I el comprador del quadre de Banksy és…

Una obra que val el que la cotització de la seva signatura té, es ven en subhasta i automàticament s’inicia una performance d’autodestrucció —

No conec a fons l’obra de Banksy. D’ell tampoc en conec gaire coses més enllà de la seva aura gegantina. I d’art, tampoc en sé gaire: no manego de manera competent els codis, les referències i el lèxic que em permetrien presentar-me com un expert en la matèria. En qualsevol cas, em té encuriosit un tema que els darrers dies ha estat notícia després que en una subhasta una obra del  mateix Banksy s’autodestruís —només a mitges(!)— tot just després d’haver estat adquirida per un preu, diguem-ne, no mòdic.

La proposta és ben senzilla: una obra que val el que la cotització de la seva signatura té, es ven en subhasta i automàticament s’inicia una performance d’autodestrucció —pressuposant que l’obra era el paper imprès— que automàticament la converteix en una fita més del món de l’art i, oh sorpresa!, el seu preu es multiplica a la velocitat en què les imatges circulen per les xarxes. Un altre pas de rosca —qui diria que encara en queden per fer— on un simple dibuix-plantilla de graffiti esdevé una icona a l’alçada de l’urinari de Duchamp i on el seu autor personalitza l’essència del (mercat de) l’art.

Un home, blanc, occidental —anglosaxó— del qual només se’n coneix la llegenda. De la seva realitat diària, res de res. Només n’intuïm les seves mirades profundes cap a l’infinit abans d’iniciar un rebel i intel·ligent graffiti que després tots coneixerem i reconeixerem a través dels mitjans. Banksy és el paradigma de l’artista modern, però modern dels d’abans, dels de principis del segle xx: individual, genial, original, creatiu… la versió artística d’un emprenedor dels d’ara i la versió emprenedora d’un artista dels de sempre.

De l’obra, poc a dir. No li falta cap ingredient: segell personal, intel·ligència, rebel·lia, apta per tots els públics, sensible, un bon equip de màrqueting darrera… Tot un desplegament de recursos per a la crítica —tant la social com l’especialitzada— que, després de l’escena de Sotheby’s, ha quedat una mica deslluïda. Li hem d’agrair, això sí, que ens hagi recordat que l’art és un sistema cultural específic, extremadament conservador, on el que sempre s’acaba consolidant és el marc del qual suposadament la crítica pretén desmarcar-se. Ara ja només ens resta descobrir que el comprador del quadre és el propi Banksy i llavors haurem tancat el cercle.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació