Ha vingut l’Aute aquest any?

12.09.2018

Festes de Gràcia. Semblen ja llunyanes. Entre els artistes que van omplir els escenaris, sento una absència, un silenci eloqüent compartit pels veïns de la Plaça Rovira: “ha vingut aquest any l’Aute a casa?”. Perquè sempre que podia, l’Aute retrobava a Gràcia part de la seva infantesa.

Luis Eduardo Aute.

El seu pare era un jove català que treballava a la direcció de la companyia Tabaco de Filipinas de Barcelona. I enviat a Manila per la tabacalera, va conèixer la mare de l’Aute. De la unió dels dos nasqué l’artista l’any 1943. La portada del seu últim disc, El niño que miraba el mar, suggereix com devien ser aquells anys del primer Aute a terres filipines: un nen abstret assegut al port atalaiant l’horitzó mentre ressonen per la ciutat els bombardejos de les forces aliades. Perquè en aquella Manila esclafada durant la II Guerra Mundial, el negoci de tabac no va poder prosperar, i la família Aute va haver de tornar d’una Manila esmicolada a una Barcelona tenallada pel règim franquista. Era l’any 1952. S’acabava de fundar la SEAT i es celebrava el Congrés Internacional Eucarístic. Però en aquella societat rígida i tèrbola, començava a moure’s alguna cosa: un any abans, els treballadors convocaven la Vaga de Tramvies, la primera manifestació de protesta civil contra el règim després de la Guerra Civil.

Lluny d’aquell món d’adults, la infantesa del nen Aute s’esvaïa pels carrers de Gràcia. Prenia orxates i jugava als jardins de Massens. I descobria corprès una de les seves grans passions: el cinema. En la foscor de les projeccions, per carrers estrets i velles botigues de barri, el lligam de l’Aute amb Barcelona s’enfortia.

Molt temps després, totes aquestes vivències van ser evocades a la cançó Somnis de la Plaça Rovira, la seva primera cançó en llengua catalana. Però n’hi ha d’altres que l’autor va traduir de l’espanyol al català per suggeriment d’alguns dels seus amics. Un d’ells, en Joan Isaac, va enregistrar un bell disc, Auteclàssic, on interpreta algunes de les composicions més conegudes de l’artista filipí. Una joia d’autor on les veus d’ambdós sonen excel·lents.

Perquè el vincle de l’Aute amb Barcelona és sòlid i profund. Els freqüents concerts de l’Aute al Palau de la Música (iniciats en aquell català après a Tremp en el servei militar) i les intenses amistats amb molts artistes catalans, l’han mantingut viu al llarg dels anys. Per cert, de les trobades nocturnes a la cèlebre discoteca Boccacio, una amistat ben curiosa: la d’en Jaime Gil de Biedma, fill del director i advocat de la companyia tabacalera on treballava el pare de l’Aute.    

En aquestes festes de Gràcia ens ha faltat trobar-lo com un veí més entre nosaltres. Fa un any que l’Aute va patir un infart i encara s’està recuperant. I com desitgem que es recuperi! És el motiu pel qual molts  amics li reten homenatge a Madrid al desembre. I es xiuxiueja  que molts amics seus catalans volen fer el mateix a Barcelona.

Perquè se’ls fa difícil prescindir de la seva veu íntima, de la seva intel·ligència d’ home que dubta. En aquests temps perillosos, a cau d’orella ens recita “que les estrelles fereixen com amenaces i  sagna la lluna al fil de la seva dalla”. Potser necessitem cantar de nou L’Alba.

Etiquetes: