Jaume Forés Juliana

Jaume Forés Juliana

Actor, realitzador i gestor cultural

Guia cultural per votar el 28-A (V)

En aquesta cinquena guia parlem de llengua i identitat.

És públic i notori que l’actual Constitució Espanyola recull, al seu Article Tercer, que “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección“; igualment, en el seu Preàmbul estableix que la Nació Espanyola ha de “proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones“. Per tant, és evident que Espanya és un estat plurilingüístic per molt que hi hagi persones i representants polítics a qui els desagradi aquesta realitat i intentin negar-la o obviar-la.

Aquests dies de campanya electoral hem pogut sentir, en més d’un debat, la gastada pregunta sobre quantes nacions hi ha Espanya. El problema rau en que la Constitució no ho especifica. El seu Article Segon resa “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas“. Així doncs, la mateixa Constitució reconeix que la Nació Espanyola està configurada per altres nacionalitats i regions, però no indica, en cap dels seus articles, quantes són ni què les distingeix l’una de l’altra. Així doncs, davant de la pregunta, quantes nacions hi ha Espanya? La resposta és fàcil: no ho sé, però segur que n’hi ha més d’una segur, així ho reconeix la seva Constitució.

Espanya és, doncs, un Estat plurinacional i plurilingüístic. Desgraciadament, per nosaltres, la Constitució no especifica quines són aquestes nacionalitats i llengües. La Carta Magna només estableix l’oficialitat del castellà a tot l’Estat, tots els espanyols tenim el deure de saber-lo i el dret d’usar-lo (però no l’obligació), i l’oficialitat de la resta de llengües espanyoles – així, sense especificar – en aquelles Comunitats Autònomes que així ho indiquin en els seus Estatuts. Seguint aquesta prerrogativa, actualment sis de les disset Comunitats Autònomes tenen, com a mínim, un altre idioma oficial a part del castellà. Malgrat tot, en tot el text constitucional no hi trobareu esmentats ni una sola vegada el català, el basc ni el gallec i, encara menys, l’aragonès, l’astur-lleonès o l’occità. Si alguns d’aquests idiomes són cooficials a Espanya, és perquè així ho han establert els Estatuts dels seus corresponents territoris de parla lingüística, però no pas perquè la Constitució ho indiqui de forma explícita.

Aquesta indefinició Constitucional ha donat peu a nombrosos debats lingüístics i enfrontaments identitaris des que es va restablir la democràcia a Espanya, sobretot a l’última dècada, amb l’auge de l’independentisme. En aquest cinquè article de la Guia Cultural per Votar el 28-A ens centrarem en les propostes dels partits sobre Llengua i Identitat Nacional.

Identitat Nacional

Enfront dels partits que defensen la diversitat de cultures i identitats nacionals espanyoles, En Comú Podem, ERC, JxCat i PACMA, hi trobem els partits que defensen la preeminència d’una única i sòlida cultura i identitat nacional espanyola situada per sobre de la resta d’identitats i cultures del país: PP, C’s i VOX.

Aquests últims ambicionen una major protecció jurídica dels símbols nacionals que endureixi les sensacions derivades pel fet d’ultratjar-los. Segons VOX i C’s aquests símbols són la Bandera, l’Himne i la Corona. Al seu programa, el PP només esmenta la Bandera, la Llengua i la Corona. Segons fonts del Govern, els símbols de l’Estat són la Bandera, l’Escut i l’Himne Nacional, però si ens remetem a la Constitució de 1978 veurem que aquesta només reconeix com a símbols la Bandera, la Llengua i la Monarquia, tal com defensa el PP. A la Constitució no hi ha ni una referència a l’Himne o a l’Escut; aquests es regularen com a símbols posteriorment: l’Escut durant el Govern de Leopoldo Calvo-Sotelo, amb una llei del 1981, i l’Himne sota el Govern de José María Aznar, amb un Reial Decret del 1997.

Sigui com sigui, el Partit Popular vol aprovar una Llei de Símbols Nacionals que en garanteixi el màxim respecte i estipuli les sancions a aplicar si s’incompleix el deure constitucional d’exhibir la Bandera als edificis públics o l’obligació reglamentària d’exhibir el retrat del Cap d’Estat, en aquest cas el Rei, presidint els salons dels plens municipals. També aposta per fomentar a les escoles la celebració del 12 d’octubre, la Festa Nacional d’Espanya, un altre símbol no recollit a la Constitució, que fou establert per llei el 1987, sota el Govern de Felipe González.

Al seu torn, VOX voldria crear un Pla Integral de Coneixement, Difusió i Protecció de la Identitat Nacional que defengui i exposi el que ells denominen aportacions d’Espanya a la civilització i a la història universal així com les gestes dels que consideren herois nacionals. En aquest punt, s’aproximen força a Ciutadans que demanda un Pla de Suport a la Difusió de la Història Espanyola que permeti combatre les interpretacions negatives com les de la “llegenda negra espanyola” i ajudi a incrementar el reconeixement internacional del paper d’Espanya a través dels segles. Ciutadans també proposa establir una assignatura sobre la Constitució Espanyola, troncal i avaluable, a tot el sistema educatiu estatal.

Llei de Llengües

El Partit Popular, Ciutadans i VOX defensen que el castellà és l’única llengua d’ús comú de tots els ciutadans i volen deixar clara la seva preeminència sobre la resta de llengües de l’Estat. Per fer-ho, els dos primers proposen una llei que garanteixi l’ús del castellà com a llengua oficial i comú a tot Espanya: volen garantir, per llei, que totes les comunicacions públiques, senyals, panells i plaques del país estiguin, com a mínim, en castellà i impedir les sancions per emprar, només, el castellà. El PP també defensa que només tinguin valor jurídic oficial els actes administratius fets, com a mínim, en castellà; accepten l’ús de la resta de llengües de l’Estat, però especifiquen que els actes fets en aquestes llengües no seran vàlids si no tenen una còpia annexa en castellà.

En aquest intent d’establir una veritable disglòssia lingüística, VOX, PP i Ciutadans esperen decretar que el fet de conèixer llengües cooficials sigui considerat només un mèrit i no pas un requisit a l’hora d’accedir a certs càrrecs i places públiques en determinades regions del país. Tot i així, els populars són els únics dels tres que segueixen garantint, al seu programa, el dret dels ciutadans a ser atesos per l’administració pública en qualsevol de les llengües oficials del país.

Enfront d’aquests partits, la resta de formacions polítiques mostren, en major o menor grau, més compromís en la defensa de la pluralitat lingüística de l’Estat. El PSOE és el que menys es mulla, però. Més enllà d’una declaració genèrica sobre el respecte i protecció que mereixen les llengües oficials de l’Estat, no fa cap aportació més al debat lingüístic. PACMA advoca per una plena integració i normalització de les llengües cooficials en les relacions de qualsevol classe amb l’administració i, alhora, defensa la protecció i promoció de la resta de llengües de l’Estat que no gaudeixen d’estatuts d’oficialitat. Finalment, En Comú Podem, Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya són els partits que tenen una visió més pluralista i defensora envers les diferents llengües estatals.

Els Comuns i ERC volen aprovar una Llei de Llengües de sentit diametralment oposat a la proposada per PP i C’s. La llei que volen els Comuns hauria de reconèixer la realitat plurilingüística de l’Estat i garantir l’ús de totes les llengües oficials a les Corts Espanyoles (Congrés i Senat) així com a la resta d’institucions i òrgans públics d’abast nacional, incloent-hi l’administració de justícia de les Comunitats Autònomes amb llengua cooficial, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. Igual que PACMA, els Comuns també propugnen un major reconeixement de les llengües espanyoles que no gaudeixen d’estatuts d’oficialitat. La proposta de llei d’ERC és més ambiciosa i persegueix reconèixer com a llengües oficials a tot l’Estat, el català, el basc, el gallec, l’aragonès, l’astur-lleonès, l’occità i les corresponents llengües de signes, de manera que totes elles es puguin utilitzar per a relacionar-se amb l’administració, la justícia i els serveis públics i se’n promogui l’ús als mitjans de comunicació públics i en les relacions comercials. Mentre no s’aprovi aquesta llei, ERC aposta per modificar el Reglament del Congrés dels Diputats perquè totes aquestes llengües ja hi puguin ser utilitzades. Els Comuns també volen, com ERC, que les normatives que imposen l’ús del castellà en l’àmbit socioeconòmic s’adaptin a la realitat plurilingüística de l’Estat per tal de protegir els drets lingüístics dels seus parlants.

JxCat no arriba a proposar una llei que reguli l’ús de les llengües oficials d’Espanya, com En Comú Podem o ERC, però sí que reclama incrementar l’ús i el coneixement del català a l’administració estatal i als cossos i forces de seguretat de l’Estat. En canvi, és l’únic partit que, oposant-se frontalment a VOX, PP i C’s,reclama que el coneixement del català sigui considerat un requisit i no pas un mèrit a l’hora d’ocupar places públiques a Catalunya. ERC, tot i reconèixer al seu programa l’existència d’aquest conflicte, no especifica cap mesura al respecte.

Llengua i Educació

Establir la llengua vehicular del sistema d’ensenyament públic ha estat un altre dels grans camps de batalla en matèria lingüística dels darrers anys. Així, mentre ERC i JxCat defensen l’actual model d’immersió lingüística de Catalunya, VOX aposta per imposar el castellà com a llengua vehicular obligatòria a tot l’Estat Espanyol i, en tot cas, deixar que l’estudi de les llengües cooficials esdevingui una assignatura opcional dins dels currículums escolars.

Malgrat defensar que el castellà ha de ser, també, la llengua vehicular d’educació a tot l’Estat, el PP sí que admet que les llengües cooficials puguin ser vehiculars en aquelles Comunitats Autònomes on existeixin. Sorprenentment, el programa electoral de Ciutadans no recull cap mesura en aquest àmbit i En Comú Podem, malgrat no fer-ho d’una forma explícita com els partits independentistes, també dóna suport al model d’immersió lingüística de Catalunya. De fet, els Comuns aposten per crear un Pla Nacional d’Aprenentatge de Llengües Cooficials enfocat a aquelles Comunitats Autònomes que són  monolingües. 

Llengua, Mitjans i Xarxes de Comunicació

En Comú Podem volen fomentar l’ús de totes les llengües estatals, oficials i no oficials, als mitjans públics i privats en horaris no marginals i garantir les desconnexions lingüístiques dels mitjans públics; també aspiren a donar cobertura estatal a les emissions autonòmiques en llengua no castellana i volen garantir que tots els continguts emesos per operadors públics d’àmbit estatal s’ofereixin com a mínim, a més d’en castellà, en una de les altres llengües oficials de l’Estat. 

Com ja vam veure a l’article sobre Indústries Culturals, tant ERC com JxCat s’afermen en la voluntat de recuperar les emissions de ràdio i televisió en català a tot el territori de parla catalana i així assolir la famosa reciprocitat, complint els objectius recollits i defensats per la iniciativa de “Televisió sense Fronteres”. A més a més, JxCat i els Comuns aposten per l’establiment de xarxes culturals estables als territoris de parla comuna. De fet, JxCat reivindica la vigència de la Declaració de Palma del 2017 que posava les bases per a la creació d’una xarxa estable d’intercanvi cultural entre Catalunya, València i les Illes Balears. Al seu torn, els Comuns reclamen reconèixer la unitat de la llengua catalana en totes les seves variants dialectals i prometen fer cooperar els organismes competents en matèria de política lingüística dels diferents territoris de parla catalana per assolir-ho.

ERC i JxCat també volen regular l’etiquetatge perquè aquest es faci en les diverses llengües de l’Estat i així fomentar la diversitat lingüística. De fet, ERC assegura que, en la futura República Catalana, l’etiquetatge es farà, com a mínim, en català i occità (recordem un cop més, que el programa d’ERC confronta les polítiques que emprendria en la suposada República Catalana amb les que pot defensar, de moment, a les Corts Espanyoles).

Llengua i Política Cultural Exterior

Aprofitant la gran projecció internacional que actualment té la llengua castellana, el Partit Popular i Ciutadans aposten per realitzar accions de diplomàcia cultural a través del Instituto Cervantes. De fet, Ciutadans es compromet a promoure activament la internacionalització de la cultura i la llengua espanyoles reorientant l’estratègia d’expansió internacional del Instituto Cervantes cap a països amb alta demanda d’aprenentatge de castellà com ara EUA o la Xina. En canvi, En Comú Podem proposa convertit l’Instituto Cervantes en un organisme pluricultural i plurilingüístic que representi totes les llengües oficials de l’Estat i es coordini, a tal efecte, amb la resta d’institucions lingüístiques nacionals com ara l’Institut d’Estudis Catalans, l’Institut Ramon Llull o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

PSOE i Ciutadans coincideixen en defensar el castellà mitjançant un increment de recursos destinats a la Real Academia Española (RAE). Per assolir-ho, els Socialistes prometen consignar una partida pressupostària fixa als Pressupostos Generals de l’Estat per a finançar aquesta institució, mentre que Ciutadans no especifica quines mesures prendria al respecte. 

VOX vol exigir un major reconeixement del castellà dins de la Unió Europea i a la resta d’organismes internacionals on Espanya hi té representació. I, per altra banda, En Comú Podem, ERC i JxCat es comprometen a treballar perquè el català sigui reconegut com a llengua oficial de ple dret a les Institucions Europees. A més a més, ERC també vol que s’hi reconegui l’occità i JxCat vol estendre aquest reconeixement més enllà de la UE, a tots els organismes internacionals. En Comú Podem també vol que la UE reconegui l’oficialitat de qualsevol llengua oficial en un Estat membre o part d’un Estat membre i assegura que Espanya hauria de defensar i reivindicar aquesta posició davant de les institucions comunitàries. Finalment, els tres partits exigiran a l’Estat Espanyol el compliment de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries, que Espanya va signar el 1992 i va ratificar el 2001, i que l’obliga a vetllar per la salvaguarda i difusió dels seus idiomes regionals i minoritaris (o minoritzats).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació