Hollywood i els cagadubtes

Agus Izquierdo creu que la idealització de Hollywood ens ha fet més mal que bé

Que Hollywood ha fet molt de mal és una afirmació més que contrastada. Des de la seva constitució, la indústria cinematogràfica nord-americana ha estat un enorme far propagandístic que va evitar, entre altres coses, la “deriva comunista”. Va ser una guia contra qualsevol isme diferent de l’establert per la nació de les franges i les estrelles. En altres paraules, podem culpar a Hollywood d’haver idealitzat la vida. Així, en general. Paulatinament, l’American Dream va deixar de ser “American” i es va propagar per tot el globus. I ara, en paguem la ressaca.  Perquè idealitzar té un cost: que la comparació és temptadora. I si hi ha comparació, hi ha expectativa. I després, ve la frustració.

L’Estat Espanyol no té la sort de poder comptar amb ciutadans Kane (els Ciutadans, a Espanya, estan fets d’altra pasta). Ni amb detectius amb la compostura de Humphrey Bogart. Aquí ens conformem amb els ardits de Villarejo: un espia que combina la tècnica de Mortadelo i Filemón, Mr. Bean i l’inspector Gadget. Tampoc tenim cowboys de l’estil de John Wayne. Però tenim el toreo. I aquest art sí que presumeix d’herois. I reconeguts pel Ministeri de Cultura. Olé!

L’ésser humà no deixa de ser un garbuix de carn, ossos i aigua que es mou a través de contradiccions. I amb això, sí que som dels millors. Som el país de l’ara sí, l’ara no. Ara rebem vaixells d’immigrants, i ara no. El Suprem fa una marxa enrere i avorta una decisió que fa setmanes que havia pres. Qui no paga, mana.

Alguns es jacten d’un estat democràtic, però eixugar-se la mucositat amb la bandera nacional és causa de linxament públic (i altres conseqüències més greus). Davant la pregunta: és culpa del guió, del programa, de la cadena? Del país? Res més equivocat. La culpa la té Dani Mateo. I la té perquè es va disculpar. S’imaginen a Monty Phyton demanant perdó per un gag crític amb la monarquia britànica? Mateo, quin poca vergonya. Ara, als espanyols de raça, els hem d’importar de Xile. Amb Nobel i dos milions defraudats inclosos.

Parlant de patriotisme. El cap de setmana passat, Pablo Casado explicava a les xarxes socials una visita a Andalusia. “Esta tierra a la que queremos porque nos importa su futuro”. Casado s’omplia la boca de grandiloqüències. I d’una Bigmac. El que dèiem: la cultura made in Hollywood ha fet molt de mal.

Però no tot és cinema ianqui. David Simon, el venerat creador de joies com The Wire o Treme, ha deixat clar en una discussió a Twitter què pensa sobre la situació a Catalunya: “Estic segur que hi ha imbècils a les dues bandes. Però mai donaré suport a ningú que envia a la presó a gent per votar”.

Seguint el cànon hollywoodià, només ens resta confiar en els finals feliços. Invocar un optimisme màgic, gairebé parroquial, que ens ajudi a llevar-nos cada dia. Agafar-nos a una religió basada en el coaching que prediqui el “tothom val”. Els “llibres” de Josef Ajram o de Risto Mejide, basats en la màxima del “pensa en positiu”, que tantes forces ens atorga per sortir del llit i entomar la vida com sigui. I així anem fent, seguint el camí que ens marcaren els personatges dels grans clàssics del cinema. Excepte Manuel Valls. Aquest segueix la seva pròpia ruta per Barcelona.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació