Hi ha llibres bons i dolents: això és tot

4.02.2015

Arran de la meva assistència a innumerables xerrades al voltant del gènere criminal, he sentit la imperiosa necessitat d’escriure aquest article. Crec que fa falta puntualitzar i matisar alguns conceptes que, al meu entendre, estan tractats avui en dia des d’una certa inèrcia i ˗per què no dir-ho?˗ des d’un no desitjable prejudici. Com que aquestes coses mai no són fàcils, prometo intentar explicar-me amb molta claredat per no generar conflictes ni males interpretacions.

Agatha Christie

Agatha Christie

He detectat ˗en presentacions de llibres, conferències, clubs de lectura, converses especialitzades, etc.˗ que els experts insisteixen a remarcar la diferència entre novel·la “negra” i novel·la “policíaca”. Tot i que alguns suggereixen encabir el conjunt dins l’etiqueta “criminal” o “negro-criminal”, el cert és que la gran divisió entre el “negre” i el “policíac” continua totalment vigent. És un concepte que neix del purisme més absolut i que arrossega la rèmora del tradicional enfrontament entre aquella primera narrativa d’enigma (Poe, Conan Doyle, Christie) i el hard-boiled sorgit als Estats Units en les primeres dècades del segle xx.

Que quedi clar que jo entenc i subscric la diferència entre un tipus de narrativa “negra” que pretén reflectir el real, posar damunt la taula els problemes del món i indagar en els mecanismes del crim, del delicte i de la maldat, tot assumint el paper de testimoni de la deriva social; i un altre tipus de narrativa que es complau en generar suspens i tensió, plantejar una investigació policial i resoldre el conflicte que dóna sentit a la novel·la. Fins aquí, podem estar d’acord. Però és a partir d’aquí que començo a reflexionar i m’adono que, a aquestes alçades del segle xxi, alguns d’aquests supòsits ja no tenen sentit. No des del punt de vista de la trama (una investigació policial és una investigació policial i, per tant, podem parlar perfectament de “novel·la policíaca”), sinó des del punt de vista de la seva importància, del seu valor.

Començaré el meu raonament mostrant una preocupació que m’assalta en moltes de les trobades sobre el gènere: els participants no acaben de posseir una idea ben delimitada de la separació entre realitat i ficció. No podem perdre mai de vista (i aquí ja ho vaig exposar fa uns dies) que allò que tenim entre mans és una conversa literària. No estem parlant de periodisme, ni d’història, ni de cròniques (tret d’alguns casos concrets, que ara no estem comentant). No parlem del món referencialment, sinó que estem analitzant una manifestació de la creativitat humana: la literatura, art de la paraula.

Aquesta idea, que sembla absolutament evident, no ho és tant. La confusió ve de lluny. Ja Aristòtil, en la seva Poètica, marcava molt clarament la diferència entre la historiografia (emmirallada directament en fets de la realitat, amb personatges que havien existit i esdeveniments autèntics: és a dir, el que entenem per “història”) i l’èpica (gènere de ficció que pretenia observar la realitat i trobar-hi explicacions però sense evitar els elements retòrics i poètics, encabint-hi històries inventades i buscant la versemblança sense perdre de vista que allò que contenia era “mentida”).

En les xerrades sobre el gènere acostumo a notar que aquesta diferència no sempre queda clara, però el pitjor (i aquí ve la meva gran inquietud) és que detecto un inequívoc prejudici. És a dir: per als més “puristes”, la novel·la “negra” (aquesta que suposadament mostra l’entorn amb tota la seva sordidesa i brutícia) és la novel·la vàlida. L’altra, la policíaca, no està al mateix nivell. La tracten de “secundària”, de “menor”, d’”entreteniment”. Com si s’haguessin de justificar. Com si els fes vergonya defensar un art lúdic. Com si aquesta narrativa fos menys important. Com si, en allunyar-se del referent real, en no tenir manies de mostrar-se com allò que veritablement és: un muntatge literari, purament literari, perdés volada. Comprendreu que aquesta situació em posi els pèls de punta.

D’entrada, em preocupa constatar que nosaltres mateixos (en el si de la defensa i de l’estudi del gènere) estem cometent el mateix error que portem anys criticant-li durament al món acadèmic i al conjunt de la societat. Nosaltres, els afeccionats, els analistes, els defensors, fem diferències prejudicioses, sectàries i injustes. No ho entenc. Però encara ho entenc menys si em situo en l’any 2013. Certes puntualitzacions podien tenir sentit fa unes quantes dècades. Podien servir precisament per reivindicar el gènere, per donar-li densitat. Actualment, encabits dins del maremàgnum de tipologies que la narrativa criminal presenta, encerclats per les difuses fronteres que el gènere posseeix, mantenir actituds tan maniquees em sembla un error. Recordem Oscar Wilde i la seva frase, que ha inspirat el títol d’aquest article: Books are well written or badly written. That is all.

Oscar Wilde

Oscar Wilde

En essència, la literatura és mentida. I si algú pretén que sigui una altra cosa, és que també parla d’una altra cosa. La meva afirmació no vol dir, però, que hom no pugui confegir obres basades directament i estrictament en el real. Dominique Manotti ho ha fet excelsament a Un habitual de la comissaria. Formidable. Formidable perquè és un llibre ben escrit, un bon llibre. Però també ho són (per posar només dos exemples molt coneguts i paradigmàtics) les novel·les del cicle Martin Beck, de Maj Sjöwall y Per Wahlöö. O la nissaga Wallander, de Henning Mankell. En ambdós casos trobem pur procediment policial, pura literatura de ficció. Però tots dos reflecteixen a la perfecció la realitat social ˗amb totes les seves immundícies˗ de l’aparentment idíl·lica Suècia.

Jo em pregunto (i us demano que us pregunteu)… hi ha un exercici de ficció més pur que crear un lloc imaginari com Macondo? Hi ha una exhibició d’invenció més òbvia que donar vida i nom a un indret com Comala? Diria que no. I tant García Márquez com Juan Rulfo excel·leixen no només literàriament (no cal dir-ho), sinó també en reflectir com ningú el dolor humà, la pobresa, l’abús de poder, el crim, la repressió, les febleses, els defectes, la tirania, el mal. Rulfo, amb només dues obres (Pedro Páramo i El llano en llamas) és un dels escriptors que ha denunciat més efectivament la terrible situació dels pobres de Mèxic. Amb dictadura, crueltat i crim incorporats. I encara més: Hi ha millor metàfora de la porqueria del món que la Rebel·lió a la granja, d’Orwell, protagonitzada per animals?

Quan detecto aquests ressons de defensa de l’utilitarisme pel que fa a la novel·la negra (perquè demanar que poui en els fets de la realitat i els denunciï mimèticament no deixa de ser defensar la “utilitat” de la literatura), em revelo. Em revelo perquè la Il·lustració ja hauria d’estar superada. Al segle xxi ja no necessitem textos moralitzants, no volem que ens alliçonin ni que ens facin només cròniques estrictes. La literatura (sigui negra o no) ha d’anar més enllà.

La literatura és elaboració, per més que ressegueixi els fets socials. I quan és bona, no necessita ser referencialment explícita. Pot ser-ho. I perfecte. Però també pot no ser-ho. Hauria de poder alimentar-se de la metàfora, de l’al·legoria, de la imaginació. Hauria de poder crear el seu propi univers. Cal admetre fusions de gèneres, aportacions imaginatives, països inventats. Cal acceptar rigoroses novel·les de procediment policial o judicial. No importa. No importa gens. Perquè si l’autor ho fa bé, si the books are well written, ens transmetrà igualment un missatge atemporal, universal, finalment útil.

I acabo. Espero que m’hàgiu entès. No trenco res, no estripo res. Tampoc no pretenc dir, evidentment, que Orwell, García Márquez o Rulfo facin gènere negre. Simplement són exemples de luxe. En realitat, només plantejo una reflexió. Mantenir tessitures d’excessiu purisme em sembla obsolet. I per als que ja esteu una mica emprenyats amb mi a aquestes alçades de l’article, us diré que de vegades m’agrada provocar una mica. Fer d’advocada del diable.

De manera que ara ho faré… perquè, a veure… hi ha res més connotat i codificat ˗i per tant estereotipat˗ que el hard-boiled? Mmmm. Penseu-hi.

Com diu el gran Umberto Eco: “Somos proclives a mezclar ficción y realidad, a leer la realidad como si fuera ficción y la ficción como si fuera realidad. Algunas de estas prácticas de confusión son agradables e inocentes, otras, completamente necesarias, y otras más trágicamente preocupantes” (Seis paseos por los bosques narrativos. Lumen, Barcelona, 1997).

 

Aquest article es va publicar per primera vegada al blog d’Anna Maria Villalonga el juny de 2013. Hem trobat oportú recuperar-lo ara coincidint amb la celebració de BCNegra15.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Gràcies a un company he gaudit d’aquest article.
    La literatura ocupa diversos gèneres i, avui en dia, caldria matisar, però no m’importa, com a lectora esclar, perquè compro i llegeixo allò que m’interessa de cada gènere. En aquests moments, tinc la sort de poder-vos llegir, escriptors que fan de la llengua més joia encara.
    realitat o ficció, quina diferència hi ha si vols delectar-te de les paraules?

  2. Exceŀlent article que subscric de dalt a baix. Em sorprén que hi hagi gent que encara no entengui una diferència tan, tan, tan òbvia: literatura bona i literatura que no n’és. Com ja saps, amb la literatura juvenil tenim els mateixos problemes, com ara lectors que no la toquen perquè és, bé, juvenil i per tant, pensen, no és literatura (si més no a casa nostra); i no solen agradar gens les innovacions. En fi, parlo de la literatura juvenil perquè la conec millor que la negra, però en essència els problemes d’acceptació son força similars. “Books are well written or badly written. That is all”. Si algú no ho entén que s’ho faci mirar.