I aleshores no en quedà cap

7.06.2014

Deu negrets van sortir a sopar;

un es va ofegar i llavors en van quedar nou.

Nou negrets van estar desperts fins molt tard;
un es va quedar adormit i llavors en van quedar vuit.

Vuit negrets van viatjar per Devon;
un va dir que es quedaria allí i llavors en van quedar set.

Set negrets van tallar llenya;
un d’ells es va partir per la meitat i llavors en van quedar sis.

Sis negrets van jugar amb un rusc;
una abella en va picar un i llavors en van quedar cinc.

Cinc negrets van fer la carrera de lleis;
un es va fer magistrat, i llavors en van quedar quatre.

Quatre negrets van anar al mar;
una arengada se’n va empassar un i llavors en van quedar tres.

Tres negrets passejaven pel zoo;
un gran ós en va matar un i llavors en van quedar dos.

Dos negrets es van asseure al sol;
un d’ells es va torrar i només en va quedar un.

Un negret, només, va quedar;
es va penjar i no va en quedar cap.

 

Les dues portades d'El Jueves d'aquesta setmana

Tant si sou afeccionats a les novel·les de lladres i serenos com si no, segur que identifiqueu aquesta cançó anglesa que encapçala l’obra més famosa d’Agatha Christie, titulada Deu Negrets o Aleshores no en va quedar cap, segons les edicions i els traductors. L’argument és ben fàcil. Deu persones que han estat citades en una illa van a petar misteriosament a l’altre barri una rere l’altra, davant la impotència i esglai —cada cop més creixent, tot s’ha de dir— dels que resten vius i s’ensumen que per poca estona. Doncs us voldria confessar —espaordit, sincerament— que en el panorama —també esfereïdor, reconeguem-ho— de la premsa d’aquest país, la situació dels ninotaires, humoristes gràfics, caricaturistes o diguem-ne com vulgueu, em recorda cada cop més els atziacs negrets.

Els autors de les vinyetes, de les tires i acudits de les pàgines de diaris i revistes han estat sempre un dels puntals de la llibertat d’informació en aquest país. La censura no va aconseguir emmudir els ninotaires, que des de les pàgines de La Flaca, L’Esquella de la Torratxa, Cu-cut!, El Be Negre, Por Favor, El Drall, o El Jueves van arribar a dir coses que mai es va permetre de dir als periodistes. Figures cabdals de la sàtira política, des de Tomàs Padró, Apel·les Mestres o Junceda,  passant per Apa, Tísner, Cesc, o Perich no van defugir mai el seu deure davant els lectors, arriscant fins i tot la pròpia pell (que van haver d’arrossegar per jutjats, comissaries, presons o fins i tot l’exili) per ajudar —de forma lúdica, és clar, però sempre lúcida— a entrellucar la realitat amb esperit crític mitjançant els seus ninots.

L’humorista gràfic no és imprescindible en una publicació; però és i ha estat sempre un dels professionals més propers als lectors, més honestos en la seva insubornable lluita contra el mal humor que genera l’actualitat, i contra l’estultícia que genera la manca d’esperit crític. Els ninotaires també acostumen a ser personatges estranys dins la disciplina de la redacció, justament perquè el seu fort no és precisament la disciplina. Manta vegada el ninot impertinent d’aquell racó de la pàgina desmunta tots els arguments esmollats en els articles que segueixen la línia editorial. També sovint, el ninotaire ha pagat amb escreix el seu atreviment.

Doncs avui mateix, en un moment de forta crisi econòmica, però també de crisi de confiança en la classe política, de crisi del sistema, de crisi de valors… en un moment en què l’esperit crític és més necessari que mai, podem observar, impàvids, embadocats, com els nostres ninotaires sucumbeixen l’un darrere l’altre davant la indiferència general i l’esglai particular dels que ens sabem a la corda fluixa ignorant si serem els propers de rebre el clatellot mortal.

Permeteu-me que, malgrat els meus anhels personals, ajusti el panorama mediàtic a les fronteres encara vigents de l’Estat en aquest moment, i us resumeixi els capítols anteriors d’aquest thriller macabre. El 2007, Máximo, un dibuixant històric, referent de l’humor simbòlic i intel·lectual —tan intel·lectual, és cert, que la majoria de les vegades ni ell mateix sabia què volia dir el que havia dibuixat— desapareixia de les pàgines d’El País. El mateix diari també es va desfer, poc després de Carles Romeu. Romeu! una institució dels nostres ninots, fundador d’El Jueves i de la meitat de les revistes que van aparèixer durant la transició, guionista mític del “Filiprim!”, Romeu, signatura que havia estat endolcint les pàgines d’aquell diari des del seu número u. Doncs el van trucar el dia de Nadal per desitjar-li bones festes i dir-li que no calia que tornés a enviar cap ninot. Això sí que és una epifania.

El cas de la web Lainformacion.com fou preocupant, per l’elevada sinistralitat dels seus dibuixants. Si bé en aquesta nova plataforma digital periodística van encetar l’aventura fent una decidida aposta per l’humor gràfic amb un planter excepcional d’humoristes, a mida que passà el temps els ninotaires anaven caient com les pomes madures cauen al cap de l’Isaac Newton a l’hora de la migdiada: primer fou Sejo, que feia un ninot esportiu; després Puebla, que és un bon xicot malgrat treballar a l’ABC, cosa que li ha emboirat una mica el magí; seguit de Malagón, poc després J. R. Mora i finalment Ferran Martín, que va aguantar el testimoni fins al final amb la màxima dignitat.

Montoro (el dibuixant, no el ministre) va ser acomiadat de La Razón (ho contemplo com a diari perquè és una cosa feta amb paper de diari que es ven als llocs on venen altres diaris). L’Aleix Saló va deixar el seu acudit diari a directe.cat a mitjan 2011. En aquest cas sí que podem confirmar que va passar a millor vida, però en el bon sentit, ja que l’èxit dels seus llibres Españistan, Simiocràcia i Euromalson van aconseguir apartar-lo de la cadena perpètua que suposa fer el ninot cada dia. De La Vanguardia va desaparèixer la vinyeta de Ventura i Coromina d’un dia per l’altre, i del seu suplement dominical, el Magazine, van caure Joma, Gallardo i tots els il·lustradors excepte Jordi Labanda. Horacio Altuna dibuixava una tira a El Periódico i fou convidat a deixar de fer-ho. Les caricatures de Vizcarra també van deixar de ser habituals a les pàgines d’aquest mateix diari. No cal que esmentem el diari Público, que com que va desaparèixer tot ell, va arrossegar periodistes i ninotaires a l’abisme, negrot i trist, de l’atur. No cal que us digui que els ninotaires no formem part de les plantilles dels diaris, i que usualment no hi ha ni indemnitzacions ni draps calents.

El diari Ara va encetar un suplement dominical d’humor amb aportacions notables de ninotaires com Jordi March, Ferran Martin o Alex Gallego… però, sincerament, publicar un grapat d’acudits en unes quantes pàgines de diari no converteix aquestes pàgines en una secció d’humor. Cal una ànima, un treball de redacció, un picar pedra en l’actualitat del dia a dia que els ninotaires no podem fer sols. Va ser una oportunitat malaguanyada de fer florir de nou l’humor a la nostra premsa, i no per culpa de l’excel·lent equip de ninotaires, sinó per la desídia a l’hora de plantejar els continguts d’aquelles pàgines per part dels responsables del diari. La sàtira a la premsa requereix engranatges molt ben greixats. De l’Ara també van desaparèixer inexplicablement les excel·lents vinyetes que cada dia feien Farruqo i Fran Domènech, cosa que no havia passat ni durant les setmanes que el pobre Farruqo, convalescent d’un atac de cor, enviava els ninots des de l’UCI. Justament a l’UCI tenim el premi Gat Perich, l’únic petit reconeixement que es fa als professionals de l’humor agonitza davant la indiferència de les institucions, i sé de bona tinta que hi ha gent que s’està deixant la pell per tal que després de dos anys de silenci torni a ser possible recompensar els qui dediquen la seva vida a intentar fer somriure els altres. No és fàcil.

Ja heu vist com de mica en mica l’humor ha perdut espai als mitjans. De manera subtil, de manera inesperada, de manera implacable, l’espai de llibertat que és la vinyeta d’un diari s’ha anat retallant, reduint, eliminant. No és una cosa poc important: als qui no els interessa que es rigui tampoc els interessa que es pensi, que es reflexioni, que s’analitzi…

Finalment, amb un alt índex de sinistralitat, tenim la revista El Jueves. És clar que és una revista d’humor, on no hi ha periodistes, i, per tant, proporcionalment és normal que hi hagi moviment de ninotaires. Però en els darrers anys hem vist desaparèixer per diversos motius les firmes de gent de nivell com Alfons López, Daspastoras, Mariel i Manel Barceló, Espinosa, Juan Álvarez i Jorge G., Fer, Quatricomia4, Tha, Óscar Nebreda… Fins a l’atzagaiada d’ahir. De moment deu ninotaires han anunciat en els seus twitters o blogs o facebooks que deixen la revista. Ras i curt: dilluns al matí salta la notícia de l’abdicació, es refà a corre-cuita la portada i algunes pàgines interiors, s’envia a impremta; dimarts passa alguna cosa que fa que l’editor s’ho repensi i atura la impressió i fa canviar la coberta de la revista (també cal que us confessi que els editors fan revistes i diaris per dos motius: o guanyar diners, o que els convidin a la llotja del Bernabéu —o les dues coses juntes si pot ser, que no acostuma a ser el cas— i, per tant, n’ha de passar alguna de grossa perquè un editor llenci tan alegrement 60.000 exemplars d’una revista ja impresa); la nova revista no pot arribar a temps al quiosc  dimecres, el seu dia habitual, i això fa arrufar el nas als més perspicaços. Finalment apareix amb una coberta diferent de la que s’havia anunciat per Twitter. Manel Fontdevila i Monteys, dos personatges claus de la redacció, per dignitat, anuncien que deixen la revista davant d’aquest acte de censura. I darrere seu els altres, en una onada de festiu decòrum i solidaritat que els honora. Avui tot és solidaritat amb aquests valents defensors de la llibertat. Però d’aquí a un mes hauran de pagar el lloguer i no ho podran fer amb els diners d’El Jueves.

Però… on s’és vist, en el panorama de la premsa, que l’amo de la revista no indiqui als seus periodistes el que han de publicar. I encara diria més: on s’és vist que els periodistes de qualsevol mitjà pleguin (sense indemnitzacions milionàries, sense ofertes d’un altre mitjà, sense xarxa) pel fet que l’editor pren una decisió que ells consideren injusta? Amb sinceritat, si els periodistes d’aquest país pleguessin cada cop que un director o editor pren una decisió arbitrària, tothom hauria dimitit una, dues, o vint-i-cinc vegades. Als mitjans d’aquest país el més necessari és acabar amb la covardia, el llepaculisme i la por. No sé si cal dir-ho, però entre tots els professionals de la comunicació, la por de no arribar a final de mes és el que més perjudica el seu compromís amb els lectors i amb els principis més fonamentals del periodisme comme il faut.

Doncs això. Que els ninotaires estem més a prop dels qui obeeixen que no pas dels qui manen. Més a prop dels qui compren els diaris que no pas dels qui els subvencionen. Ens interessen més conceptes abstractes com la llibertat, l’ètica o la dignitat que no pas conceptes concrets dels que transiten dins d’un sobre i s’emmagatzemen en comptes a Suïssa. Per això som més savis que rics. No és perquè siguem més valents que els altres. No. És, senzillament, perquè som més inconscients. Parlo per experiència, jo sóc un d’ells. No som ni millors ni pitjors que els altres professionals del món de la comunicació… però som uns privilegiats perquè en el nostre raconet acostumem a anar a la nostra bola. I això ens fa pensar que som veritablement lliures. Fins el dia que algú diu “s’ha acabat el bròquil”, és clar. I aleshores ens adonem que no érem tan lliures. O que la llibertat té un preu.

L’humor i la sàtira sempre han estat la punta de llança de la premsa lliure i reivindicativa. I que quedi clar que per fer una mica de mal a l’enemic, darrere de la punta de la llança cal la resta de la llança, amb un pal, com més llarg i més fort millor. Segurament els ninotaires no som imprescindibles per fer periodisme. Però el periodisme sí que és imprescindible perquè els ninotaires puguem exercir la nostra sàtira en les millors condicions. Necessitem un periodisme compromès amb la realitat, no amb el poder, un periodisme valent i no mesell, un periodisme al servei del lector i no dels manaies del Pont Aeri. Ja no es tracta de lluitar contra la censura a la premsa. Ara i aquí, la censura és gairebé impossible: si hom vol dir alguna cosa ho pot acabar dient en un lloc o altre. Avui es tracta de lluitar per recuperar la dignitat dels mitjans, la credibilitat del periodista. I en aquesta lluita els ninotaires no ens hem mogut ni un pam. Sempre hem estat al costat del lector. En la guerra per la llibertat d’expressió, cal dir-ho, els ninotaires ens trobem sovint entre els primers de caure malferits. I és així perquè formem l’avantguarda de l’exèrcit, som aquells beneits que enviaven amb una baioneta a fer forats a l’enemic. El ninotaire està obligat a transitar pel límit, a burxar el que no es pot burxar, a ser la mosca collonera. I això fa molta gràcia fins al dia que no fa gens de gràcia. Ja heu vist la llista de baixes entre les nostres files. I n’hi haurà més.

Potser me’n vaig de naps a cols perquè vaig escrivint això a raig fet i en calent. Crec que toca anar acabant. Tan sols dues consideracions finals.

Primera: espero que El Jueves no desaparegui. Malgrat tot, encara és una de les poques veus discordants en un panorama periodístic revessegat de servilisme i covardia. Espero que els qui han sortit d’El Jueves trobin aviat un espai des d’on puguin seguir mantenint el seu contacte amb els lectors que els permeti arribar a final de mes. Sí, els ninotaires mengem de tant en tant, tenim fills, gastem les sabates, i fins i tot, hi ha qui té una hipoteca. Espero que el sacrifici de tants ninotaires en l’altar de la llibertat d’expressió no sigui en va i apaivagui la ira dels déus del Valhalla mediàtic.

Segona: penso en el nostre públic, els qui gaudeixen de la vinyeta mentre fan el tallat a l’hora d’esmorzar, els qui es reenvien el dibuixet per Internet, els qui retallen el dibuix i l’enganxen al taulell d’anuncis de l’oficina, o fins i tot aquells qui llegeixen la vinyeta de resquitllada perquè el que els interessa de debò són les esqueles… i penso que no cal que ens feu l’onada pel carrer, no cal que ens aplaudiu quan anem a comprar el pa… no, no cal. Però m’agradaria que els nostres lectors ens recolzeu quan us necessitem. Que protesteu quan un ninotaire desapareix sobtadament de les pàgines del vostre diari habitual. Que no us faci por comprar llibres i revistes de ninots. Que ens agrada molt que us solidaritzeu amb el ninotaire quan es munta el Cristo per la portada del Rei o de Mahoma, però que ens agradaria que recordeu que d’aquí a una setmana o a un mes, quan ja es parli d’una altra cosa, nosaltres seguirem fent un dibuix cada dia intentant provocar una guspira que il·lumini la fosca. Ja sigui des de l’UCI, sortint de l’enterrament de la gent que estimem, o una estoneta abans de celebrar el nostre casori, hem d’enviar un acudit que faci una mica de gràcia i intentar oblidar que demà, passi el què passi n’hem de fer un altre. I demà passat igual.

Que els lectors potser no ho sabeu però teniu molt més poder que els editors. Que en comprar o deixar de comprar un diari o una revista podeu arribar a fer canviar la línia editorial del mitjà més caparrut. Que l’humorista us preserva una petita parcel·la del diari, un minúscul oasi on encara hi ha intacte l’esperit crític, on s’hi conrea la dignitat, on hi creix la llibertat… i potser per això el ninotaire també és el primer de rebre els clatellots de la censura, de la crisi, de l’arbitrarietat, i vaja, de totes bandes. Ja heu vist que si tot segueix així arribarà un dia que no en quedarà cap, com els negrets de l’Agatha Christie. No sigueu còmplices muts d’aquest genocidi humorístic. Si us plau, no espereu que l’humor desaparegui del tot de les pàgines dels diaris i revistes per alçar la veu. Els ninotaires tan sols us sol·licitem el vostre somriure, la vostra rialla. Però, si us plau, rieu en veu alta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. En general estic d’acord en que els ninotaires no sou ni millors ni pitjors que altres profesionals de la comunicació, però en concret discrepo, gent com els valents que han plegat del Jueves són millors, i amb molts diferència, que els llepaculs del País, per posar un exemple fàcil. I tu també, no vinguis ara amb modesties :).
    Una abraçada,

  2. Retroenllaç: Los diez negritos del humor gráfico [cat]

  3. Firmo cada una de les lletres que formen part d’aqest manifest per l’humor gràfic sortit de les entranyes d’un dels més grans del gremi, no només per la teva fabulosa obra si no per la teva lluita ideologica a favor dels ninotaires.
    Gràcies per aquestes paraules KAP, però sobretot crec que el penúltim paragraf has marcat les bases del que vol dir ser un humorista gràfic…GRÀCIES!

  4. En aquest Estat (l’espanyol) i en aquest pais (Catalunya), la censura sempre ha estat present. Algú recorda aquell acudit de La Codorniz que deia “¿Tiene un hijo tonto? No lo tire, hágalo príncipe.”? El Hermano Lobo també va patir de valent, així com El Cocodrilo, tancat només començar. I El Papus, on les bombes teledirigides de molt amunt van engreixar la llista dels nostres màrtirs…
    Tota la meva simpàtia vers les persones que heu donat el pas de desentendre’s d’una empresa que maltracte els seus treballadors, i també els que queden dins.
    Atentament

  5. Retroenllaç: Entrevista a Núvol: “La propera generació serà molt més astuta que la nostra” | Salvador Cardús