Hores en una biblioteca

7.09.2014

El Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes (ILC)  i amb la col·laboració de l’Institut Català de les Dones , impulsa #DeCapçalera. L’objectiu d’aquest projecte és fer palès el vincle entre els escriptors i les biblioteques públiques del país. A Núvol, Teresa Costa-Gramunt ens parla de la lectura i de les hores que al llarg de la seva vida ha passat llegint en una biblioteca.

El 23 de desembre del 2005, escrivia a La Vanguardia el periodista cultural Xavi Ayén, i tradueixo, ja que en aquell temps aquest periòdic només es publicava en castellà: ¿És possible que a aquestes alçades encara apareguin inèdits en espanyol de Virginia Woolf?

     Sempre anem una mica ressagats, sí… El comentari d’Ayén venia a tomb perquè s’acabava de publicar Horas en una biblioteca (El Aleph). El llibre, de títol tan suggerent que he manllevat per encapçalar aquesta reflexió sobre el paper dels llibres i de les biblioteques com a agents culturals de primer ordre, és un recull de textos assagístics de Virginia Woolf.

Novel.lista de gran alè, innovadora quant a estil i precursora del feminisme, Virginia Woolf era una lectora molt aguda. No només sabia dialogar intel.lectualment amb els escriptors clàssics, sinó que apreciava les virtuts –i els defectes, perquè no dir-ho- dels escriptors contemporanis. Els seus comentaris al Times Literary Supplement, i altres revistes literàries, són peces d’orfebreria. Tot un gènere en ell mateix, la crítica literària, tal com jo mateixa també l’entenc. És a dir: com a part integrant d’una obra de creació.

L’esperit crític de Virginia Woolf era formidable i el va expressar amb una gran llibertat formal i de pensament. Molt a l’anglesa, cal dir de seguida, ara que estic llegint les proses d’Aldous Huxley reunides a Along the Road, i que Rafael Tasis va traduir, ben oportunament, Carretera enllà (el llibre ha estat recentment publicat per Adesiara). Una gran lucidesa i un fi sentit d’humor impregnen aquests textos d’Aldous Huxley, com el textos de Virginia Woolf estan amarats d’una percepció lectora tan afuada que no deixa res per verd.

La major part del quadern de Mr. Kipling resulta més aviat il.legible, escriu Virginia Woolf. En l’article en qüestió es refereix a un quadern d’apunts de paisatge, escrit en els anys joves de J. Rudyard Kipling. El to és perfecte, diu Woolf. Però de seguida afegeix que a l’hora de llegir tantes descripcions sobrevé la fatiga del lector, i això un escriptor no s’ho pot permetre!

Cal dir que un escriptor ha de llegir molt, si vol ser un bon escriptor. Sota una pomera, posem per cas, al sofà de casa o l’empara del llum ambre d’una biblioteca. Quantes hores no he passat sota una pomera, al sofà de casa o a la biblioteca més propera, llegint no només amb la ment sinó amb l’ànima! D’ànima a ànima, doncs, va això de la lectura, ja sigui l’ànima de Huxley, de Woolf o de tutti i quanti que són allà, a les lleixes, esperant entaular una conversa amb els lectors, converses intemporals, que van més enllà del temps i l’espai.

Virginia Woolf (1882-1941) no va complir els seixanta anys. Però la seva literatura es presentitza cada vegada que un lector hi passeja la mirada, que n’absorbeix el seu art. O els seus coneixements, com en aquests assajos compilats a Horas en una biblioteca. No puc evitar un somriure en tornar a llegir el text que Woolf dedica al poeta Shelley i Elizabeth Hitchener, una jove intel.ligent i conscient de ser-ho, a qui l’escriptor havia escrit un grapat de cartes. En aquest text Virginia Woolf reprodueix un vers de l’oda que Elizabeth Hitchener va escriure per invocar els drets de les dones, amb un crit llançat als quatre vents: Tots, tots som homes, les dones i tots! P. B. Shelley va conèixer la noia el 1811. Han passat dies i anys, dos-cents anys per ser exactes. Però les paraules de la jove mestra corresponsal de Shelley no han perdut la seva aura, el seu geni, la seva vindicació, i entengui’s homes per humans.

Tampoc els assajos de Virginia Woolf recollits a Horas en una biblioteca han perdut pàtina, han perdut vigor. Ans al contrari. Són un tresor que mostra la seva prosa exacta, brillant, i tan cadenciosa que fins i tot s’aprecia en la traducció (què faríem, sense un bon traductor!). Llegir aquests textos de Virginia Woolf constitueix un exercici d’intel.ligència creativa (la lectura no és un acte passiu!) que tant els vells com els nous lectors de les nostres biblioteques no s’haurien de deixar perdre.