Hi sóc a temps?

4.10.2016

¿Hi sóc a temps?

El ple per aprovar la proposta de nova ortografia de l’IEC és a mig novembre.

Els diacrítics són per distingir mots de grafia idèntica, i per tant per evitar confusions. Fins ara, crec que tothom que hi ha posat una mica de voluntat ha trobat prou espai al cervell per aprendre-se’n la llista sense perdre capacitat en altres àmbits. A més a més, la distinció tenia la seva lògica interna, a diferència de les raons molt més abstruses i especialitzades de quan tocava escriure erres i esses dobles o simples en mots cultes. Fa una mica de ràbia que, després de dècades de fer-te passar per un adreçador comprensible, ara l’autoritat vitalícia canviï innecessàriament un article secundari però molt sensible de la constitució de la llengua catalana.

Loudspeaker crazy party man shouting happy holiday

 

En això de les erres i les esses sí que trobo que la simplificació era necessària, i no hi tinc res a dir. No puc assegurar que el criteri dels membres de la Secció Filològica s’hagi emmotllat a l’enraonada proposta d’en Magí Camps (publicada a Canvi d’agulles), però el fet és que s’hi acosta molt.

Pel que fa als prefixos amb guionet o sense, jo seria més lax i permetria (com en tantes altres coses de la llengua) un binomi o fins i tot un trinomi de solucions, a l’anglesa (freehanded / free-handed o bé hairclip / hair-clip / hair clip). Això faria possible triar entre ex-alt càrrec i ex alt càrrec (com propugna també en Magí Camps) i entre sensesostre i sense-sostre (que veig com un anglicisme clar; en això tampoc hi tinc res a dir, però… que poc que ens costa incorporar anglicismes, i com ens costa incorporar castellanismes amb una antiguitat d’ús de segles!)

Una qüestió també ortogràfica que em rosega des de fa temps, sobretot quan apareix reflectida a la ràdio i la televisió, és la dels mots que tenen els sufixos -missió, -pressió i –gressió, juntament amb dissoldre (i derivats de tots ells), que s’hi pronuncien sistemàticament amb essa sorda. Jo no he sentit mai espontàniament, en un parlant competent, pronunciar-les amb essa sorda, sinó sempre amb essa sonora. Vaig treballar d’“assessor lingüístic” a Catalunya Ràdio i Ràdio Associació quan van començar (1984-1986) i vaig barallar-me perquè es pronunciessin sonores, però el responsable lingüístic d’aquella època, cenyint-se a la normativa, no s’hi va avenir, i les “Emisores de la Generalitat” van passar a ser “Emissores”. L’argument de les autoritats lingüístiques ha sigut sempre el respecte a l’etimologia, però crec que això és fer trampa; en el seu moment es va triar la grafia cavall i no caball, tot i la vacil·lació pròpia de l’època, perquè, tot i procedir del caballus llatí, en algunes regions del domini es pronunciava amb so de ve baixa. Doncs bé: fins que no va arribar la “Norma” en forma de mitjans de comunicació i docència en català, la pronúncia general d’aquests mots era amb essa sonora. Si aquest era el cas, i era (com és) un fenomen d’evolució interna de la llengua, s’haurien hagut de normalitzar amb una sola essa.

Em deixo coses, evidentment; això és un text escrit a rajaploma. Que trist haver de córrer després d’un segle amb la mateixa gramàtica! Quina llàstima que l’IEC no fes fa temps una “Lletra de convit” més oberta a l’estil de la de mossèn Alcover de fa 110 anys! A mi, en tot cas, no me n’ha arribat cap còpia, i fa trenta anys que em dedico a traduir. ¿Hi sóc a temps?

Per acabar, consigno aquí quatre propostes de modificació de termes puntuals.

gincama: Des de la dècada de 1960 jo sempre he sentit dir espontàniament, a diferents llocs, en diferents ocasions i al llarg dels anys, “gincama”, al marge de l’origen etimològic del terme; en algun cas, però molt menys sovint, “gincana”. És probable que la causa d’aquesta pronúncia espontània sigui el caràcter insòlit de la combinació -mc- (és l’únic cas en català, amb la ce amb so de k!). Pel que fa a la ema metatètica, podria ser per analogia amb “cama” o bé per simple metàtesi natural.

frànkfurt. És la forma gràfica fidel a la pronúncia alemanya ([ˈfraŋkfʊrt] o [ˈfʁaŋkfʊɐ̯t]) i a la pronúncia general en català. Termcat sense accent gràfic, però DNV amb accent gràfic i amb les tres accs. habituals: ‘salsitxa’, ‘entrepà’ i ‘bar’; amb l’acc. ‘bar’ ho trobo al DDLC amb accent gràfic.

gurú. ¿Qui diu “guru” com a paraula plana parlant espontàniament? Jo no ho he sentit mai. El terme és hindi, i de l’Índia va passar primer al portuguès i més tard a l’anglès. A l’anglès va passar inicialment amb la forma gooroo (igual que hindoo, que bé hem adaptat com a mot agut) sense marca accentual, mentre que al portuguès havia passat amb la forma guru. Aquí convé tenir en compte que en portuguès els mots aguts acabats en -i i en -u no s’accentuen gràficament, mentre que els acabats en -a, -e i -o sí. Hi ha la possibilitat que la grafia portuguesa desorientés pel que fa a l’adopció de la grafia catalana (si no és que la va establir algun descastellanitzador a ultrança que després ningú ha gosat posar en qüestió). En l’espanyol, en tot cas, no hi han caigut, i tant el DRAE com el María Moliner l’entren només amb la forma gurú.

cordilheira do Himalaia

l’Himalaia. Pronunciat com a paraula plana. Ho proposo com a possible alternativa a la pronúncia normativa esdrúixola preconitzada per en Coromines (LleuresC, p. 58) i adoptada sense discusió fins i tot per l’ésAdir. En anglès, sempre més laxes, accepten totes dues pronúncies. La més espontània en català, en tot cas, és com a paraula plana, per més que el terme compost sànscrit tingui llarga la primera vocal de la segona part del compost [ālaia]. D’altra banda, crec que la pronúncia com a paraula esdrúixola és violenta en català per la composició vocàlica de les dues síl·labes següents; en tot cas, totes les paraules que trobo acabades en –aia són planes: Laia, talaia, bavaia, palaia, baia, atzagaia, papaia, i Himalaia en seria una més per fer rima. A més a més, posats a ser rigorosos, la pronúncia tant en sànscrit com en anglès és amb hac aspirada, i si això es respectés en cat. s’hauria d’escriure “el Himàlaia”. (Al seu Manual d’ús de l’estàndard oral, Universitat de València 1990/201210, en Josep Lacreu inclou Himalaia com a admisible.)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. No entro en la part dels substantius -ďaltra banda sempre de fàcil solució i poca importància comunicativa- però sí en els diacrítics , en què m’agrada i subscric plenament ľaportació de Pàmies. Em preocupen molt dues coses: 1.-per què patim encara tant la sordidesa endogàmica de ľIEC, talment com si fóssim encara en èpoques resistencials ? 2.-els canvis en els diarítics obeeixen a la visió completa de la llengua en totes les seves riques variants dialectals, cosa que faria que algunes supressions fossin més comprensibles i que ľavenç fos políticament molt rellevant ?. Seria aquesta ( sense arribar ni de bon tros a la supressió fe 150 !) la bona notícia ? Ľidioma seria més dels 13 M i menys dels 7’5 M ?. Si és així….acadèmies valenciana o entitats balears , hi han tingut el seu paper legítim ? És nombrosa la presència de professionals de tots els països catalanoparlants, avui, a la vida del Principat. Incipient encara al PV i a les IB , però anirà també creixent. Anem per aquí ?. És aquesta, la motivació del canvi ? IEC, parleu clar, sisplau. I no poseu en pràctica res sense un fort consens acadèmic. Sisplau.

    • Això dels diacrítics ha sigut embolicar la troca. Almenys a nivell de Principat, no calia. Es parla molt dels 150 mots, però a la pràctica la majoria dels mortals catalans només n’aprenem una trentena, que són els que apareixen a les gramàtiques (tinc a mà el Jeroni Marvà i en Ruaix, ara mateix) i als llibres de text (24 parelles de mots a Petjada de Teide de 1r de batxillerat). No calia armar aquest merder quan hi ha tantes altres coses al tinter molt més importants; per exemple, continuant amb l’ortografia, es podrien normalitzar d’acord amb l’ús tradicional els femenins de títols nobiliaris i de professions, que espontàniament sempre s’havien fet sonors (segurament per analogia amb els substantius abstractes acabats en -esa; l’analogia és un factor que en la normalització de termes d’ús corrent s’hauria de tenir molt més en compte alhora de normativitzar).

      Paro, que comença a manifestar-se’m el mestretites que tots tenim a dintre.

  2. Jo, quan vaig veure per primera vegada la paraula ‘gincama’ escrita amb dues enes em vaig quedar molt estranyat, però.
    Del número seixanta no dius res, però jo, a part d’algun locutor de TV3 i la 8, sempre sento i dic ‘sixanta’. I el ‘bona nit’, sento i dic alguna cosa semblant a ‘boranit’.
    De la ela geminada val més no dir res.
    Jo és que voldria que la i(conjunció, abans e) tornés a ser y, però en Pompeu va fer una gramàtica pensant més en el castellà que en el català, el cas de la i per la y és un exemple.
    Els anglesos van eliminar els accents, els italians les hacs, què espera l’IEC per fer el mateix. La Teresa Cabré, citada per Màrius Serra a LV, diu:’ la supressió de diacrítics no simplifica la llengua, sinó la manera de representar-la gràficament’. Sense accents i sense hacs la representació gràfica seria ben simple.
    No tinc ni puta idea d’escriure i parlar català, vaig aprenent a poc a poc, però moltes paraules m’agradaria veure-les com abans, com Vich, Hostafranchs, Montjuïch,…
    Ciutats, com Nova York, Els Angels, Sant Francesc , Sant Dídac, Bons Aires, Londres, El Faig, Terol, Magrana, Lleó, Milà, Obtusa, Nàpols,… ,per un altre dia, i com podria dir un de Teruel: ‘ Me voy a Tascacieloola.

  3. Bravo, Xavier! Subscric íntegrament el teu article. Trobo un despropòsit aquesta decisió de l’IEC. Se’ns aterra la casa (la llengua) i els nostres acadèmics netegen la façana (l’ortografia). Tremolo només de pensar què pot ser la nova gramàtica…

  4. Amb optimisme: potser el fet que la nostra estructura nacional fonamental (la llengua), així la concebo, entri a debat acadèmic enmig del merder general en què ens trobem, sigui un signe de vitalitat, de força. Potser ľIEC s’ anirà fent més de pressa la nostra autoritat real. La necessitem molt. El moment és singularment feliç i insòlit per a ser acceptada per tot el domini catalanoparlant. Ara bé, tots els que hi enteneu ľheu ďajudar. Nosaltres, el comú dels ciutadans corrents, el que hem de fer és llegir, llegir, llegir…., escriure, parlar amb propietat i de manera rica, plaer enorme i genuïnament humà. Estic descobrint, cent anys més tard, ľextraordinari Narcís Oller. Mmmmmm…!

  5. Sr. Pàmies, no li sembla que el català ja està prou contaminat pel castellà? Altres llengües no representen el mateix perill, i vostè bé que ho sap.

    • Perdoni, enric, per no haver-li respost abans; no havia vist el seu comentari.
      Em sembla que ni a l’article ni al comentari posterior que hi vaig afegir no vaig fer cap referència a acceptar castellanismes de cap mena. Si s’hi fixa, al marge de la qüestió dels diacrítics (que tampoc té res a veure amb el castellà) veurà que tot són propostes per acostar la norma a l’evolució interna natural del català, especialment pel que fa a les realitzacions com a essa sonora de mots que per subjecció a l’etimologia la norma exigeix que s’escriguin amb doble essa, en contra de la pronúncia natural, espontània i catalaníssima de la majoria dels parlants.