Heterodox biològic

11.01.2013

El meu primer pis era petit i carregat d’humitat literalment sòlida. Només existia telèfon fix, i un bon feix de nits de fa més de vint anys les tinc molt gravades. Eren les nits de trucades llarguíssimes, de veu asmàtica i gangosa, lenta i punyent i agressiva, de dos personatges de la mateixa edat. Un era Esteban Pinilla de las Heras (que moriria molt poc després a les Llars Mundet, sol, fora d’algunes visites de Salvador Giner) i l’altre era Joan Ferraté.

La meva estupefacció era immensa perquè jo els havia demanat qüestions concretes de la seva joventut per anar fent la base de la meva tesi doctoral i ells havien entès el missatge: qualsevol cosa que em diguessin em resultava trascendent i solemne, vital, essencialíssima.

Penseu-hi: jo tenia 23 o 24 anys i em semblava pura màgia que aquests dos senyors que jo havia llegit trasbalsat als papers, a Laye, als llibres de la Biblioteca Breve, truquessin a casa per aclarir això o allò.

Dos solitaris i dos esquerps, dos homes de potència intel.lectual insòlita i de comportament radicalment independent: dos herterodoxos biològics, dos homes lliures, dos homes infeliços.

Etiquetes: