Teresa Solana

Teresa Solana

Escriptora i traductora. Autora de novel·la negra,

Henning Mankell, in memoriam

Gràcies a Henning Mankell, els amants del gènere negre vam descobrir que hi havia vida més enllà de la novel·la policíaca tradicional.

Gràcies a Henning Mankell, els amants del gènere negre vam descobrir que hi havia vida més enllà de la novel·la policíaca tradicional. D’aquella novel·la que ens havia deixat obres mestres als anys 30, 40 i 50 del segle passat i de la que també havien sortit pel·lícules memorables, però que, a les acaballes del segle XX, continuava explotant uns arguments i uns personatges estereotipats que ja no tenien res a veure amb els profunds canvis que s’havien produït a les nostres societats. Alguns lectors començàvem a estar farts dels gàngsters, els clubs emboirats, els detectius masclistes i les meuques feministes avant la lettre, i lamentàvem que la crítica social que està a l’origen del gènere negre es limités als baixos fons i als seus personatges marginals, amb biografies i arguments que difícilment eren exportables a les grans ciutats europees i que, en intentar-ho, s’acabaven convertint en una caricatura. Amb unes poques i notables excepcions (Vázquez Moltalbán, González Ledesma a casa nostra), a Europa els escriptors no semblaven trobar una veu pròpia amb la qual esbossar un retrat de les seves respectives societats en clau de novel·la negra. Els crítics la consideraven un gènere menor, popular però poc literari. Fins que va arribar Kurt Wallander i els esquemes van canviar.

Henning Mankell | Foto: Michael Lionstar / Göteborgs-Posten

De la mà de Kurt Wallander, un policia gras, taciturn, trist i divorciat, els lectors aficionats a aquests gènere (i també molts d’altres) vam descobrir la bellesa del fred i dels silenciosos paisatges nevats dels llargs hiverns suecs, juntament amb els clarobscurs i les contradiccions d’una societat que sempre havíem considerat utòpica i que, als nostres ulls, constituïa el paradigma de la societat del benestar. Suècia, tot i que el mateix Mankell deia que era “un lloc prou decent per viure”, no és, però, el paradís roussonià en què s’emmirallava la socialdemocràcia europea, i d’això en va voler parlar Mankell a les seves novel·les. Estàvem acostumats als personatges metafísicament turmentats de les pel·lícules del seu sogre Ingmar Bergman, però, gràcies a Mankell, vam començar a conèixer també els dimonis exteriors dels suecs, aquells que, des del poder, fan trontollar les estructures socials i posen de manifest la hipocresia i la manca d’escrúpols de les classes dirigents.

Henning Mankell també va escriure obres de teatre i excel·lents novel·les de temàtica no policial (Sabates italianes és una de les meves preferides), però les seves novel·les policíaques indiscutiblement van revolucionar el gènere. A través de trames negres de contingut divers, ens va oferir un retrat crític i precís de la societat sueca contemporània, introduint noves temàtiques susceptibles de fer aflorar les contradiccions d’un país que no era ni de bon tros tan idíl·lic com ens sembla als països de l’Europa pobra del sud. El seu personatge Kurt Wallander recorda —salvant les distàncies— a Maigret pel seu sentit de la justícia i la seva humanitat, però també perquè la seva vida privada no té els elements rocambolescos o de glamour dels policies o detectius nord-americans. Wallander és un d’aquells herois anònims capaç d’anteposar les seves conviccions ètiques a la seva carrera de funcionari policial, un home corrent però amb un olfacte extraordinari per diagnosticar què és el que funciona malament a la societat de què forma part.

Els dimonis interiors de Wallander, alter ego de Mankell, s’assemblen als nostres. Per això la seva lectura no deixa indiferent i els seus llibres pertanyen a la categoria de la literatura amb majúscules, la que ens interpel·la i ens confronta amb les nostres pròpies contradiccions. Quan el vaig conèixer, durant la celebració d’una BCNegra, dues coses em van cridar l’atenció: la seva absoluta manca d’arrogància i la lucidesa que destil·lava la seva mirada. Una lucidesa que no estava feta de cites literàries ni d’erudició banal, sinó de reflexions profundes, de ferides, de la saviesa dels qui, com demanava Kant, s’atreveixen a pensar per si mateixos.

Henning Mankell ens ha deixat. Ens queden els seus llibres, la seva lucidesa i el seu compromís.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació