Gustave Le Bon i l’unionisme

16.12.2017

La professora de ciències polítiques de la Queen Mary University of London Montserrat Guibernau ja havia avisat a Nacions sense Estat (1999) que, sempre que s’oprimeix una nació, aquelles persones que mantindran la seva dignitat com a membres d’una cultura específica arribaran a veure minvades substancialment les seves possibilitats laborals. Malgrat això, hi ha força gent que encara es troba en estat de xoc o d’escandalitzada indignació pels trasllats fora de Catalunya de les seus de grans empreses ─orquestrats, més que afinats, per les altes instàncies de l’estat─ i per les amenaces sobre els docents i sobre els treballadors dels mitjans audiovisuals de la Corporació Catalana per part de líders polítics unionistes.

Les banderes onejant a l’Ajuntament de Barcelona

Afegim-hi que, abans d’aconseguir la inhabilitació del M. H. Sr. Carles Puigdemont per una condemna penal ferma, els nuclis suggeridors del consorci de comunicació huturuandès Radio Télevision Libre des Mil Collines que, a Madrid, fabriquen el discurs de l’odi basat en la difamació i l’insult han pretès inhabilitar-lo per incapacitat permanent mental. De fet, tot allò que fem els catalans, per a aquests ideòlegs del nacionalisme espanyol autoritari i desacomplexat, és profundament irracional (o anormal), atès que el nostre cervell no rep la llum de la seva privilegiada raó. En el seu afany d’induir una ─diguem-ne─ psicosi col·lectiva anticatalana entre la seva audiència, interpreten d’acord amb teories caducades del comportament social les mobilitzacions populars que es produeixen dins l’atzarós procés de construcció del nostre Estat nació.

En concret, diagnostiquen que els manifestants partidaris d’aquesta república ─en stand by─ del 2017 actuen contagiats emocionalment i irracional com a resultat de la influència hipnòtica sobre la multitud d’uns polítics amb ambicions inconfessables. Sembla un acudit, però no ho és. Per això potser seria oportú traçar l’origen d’aquestes idees en el medi cultural proper.

Un dels fundadors de la psicologia de massa, el polígraf Gustave Le Bon (1841-1931), el qual havia estat testimoni ─com el seu autor de referència, el positivista Hippolyte Taine─ de la revolta obrera de la Comuna de París (1871), sostenia a La psychologie des foules (1895) que els individus transformats en massa es troben dotats d’una ànima col·lectiva dins la qual s’esvaeixen les qualitats intel·lectuals i hi dominen les qualitats inconscients, instintives i contagioses. Le Bon afirmava que, enmig del grup, els individus cauen fàcilment en un estat particular de fascinació que recorda força el control mental al qual l’hipnotitzador sotmet la persona hipnotitzada per tal que actuï sense ser conscient dels seus actes. L’aparent cientifisme de Le Bon no ocultava un al·legat antirevolucionari que pretenia esdevenir, en el seu temps, un mur de contenció contra l’amenaça de canvis socials abruptes.

Però mantenir la vigència de l’obra de Le Bon d’ençà dels anys noranta del segle XIX obliga a ometre l’evolució posterior del coneixement. Al llarg del segle XX, els especialistes en psicologia social han arribat a la conclusió que la conducta col·lectiva és més racional que no pas Le Bon pensava i que els individus no estan controlats per les influències de les multituds. Per això, han formulat alternatives més versemblants: la teoria de la convergència en creences i intencions, compartides d’antuvi pels individus que s’agombolen en una multitud; la teoria de l’emergència d’una norma entre els participants d’un acte polític com a conseqüència de la interacció argumentativa sobre les possibilitats d’actuació; la teoria del valor afegit, que pren en consideració la suma de condicions necessàries com ara tensions estructurals, creences generalitzades, factors precipitants i manca de control social o, encara, la teoria dels complexos sistemes adaptatius, caracteritzats per la sinergia, l’emergència de qualitats i l’autocreació de patrons i noves entitats. I, és clar, totes les teories contigües sobre la construcció social de la identitat col·lectiva.

Dues persones han destacat en aquesta revifalla del culte a l’obra de Gustave Le Bon entre els ideòlegs de l’unionisme. A la darrera dècada del passat mil·lenni, el filòsof i polític Antonio Robles, agitador des d’entitats lleialistes espanyoles i amb els manifestos del Foro Babel i també creador del partit Ciudadanos. Concretament, l’explicació de la interacció social del nacionalisme català a partir de les teories de Le Bon era la revelació fonamental de la novel·la de tesi d’Antonio Robles, Extranjeros en su país (1992), llibre que va servir en la preparació de la guerra de la llengua (1993-97). I entre 2010 i 2014, la psicòloga Pilar Muñoz des dels micròfons del nucli dur de la dreta espanyola: Libertad Digital (a partir de 26:05) i esRadio.

Contra el prejudici, tant podem lluitar amb menyspreu com rient-nos-en. I contra el prejudici que duem la ceba al cap de la independència, podem a més recordar el que deia el poeta Joan Salvat-Papasseit en el pròleg a La batalla (1923), de Daniel Cardona, dirigent del tot just acabat de fundar Estat Català de Macià: «La invasió, no és un fet? L’escarni, no és constant? És que doneu un pas que no sigui traint-vos? Sou boigs perquè us ho diuen quan així us expliqueu? Feu-vos, doncs, un gran mèrit d’ésser separatistes.»