Guia cultural per votar el 28-A (VI)

26.04.2019

En aquesta última Guia Cultural per votar el 28-A abordarem els enfocaments polítics sobre el que ha estat i és el gran cavall de batalla ideològic del nostre país: la Memòria Històrica. Durant la transició, amb l’entrada en vigor de la Llei d’Amnistia del 1977, multitud de crims perpetrats durant la guerra civil i la llarga dictadura franquista van quedar irresolts i sense la possibilitat de ser jutjats o investigats.

Franco llegeix La Vanguardia

Espanya té, actualment, el trist honor d’ocupar la segona posició mundial en nombre de desapareguts forçosos o per causa involuntària, només és superada per Cambodja. Tot i les dificultats per establir una xifra oficial, s’estima que el número aproximat de desapareguts per la repressió franquista ascendeix a 120.000 persones. Actualment s’han recuperat poc més de 6.200 cossos, amb prou feines un 5% del total. Aproximadament mig milió d’espanyols van marxar a l’exili el 1939 mentre que mig milió més de ciutadans van ser empresonats i represaliats al llarg de tota la dictadura. Entre 1940 i 1990 hi va haver a Espanya uns 300.000 casos de nadons robats. Historiadors internacionals assenyalen que durant la “pacífica” i “modèlica” transició espanyola hi va haver més de 700 morts per causes polítiques, incloses les víctimes d’ETA… Amb totes aquestes evidències històriques, és evident que el país té un assumpte pendent amb el passat, un assumpte que afecta profundament tots els elements socioculturals i polítics del país.

És completament ingenu creure que després de gairebé 40 anys d’adoctrinament, el nacionalcatolicisme franquista i els seus centres de poder no han influït de cap manera en la configuració de l’Espanya contemporània. La guerra civil, la dictadura i la transició formen part de la nostra història, i hem d’aprendre a conviure amb el seu llegat. Cada vegada que s’ha intentat reconèixer, regularitzar o normalitzar la situació de les víctimes de la guerra civil i del franquisme, la ferida oberta que es va voler tapar i oblidar durant la transició supura.

La Llei de Memòria Històrica del 2007, impulsada pel Govern de José Luís Rodríguez Zapatero, no va néixer exempta de polèmica. Alguns la van considerar innecessària i d’altres massa poc efectiva, però a dia d’avui és l’única norma que tenim per ajudar-nos a gestionar aquesta anomalia democràtica vergonyant assenyalada per diversos organismes internacionals, des de l’ONU al Parlament Europeu. Malgrat que la qüestió continua despertant forts enfrontaments ideològics, ens devem com a país el dret de poder viure en pau amb els nostres conciutadans i tenim el deure de reparar els danys d’aquells que se n’hagin sentit víctimes. Ens mereixem, com a societat democràtica madura, poder deixar de conviure entre l’amnèsia i l’amnistia. 

Evidentment, hi ha qui no vol ni sentir a parlar d’aquest tema, pel dolor i la vergonya que porten associats. El director de teatre belga Chokri Ben Chikha em va dir un cop que la vergonya causa silencis i que aquests silencis causen, alhora, traumes. Cal afrontar els nostres silencis per poder curar els nostres traumes com a societat. Però ideològicament parlant, no tothom hi està disposat. Aquesta polarització ideològica queda ben palesa si observem els programes electorals dels partits que concorren a les eleccions generals del proper diumenge.

Per començar, tenim els partits que prefereixen no mullar-se sobre aquest tema: Ciutadans i PACMA. Després, tenim els que volen derrogar la Llei de Memòria Històrica del 2007: VOX i el Partit Popular. De fet, VOX no vol sentir-ne ni parlar, de memòria històrica, i no proposa cap alternativa a la derogació de la llei. En canvi, el PP proposa substituir-la per una Llei de Concòrdia que, més enllà del nom, no especifica en què consistiria ni en què es diferenciaria de l’actual normativa. Amb aquesta nova llei, diuen que volen recuperar l’esperit de la transició, entenem, doncs, que pretenen recuperar l’esperit de la Llei d’Amnistia de 1977: oblidar i no jutjar. De fet, cal recordar que el Govern de Mariano Rajoy ja va intentar deixar sense efectes la Llei de Memòria Històrica eliminant-ne les partides pressupostàries que li pertocaven el 2013 i el 2014 amb l’excusa de la crisi econòmica. Finalment, tenim els partits defensors de la Memòria Històrica, PSOE i JxCat, o de la Memòria Democràtica, com prefereixen anomenar-la En Comú Podem i ERC, malgrat que a la pràctica proposin les mateixes mesures que els dos anteriors. 

Segon els Comuns, el concepte de Memòria Democràtica englobaria totes les víctimes, lluites i col·lectius en pro d’instaurar un règim democràtic a l’Espanya del segle XX. Això inclouria des de les víctimes de la guerra civil i del franquisme fins al reconeixement dels moviments obrers i sindicals de la transició o la lluita i les víctimes de moviments socials com la dels col·lectius LGTBI+ o la de les sufragistes de principis de segle. De fet, En Comú Podem aposta per substituir l’actual Llei de Memòria Històrica per una Llei de Memòria Democràtica que reculli aquesta ampliada visió de la reparació històrica. Sigui com sigui, tant PSOE, com els Comuns, com ERC, creuen necessari recuperar la memòria de la lluita pels drets del col·lectiu LGTBI+ dins dels programes de Memòria Històrica.

El PSOE proposa que la memòria històrica esdevingui una política d’Estat i que totes les mesures i iniciatives contemplades a la llei del 2007 siguin sufragades directament per l’administració central a través dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). En això, coincideixen plenament amb els Comuns. Ambdós partits defensen que l’Estat assumeixi, a càrrec dels PGE, les tasques de localització, exhumació, identificació i dignificació de les fosses comunes del franquisme i de les restes mortals. Cal recordar que, durant la tramitació de la Llei de Memòria Històrica del 2007, una de les crítiques que van rebre va ser que, malgrat contemplar ajudes per a la localització de les fosses comunes i la identificació dels cossos, la llei no permetia que la seva reobertura i estudi es realitzés a càrrec de l’Estat, sinó que s’havien de dur a terme per entitats privades. Per esmenar aquesta limitació, ara el PSOE proposa que l’administració central estableixi un pla global d’exhumació de fosses de caràcter quadriennal i promet blindar-ne les partides pressupostàries als PGE per tal d’evitar el que va passar el 2013 i el 2014 amb el Govern de Rajoy.

Junts per Catalunya també assenyala, tal i com han fet diversos informes de l’ONU, l’últim del 2014, la localització de fosses i la identificació de les restes mortals, incloses les que es troben al Valle de los Caídos, com una prioritat per tal d’avançar en el camí de la reparació històrica. Sobre el Valle de los Caídos, tant el PSOE com En Comú Podem són partidaris d’exhumar-ne els cossos del dictador Franco i del fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, i de convertir-lo en un espai d’interpretació, rehabilitació i memòria de tots els morts de la guerra civil i de la repressió franquista.

Altres crítiques que va rebre la llei del 2007 durant la seva tramitació van ser que no anul·lés els judicis polítics del franquisme malgrat reconèixer-los com a “il·legítims” o que establís, en el seu preàmbul, que la memòria i el reconeixement de les víctimes es circumscrivia únicament a l’àmbit familiar i personal, negant així la possibilitat de considerar els delictes comesos com a crims contra tota la societat o contra la humanitat. És per això que una de les mesures de més consens entre els quatre partits, PSOE, En Comú Podem, ERC i JxCat és la de declarar il·legals i anul·lar totes les sentències i resolucions judicials o administratives dictades per motius polítics, ideològics o de creença per qualsevol dels òrgans franquistes, especialment les dels tribunals d’excepció franquistes i les dels seus consells de guerra sumaríssims.

Tots quatre també coincideixen en que cal avançar, tal i com estipula la llei, en el compliment íntegre de la retirada de simbologia franquista i de les mencions commemoratives o d’exaltació dels fets ocorreguts durant la guerra civil o la dictadura de l’espai públic. El PSOE reclama establir un protocol d’actuació i un règim sancionador per inacció o omissió del compliment de la llei. Per la seva banda, ERC i JxCat reclamen renovar, també, el nomenclàtor, per tal de desvincular-lo definitivament de noms relacionats amb el franquisme i la guerra civil. Cal recordar que, actualment, a Espanya, encara hi ha prop de 1.140 carrers i places amb noms vinculats a aquestes èpoques i als seus protagonistes. ERC hi afegeix que es retiri qualsevol reconeixement municipal o titularitat de “fill adoptiu” o “fill predilecte” que encara pugui conservar el General Franco. El PSOE també vol revisar i eliminar aquells títols nobiliaris atorgats en època franquista que rememorin o enalteixin fets ocorreguts durant la guerra civil o la repressió dictatorial.

Fossa comuna d’El Soleràs. Foto: Oriol Bosch / ACN

Reprenent el fil de la reparació judicial, ERC vol derrogar la Llei d’Amnistia de 1977 perquè es pugui investigar la violació dels drets humans durant el franquisme i la guerra civil, seguint les peticions que en més d’una ocasió ha efectuat l’ONU en aquest sentit. En Comú Podem proposa establir una fiscalia especialitzada en donar suport i ajuda a les víctimes de la guerra civil  i de la repressió franquista i promet crear un arxiu públic i consultable on hi figurin tots els processos judicials del franquisme amb els noms dels jutges, fiscals, acusats i testimonis que van participa-hi. ERC exigeix recuperar la jurisdicció universal a Espanya, limitada pel Govern de Rajoy el 2014 i pel de Zapatero el 2009. Val a dir que, des del passat octubre, aquesta recuperació ja estava prevista, així van acordar-ho el govern de Pedro Sánchez i el PP, però no s’ha pogut dur a terme a causa de la interrupció sobtada de la legislatura i la convocatòria de les eleccions. Es de preveure que a la nova legislatura es reprendrà aquesta recuperació.

Per la seva banda, JxCat demana desclassificar tots els arxius militars i policials de la dictadura i de la transició i el PSOE promet garantir-ne l’accés públic, però preservant aquells que estiguin considerats secrets, tot i que, per mantenir-ne la classificació, hauran d’estar degudament raonats sobre dret. En Comú Podem i JxCat també demanden la recuperació immediata de tots els documents catalans que encara resten a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca, els popularment coneguts com a “Papers de Salamanca”. S’estima que encara hi ha uns 23.000 folis, pertanyents a particulars, partits polítics i empreses, als quals se sumen uns 10.000 documents d’ordre públic i justícia de la Generalitat Republicana. En un sentit totalment oposat, el Partit Popular promet blindar l’Arxiu de Salamanca, impedint-ne més extraccions i, fins i tot, intentant reunificar-lo de nou.

JxCat i el PSOE coincideixen encara en unes quantes mesures més. La primera és il·legalitzar qualsevol associació o fundació que inciti a l’odi o a la violència contra les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió franquista, en clara al·lusió a la Fundación Nacional Francisco Franco, tal i com va reclamar fer el Parlament Europeu l’octubre passat. El PSOE també promet eliminar qualsevol subvenció i ajuda pública a les organitzacions que enalteixin el dictador, la dictadura, el nazisme o que promoguin la xenofòbia. JxCat encara va més lluny i demana il·legalitzar i tipificar en el codi penal l’apologia del franquisme. Igualment, dins de les seves propostes de Memòria Històrica, JxCat demana suprimir l’Audiència Nacional i abolir la monarquia al considerar ambdues institucions hereves del règim franquista. Una altra mesura en que també coincideixen PSOE i JxCat és en la necessitat de reconèixer i compensar aquells que van ser víctimes d’incautació de béns durant o després de la Guerra Civil; JxCat vol compensar aquells a qui se’ls hi va requisar moneda republicana, sempre i quan en conservin els comprovants, i el PSOE també promet reconèixer i compensar qualsevol sentència dictada a l’empara de la Llei franquista de Responsabilitats Polítiques de 1939.

Dins de l’àmbit dels reconeixements, En Comú Podem promet reconèixer de forma institucional a totes les víctimes de la repressió franquista i demana crear, per tot el territori espanyol, museus i exposicions sobre la guerra civil així com identificar i visibilitzar els espais on tingueren lloc fets significatius de la guerra civil i de la dictadura o aquells on s’hi desenvolupessin pràctiques repressives, tortures o afusellaments, a imatge i semblança del que ja s’està fent des de l’Ajuntament de Barcelona amb el seu Programa de Memòria 2019. Igualment, hi ha partits que volen establir dates de commemoració assenyalades: els Comuns proposen el 14 d’abril, data de proclamació de la II República Espanyola, com a dia de la Memòria Democràtica i el PSOE aposta per establir el 31 d’octubre, data de l’aprovació de la Constitució Espanyola al Congrés dels Diputats, com a dia de Record a Totes les Víctimes del Franquisme i de la Guerra Civil. ERC és, dels quatre, l’únic partit que reclama establir drets de compensació i reparació pels casos de nadons robats.

Per ajudar a coordinar totes aquestes mesures de reparació, veritat i justícia entorn de les quals giren les polítiques de memòria històrica exposades fins ara, el PSOE proposa crear un Consell de la Memòria i un Cens Nacional de Víctimes de la Guerra Civil i de la Dictadura així com un banc nacional d’ADN per ajudar a identificar les víctimes. En aquest últim punt, coincideixen amb el Comuns. El PSOE també proposa reobrir l’Oficina d’Ajudes a les Víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura mentre que En Comú Podem proposa la creació d’un Alt Comissionat amb el mateix objectiu que el de l’oficina socialista.