I se’n va anar a comprar ganxets

5.05.2018

Després de més de cinquanta edicions, els premis de Cassà de la Selva s’han convertit en un dels concursos més antics de Girona. Els participants es presenten a dues categories diferents: narrativa o poesia, aquest últim dedicat a Xavier Carbó. Amb aquest conte, Berta Creus ha guanyat el premi de la secció de narrativa:

La roba estesa | Foto: Arxiu

La imatge dels llençols estesos de la Carme li va venir al cap com una bufetada. Allà, en aquella terrassa de terra calent des d’on es veien les teulades marró caient avall fins al final del poble. El vent feia onejar els llençols al mateix ritme que els camps de blat que rodejaven les cases i que, ja ben grocs, esperaven la sega. Va tenir la sensació que podia sentir perfectament l’olor del sabó que desprenia la roba amb cada moviment i va fer un gest amb el cap per intentar identificar d’on venia.

I llavors va adonar-se que seguia al llit, sense poder-se aixecar. El llit del costat encara era buit. Un sol exageradament càlid li escalfava les mans. Va sentir el soroll de la porta obrint-se.

—Bona tarda, Joan. Com anem? —La infermera va anar directa cap a ell, arrossegant l’aparell per mesurar la pressió amb una mà i amb el termòmetre a l’altra.

—Anem fent — Li va costar parlar. La infermera va anar seguint el protocol de cada vegada: medicació intravenosa, sonda, temperatura, pressió, preguntes. El senyor Requesens se sentia especialment abatut. Va contestar assentint i negant amb el cap, desitjant que cada pregunta fos l’última i pogués seguir descansant. Quan la infermera sortia, va entrar la Marta. Cada cop que passava per aquella porta li semblava que les arrugues se li havien multiplicat i que caminava més corbada. Havia anat a buscar una altra jaqueta a casa, més gruixuda, perquè deia que cada dia hi feia més fred, en aquell hospital. Va tornar a asseure’s a la cadira i va agafar la mà del seu marit.

—M’ha trucat la Carla. Diu que demà vindran ella i el Narcís a veure’t.

El senyor Requesens va tancar els ulls. No tenia ganes de veure ningú, ni tan sols aquells fills que venien amb comptagotes. Sabia que era una nosa per a ells perquè ell també havia sentit que els seus pares eren una nosa quan van emmalaltir per darrer cop.

Els dos fills de la Carme eren uns trapelles; eren ben coneguts, al poble. Havien crescut sense pare —havia anat a la guerra i no n’havia tornat— i la Carme els tenia tot el dia corrent pel carrer sense res a fer. Estava curada d’espants. No és sorprenent, doncs, que quan va anar a estendre els llençols i es va trobar que no tenia ni un trist ganxet sabés del cert que n’hauria d’anar a comprar de nous. I es va trobar amb un feix de roba —a més de la que havia hagut de deixar a costat del pou, perquè li pesava massa— que li podia sortir volant en qualsevol moment. Va posar els llençols als filferros, esperant que aguantessin. Quan va tornar de buscar la resta de roba, però, es va trobar que un ja estava fet una bola en un racó del terrat i un altre a punt de caure. Els va desestendre i els va deixar al cove amb la resta de roba. Va baixar les escales estretes i empinades amb el llençol que havia caigut i que havia quedat ben marró sota el braç. El va deixar a la cuina i va sortir amb el moneder a la mà. De camí a l’adrogueria es va creuar amb els dos nens, que corrien rient com bojos. Els va cridar però no la van sentir. A l’adrogueria hi havia en Joan despatxant, com cada matí, mentre la seva dona aprofitava per anar als safaretjos a rentar roba o a fer la compra al mercat. Ell no va poder evitar mirar-se-la. La pell morena, un xic suada per la calor i el tràfec; els cabells negres i gruixuts, despentinats en un intent fallit de dur un monyo, amb algun ble que li queia descontrolat; els ulls enormes, foscos, tristos, que sabien mirar fixament sense por; aquelles arrugues minúscules al final dels ulls; el cos ferm i fort, amb una bata que marcava unes corbes fantasioses. La Carme se’l va quedar mirant i li va somriure. Sempre havia pensat que en Joan es veia un bon jan, una mica ingenu fins i tot. Era més jove que ella, encara no havia tingut fills, tot i que pel poble es deia que la Marta estava embarassada. Aquella samarreta sense mànigues deixava veure uns braços joves i forts. Els ulls glaucs i els cabells de color clar li donaven una imatge forana que a la Carme li semblava d’allò més extravagant.

—Els nens m’han pres els ganxets i amb el vent que fa avui…

En Joan va somriure, deixant entreveure unes dents blanques, un xic torçades.

—Tot fos això —va posar els ganxets sobre el mostrador. La Carme va deixar-li les monedes a costat i va recollir els ganxets de fusta. A en Joan li va semblar que les mans es tocaven un segon i va notar com una fiblada el recorria de cap a peus i com una escalfor li pujava per les cames.

—Joan, estàs bé? Joan! —El senyor Requesens seguia amb els ulls tancats però notava com la Marta el sacsejava pel braç. Va entreobrir-los i li va veure aquella cara envellida, un deix de la dona amb qui s’havia casat—. Mare de déu, m’havies espantat! Et trobes bé? —En Joan va assentir, per inèrcia. Tanmateix, es va adonar, llavors, que no sentia cap mena de dolor o molèstia per primer cop en molt de temps. Segurament els metges havien decidit augmentar-li la medicació o posar-n’hi alguna que li tragués tots els mals. Va respirar profundament i va tancar els ulls de nou.

La roba ja lluïa els ganxets de l’adrogueria quan en Joan i la Carme es van abraçar, amagats entre els llençols. Era una abraçada carregada de desig de pell suada, i de seguida van venir els petons, les carícies i la roba per terra. Les pessigolles dels llençols voleiant amb el vent, el terra calent. La pell de la Carme, ja no tan jove però exageradament atractiva, amb gust de sal. Els ulls clars d’en Joan, ara aquí, ara absents. Els ocells piulant de calor. La remor dels camps. La peixatera cridant al carrer de sota. Els gemecs continguts.

I es llepaven la suor. I els dits corrien per entre els plecs de la pell. I s’apartaven els blens de cabells despentinats de davant dels ulls. I es somreien amb els llavis enganxats. I brindaven per la vida tan viscuda. I just llavors el temps va deturar-se, i així va seguir fins aquell instant en què el cor debilitat del senyor Requesens va deixar de bategar.