Hipocresia sexual

11.09.2013

La dansa del cul de Miley Cyrus amb Robin Thicke a la passada gala de la MTV Video Music Awards ha destapat la caixa dels trons – i de pandora – atiant novament el debat sobre el contingut sexista i pornogràfic en l’espectacle mainstream.

 

La dansa del cul de Robin Thicke i Miley Cyrus

 

Les reaccions no només han vingut dels Estats Units, país d’ànima puritana i d’esperit capitalista on es fabriquen els formats d’èxit de la cadena. També en aquesta banda de l’Atlàntic hem participat activament en el debat, i així hem passat tots pel mateix raser moral, àvids de circ i pa i atorgant a la cadena americana la raó final. L’esmentada cadena pot presumir de posar-nos davant dels nostres nassos allò que estem disposats a veure, allò del que parlarem i debatrem. Quedant Síria i Egipte en un vergonyós segon pla.

Però si entrem a valorar el debat, diria que és un debat tan trivial que en lloc d’alimentar-lo amb disquisicions teòriques – i retòriques – hauríem de tancar donada la seva hipocresia flagrant. No hi ha perill. La MTV, malgrat la seva pretensió de transgressió, és el súmmum del conformisme occidental: reprodueix allò que ven, i sortosament per a tots, no té cap vocació d’ésser crítica amb la societat, ni de canviar rols ni d’estimular a la reflexió. Tant els puristes americans com els progres catalans, ambdós grans amants de corregir comportaments humans, no se n’haurien de preocupar massa. Per cada Miley Cyrus que abraça l’hedonisme desenfrenat hi ha una Julia Roberts que ens ven expectatives altes sobre l’amor romàntic. I quin dels dos arquetips és més fictici o menys real? Un apel·la a la baixesa de les pulsions, al sexe animal de dominació i submissió, i l’altre a allò que malgrat fer-nos més humans i menys animals, no necessàriament sempre eleva l’esperit humà: la sobrevaloració de l’estat naixent de l’enamorament, la presumpció d’un amor romàntic sense data de caducitat que pot ser tant o més superficial que la carnalitat.

Si som sincers, el polèmic videoclip de Blurred lines de Robin Thicke no ha escandalitzat a quasi ningú. Ni a homes, ni a dones. M’atreviria a dir que, com la televisió sexualitzada de Berlusconi, finalment és consumit de bon grat per més dones que no pas per homes. Com deia Silvia Morón, pedagoga i membre del grup d’investigació sobre Violència i Mitjans de Comunicació de la Blanquerna a La Vanguardia (31 d’Agost de 2013), hi ha un públic objectiu que ho aprova, al qual els agrada aquestes produccions i en cap cas el rebuig és generalitzat. Certament, el vídeo del cantant canadenc podríem definir-lo de groller, però malgrat el meu criteri o sensibilitat respecte aquests videoclips de baixa estofa, no s’hauria de legislar ni manar sobre el gust o mal gust dels ciutadans.

Per altra banda, la gala de la MTV amb els moviments de cul africans de la ja ex Hannah Montana, sí que ha aixecat més polseguera que el videoclip del puter Thicke. És comprensible que els pares que han consentit el model d’entreteniment de Hannah Montana a les seves filles es vegin ara desconcertats davant del canvi radical de l’artista. La cantant és imitada per noies menors d’edat que potser no tenen un criteri prou format per elegir els seus referents artístics o intel·lectuals. La discussió sobre com i fins a quin punt hem de protegir els menors d’edat sí que hagués estat un debat legítim i interessant, però malauradament no s’ha donat. El focus, com de costum, s’ha posat en qüestions tangencials de noble aparença però d’efectes contraproduents. Psicòlegs i pensadors, amb la fal·lera de diagnosticar-ho tot, alarmen de l’objectualització de la dona i del sexisme dominant a les nostres societats. Tendències i processos que no haurien de ser tolerats, però que si volem filar més prim i no caure ni en el bàndol de la indignació constant ni en el del sotmetiment passiu de qualsevol realitat i models proposats, aquesta forma desigual de relació sexual no es pot jutjar deslligada del context o escenari on s’interpreta. Al cap i a la fi, que la luxúria i els plaers efímers es transmetin a través de la mentida o il·lusió que representa el món de la televisió i la música comercial, una indústria basada en l’anhel constant i el consum immediat, podria ser la millor manera de donar-li la seva veritable dimensió. Sense engrandir-la, ubicant-la en l’esfera màgica de l’espectacle i en els moments de rauxa que en el món real, on s’imposa la quotidianitat, ja sabem tots que no acostuma a passar.

No hem d’oblidar que una de les conquestes més grans de la nostra democràcia occidental ha estat l’alliberament sexual en el sentit que realment és important: la desaparició de molts tabús i prejudicis sobre la sexualitat personal. I com tota gran conquesta de llibertat, la rodegen també conseqüències inesperades. L’exemple antonomàstic seria la pornografia, però també la MTV i els seus shows formarien part d’aquesta cara inesperada; amb la banalització de la llibertat sexual, el sexe fàcil i la mort de la insinuació i la sensualitat. L’emissió del sexe gairebé a pèl, des d’una vessant primitiva que poc o res té a veure amb l’erotisme. Però és precisament des d’aquesta animalitat que incomoda d’on aflora la hipocresia dels detractors. La interpretació “comercial” del sexe posa en entredit les convencions socials sobre la igualtat, perquè la igualtat ben entesa no és ni sexual ni biològica, sinó política. D’igualtat davant la llei, en drets i obligacions. I la transgressió lasciva d’aquestes convencions és la que ens revela la seva contradicció.

En comptes de fer sermons en contra del sexe visceral, potser hauríem de qüestionar la seva pretesa racionalitat. Afortunadament, cada vegada més psicòlegs abandonen la religió en que s’ha convertit la psicologia moderna i els seus discursos sobre la comunicació en el sexe. Com apunta en aquest article el The New York Times, les noves investigacions sobre psicologia evolutiva suggereixen una sexualitat reactiva femenina, on precisament la desigualtat o submissió és la que aviva el desig sexual. Comptat i debatut, és probable que acabi sent més artificial els intents d’educació sexual (els tallers de masturbació que la Junta d’Extremadura volia aplicar el 2009, etc. que això sí que pertany a l’àmbit íntim i privat) que no pas el ball festiu i excessiu de la Cyrus.

Potser, com diu Vargas Llosa, el que és preocupant és descuidar l’erotisme des de l’art i l’alta cultura. Des de la civilització. I no que la industria de l’entreteniment i la fantasia es dediqui a sublimar els plaers carnals.