Hemingway i la punteta de l’iceberg

10.12.2012

Ernest Hemingway és un autor sobrevalorat, cosa que no vol dir que la seva literatura no tingui un cert interès. Als lectors de Faulkner ––gent com ara jo–– no ens sol agradar ni el to de suficiència, ni la pseudoprofunditat, ni el diletantisme que gasta el senyor San Fermines. Vist amb perspectiva, és el pare espiritual dels anuncis d’Estrella Damm. Sí, aquestes anuncis en què tothom somriu molt, ningú no té cel·lulitis ni halitosi i, el més important, tota l’acció publicitària es desenvolupa de manera mediterrània, això és, mediterràniament.

Hemingway és el pare espiritual de tots els escriptors diletants. Ja m’enteneu: aquells escriptors que viatgen a tort i a dret i no es poden estar de relatar les seves experiències, ben bé com quan vas a casa d’algú i et turmenta amb les fotos de l’últim viatge a vés a saber on.

Els escriptors hemingwayans no són gaire difícils d’identificar i, entre ells, s’assemblen força. Estan convençuts de la seva superioritat moral i cognoscitiva perquè viatgen molt: com que han conegut a fons moltes cultures i molta gent (gent de tota mena i condició), estan curats de prejudicis. Els agrada anar de vitals per la vida i solen ser persones extravertides-expansives, això és, personatges d’acció, cretins èpics, narcisistes que es rebolquen en els tòpics i escriuen sobre temes que estan de moda i interessen molt a la gent. En aquest sentit, s’assembla força al periodista-escriptor, que no s’ha de confondre amb l’escriptor-periodista.

Sí, segur que en coneixeu molts: gent que sol escriure en una llibreta asseguda a la terrassa d’un bar, sense diccionari al costat, perquè la millor paraula és sempre la primera que et ve al cap, espontàniament;  gent que escriu més que no pas llegeix, perquè així tenen un estil més pur, menys contaminat; gent que, no se sap ben bé per què, estan convençuts que la seva vida és ben digna de ser narrada; gent que escriu d’una manera més efectista que efectiva, conduint sempre el lector de la maneta, no fos cas que es perdés…

I la prova del cotó: sempre tenen a mà una teoria, la de l’iceberg (els escriptors hemingwayans només mostren la punteta), per justificar les pròpies mancances narratives.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Vostè és massa dur. Sí, l’Hemingway és un “brand”, una marca que ven els clixés sobre Europa que ens agraden, nosaltres nord-americans. No obstant, el Papa ens va ensenyar l’art de la prosa succincta després de l’època de la literatura victoriana. I crec que l’èxit literari de l’Hemingway va fer possible el del Faulkner.