Hedda i Júlia

Aquesta temporada de teatre hem vist moltes coses, però podem dir sense por d’equivocar-nos que ha estat un any de grans dones a la cartellera catalana. Des del retorn de les antològiques baralles entre Lizaran i Vilarasau en les set plagues dels Weston fins a la Hedda Gabbler de Laia Marull o la Senyoreta Júlia de Cristina Genebat, dos personatges de finals de segle XIX que són claus per la història del teatre perquè, amb els seus dilemes i dubtes anticipaven, com diria Harold Bloom, els camps de batalla de la dona que vindria.

La Hedda de la Marull entrava a escena adormida i disparava el tret de sortida als inferns mig flotant mig sense voler-ho, com un personatge d’ara, apàtica com les dones de Sofia Coppola. La Senyoreta Júlia de Marber-Strindberg s’acosta a les habitacions dels criats després d’una festa sonada, la victòria laborista a les eleccions angleses de 1945, i quan comença el joc d’insinuacions al xòfer de la família no té ni la més remota idea d’on acabarà la cosa. Són dones lliures, avui pot ser un dia qualsevol o el del judici final. Afegim-hi també el cop de porta de la Nora i tindrem el dibuix complet: una actitud, i el més important de tot, una llibertat, que a finals de segle XIX eren titllats de ‘degenerats’ i que ara ens semblen inevitables, senzillament humans.

Strindberg o Ibsen feien por a la societat de llavors perquè anticipaven dones tant o més complexes que els grans mascles de la història del teatre, dones deslliurades del destí i capaces de matar per desig, per poder, per capritx. I aquest Grec, a la hipnòtica neurosi de la Hedda de Selvas-Marull, que la primavera vinent tornarà a sacsejar el Lliure de Gràcia, hi ha afegit la Senyoreta Júlia al Teatre Romea, resituada al final de la Segona Guerra Mundial. La Júlia millorada de Marber és menys misògina i més anglesa, però al meu entendre aquesta relocalització complica l’obra perquè l’obliga a fer equilibris per tenir un peu a cada segle, a mig camí entre l’encotillada lluita de classes del dinou i un apassionament alliberat digne dels hippies d’anys més tard. Sortosament allà on no hi arriba el text hi arriba la solidesa del trio d’actors, amb Julio Manrique i Cristina Genebat connectats com una sola molècula i amb Mireia Aixalà continguda però deixant anar algun d’aquests brots de còlera marca de la casa, al meu entendre el millor per incinerar-se en qüestió de segons de tot Catalunya. Enmig d’un món de classes, asfixiant, emergien les noves víctimes: les dones del segle XX, víctimes de la societat, del seu propi poder i de la seva llibertat.

Blog d’Albert Forns: El voraç consumidor cultural   Twitter: @albertforns_