I no hi ha cap ventríloc

9.11.2015

Josep Ramon Bach acaba de publicar El ventríloc tartamut (Témenos Edicions), un llibre de microrelats que presentarà el proper dimecres a dos quarts de vuit del vespre a la llibreria La Impossible. L’escriptora Marta Pérez Sierra, que també intervindrà en l’acte, ha escrit aquest article sobre el llibre.

Josep Ramon Bach

Josep Ramon Bach

Agafo el llibre i m’entretinc a mirar detalladament la portada, fullejo les altres il·lustracions que acompanyen els relats mínims (així els anomena l’autor). Em rapten aquests dibuixos. Imagino que segurament som a la tardor, l’escola ha començat de nou, tot i que tothom segueix el seu ritme habitual, però un bon dia l’alegria de la fira inunda la fictícia ciutat de Lledabàs i Josep Ramon Bach pot fer-ne una anàlisi. Potser som al segle XIX, o tal vegada al XXII, tant se val, les fires són intemporals. Hi ha uns cavallets, una roda de fira, una casa de la por, un globus aerostàtic, una desfilada de monstres excepcionals. O no! En aquesta fira d’en Bach el que sí que hi ha són lletres perdudes, alfabets per inventar, paraules que desapareixen, tir amb sucre, varius a les cames d’una iaia que expliquen les contradiccions de la vida, bardisses que assenyalen l’estatus social, acadèmics tronats, poetes paparres, un il·lusionista desmemoriat… i moltes altres vanitats.

Josep Ramon Bach és el ventríloc, el que parla sense obrir la boca a través del seus personatges, els que inventa en cada microrelat. Tartamut? Jo diria que no! Tot i que des de l’humor podríem considerar que tartamudejar és dir que les paraules s’emeten en el moment adient, a poc a poc i repetint-se si cal. Bach diu que sí que ho és, de tartamut, perquè dubta, i “dubtar és la millor manera d’avançar”.

A El ventríloc tartamut Josep Ramon Bach reflexiona sobre la semàntica en el primer apartat, “Paraules que sovint desapareixen”, i ho fa des de la ironia que el caracteritza, des d’un món oníric que inventa. Recordem que Bach, autor del mite de Kosambi, es capaç de crear amb èxit tot un món i la seva mitologia pertinent. Aquí ens mostra, enjogassat i de la A fins a la Z, com el significat d’una paraula condiciona el text, els successos, les persones. Les paraules, personificades, pateixen i gaudeixen. Així, un paper on s’ha escrit plom mai es podrà comparar a un paper exactament igual on s’ha escrit núvol. Les paraules, lliures, van i vénen, s’escapoleixen, s’amaguen, s’inventen, provoquen l’entorn i el modifiquen. Exactament com fa Josep Ramon Bach quan escriu.

Amb un sentit de l’humor extraordinari més un sentit comú aclaparador, palès en cada un dels textos, Bach ens mostra un món que cau en l’absurd, un món on el que hauria de ser normal no ho és, on un cafè amb gust de cafè esdevé un miracle. Un món on un dels poetes que hi habita, en Fontanilles, veu com els mots són a punt de sortir corrents i sentencia: “Quan dels meus versos desapareguin paraules i els poemes es desafinin i la música calli, haurà arribat l’hora de dir adéu a aquesta vida que porta a les venes el nèctar del silenci i la sang de les hores”.

La segona part d’El ventríloc tartamut, sense perdre l’humor i la ironia, ens passeja per aquesta fira heterogènia que és la vida, on els monstres són persones que no s’entenen amb els seus congèneres o amb elles mateixes. Bach ens explica en aquestes píndoles iròniques situacions ben comuns, però ho fa creant-ne d’inversemblants, cosa que t’obliga, si més no, a somriure per sota el nas. Fa una crítica feroç i, com aquell que no vol, diu al lector “tu ja t’ho sabràs entendre”. “I tot va com una seda”.

Des de l’humor àcid fa un elogi a la llibertat més extrema, idea que desenvoluparà en posteriors microrelats: “No tenia res… era un perill públic”. O més endavant: “La bellesa encara em fa més pobre que la misèria que m’han regalat el món i la vida”.

Acaba el llibre amb tres parts molt breus: “L’home que rondina sol”, on tornem a trobar reminiscències de Kosambi i el relat breu “La Mosca”, animal de companyia en aquest llibre (deu ser la mosca de Machado, intemporal i eterna?);  “Les tres mòmies de Misia Lolita”, una deliciosa juguesca narrativa, i “Breu notícia del Senyor Gallina”, tres cartes a un jubilat, on llegim totes les obvietats que acostumem a dir-nos i que, gràcies al mestratge de Josep Ramon, aquí ens veiem obligats a replantejar-nos des del riure.

William Makepeace Thackeray, editor, i també autor de La fira de les vanitats, hauria acceptat el manuscrit de Bach i l’hauria aplaudit. Jo m’he sentit com quan era petita: fa riure, sí, aquesta fira, aquest pallasso, però aleshores perquè tinc el cor encongit de pena?