I per això som on som

26.05.2013

Carles Camps es preguntava dies enrere a l’article “Partit dels analfawerts?” on són els intel·lectuals d’esquerres o de dretes que a hores d’ara haurien de plantar cara a l’ofensiva del PP contra la llengua catalana. Jo fa temps que he deixat de preguntar-me on són tots aquests intel·lectuals d’una o altra banda que no diuen res davant del que passa, perquè fa massa anys que passa. Potser és que m’he cansat de lluitar per defensar l’evidència. L’any 2013, després de tants segles d’història coneguda, de tantes envestides, de tanta mala fe, de tantes lleis i disposicions en contra, de tanta incultura, de tanta ignomínia, afirmo que no hi ha res a fer. L’Estat espanyol no vol saber res de plurilingüísme Ho han deixat prou clar.

Ignacio Wert, Ministre d'Educuació i Cultura

Però també m’he cansat de tants errors d’estratègia des de Catalunya. Ara la consellera Rigau diu que no és cert que la immersió lingüística sigui completa a tot arreu: això ho sabem de sempre, i sabem que hi ha centres escolars on gairebé totes les classes s’imparteixen i s’han impartit en castellà. Això és cert, no és una afirmació banal ni infundada: jo mateix vaig treballar en una escola on només s’impartien en català les assignatures de llengua catalana i biologia. I alerta: no parlo de centres escolars de Barcelona i l’àrea metropolitana, sinó de centres del Vallès, de la Selva, de l’Empordà, etc. Si aquesta veritat no l’haguessin amagat amb falsos triomfalismes, hauríem fet més bona immersió i, alhora, hauríem desactivat certs missatges. Perquè quan un pare exigia que el seu fill pogués estudiar en castellà, el Govern tenia dues opcions: dir-li que a Catalunya la llengua vehicular és el català li agradi o no, encara que sigui mentida, o dir-li que ja estudia i aprèn el castellà sense cap problema, entre altres raons perquè la immersió és incompleta i no s’aplica a tot arreu. Els Governs successius van optar per la primera resposta i es van trobar atrapats en la seva mentida: era fals que l’ensenyament fos en català a tot arreu, però com que no podien reconèixer-ho donaven ales als qui exigien més castellà davant dels tribunals.

Per una altra banda, si a TV3 des del primer dia s’haguessin sentit accents diversos en els telenotícies i en els programes de producció pròpia -locutors i actors parlant amb normalitat en valencià, en balear…-, a alguns els hauria estat molt més difícil intentar trencar la llengua o inventar-se teories entorn del nom de la llengua i altres absurditats. Però a TV3 el primer accent que es va sentir era d’una periodista que se n’amagava, com si se n’avergonyís: la Maripau Huguet. Després va arribar lo Cartanyà, i la constatació que els accents servien per estripar, fer escarni o conyeta gruixuda. Va costar molt sentir valencià, mallorquí o altres parlars sense marcar la seva presència a TV3 amb connotacions diverses. I, mentrestant, a la resta del domini els discursos absurds sobre llengües diverses van anar guanyant pes i adeptes.

Fa mil anys que ho dic, això, no és pas d’ara. La normalització lingüística i la immersió han estat, en bona part, un fracàs. I si voleu un altre dia podem parlar del que ha passat amb la llengua en l’àmbit socioeconòmic, en el cinema… Fa mandra, oi? Més aviat, fa mal. Fa molt de mal.