Gravar algú a la presó

8.06.2018

El debat no és si és dignificant o humiliant gravar una persona a la presó fent classes de filosofia o netejant. La pregunta més aviat és si és una vulneració de la intimitat. Tots hem tingut en la nostra intimitat moments molt edificants que podrien ser transmesos, però res de tot això, íntim i digne, pot ser difós sense el nostre consentiment.

Es tracta d’un dret bàsic de les persones: el dret a la pròpia intimitat i la pròpia imatge. Insisteixo: el debat és amb quin dret et grava algú a casa, a la feina o a la cel·la. L’accent no és en la dignitat sinó en la intimitat. La imatge de cadascú li pertany a cadascú en els àmbits privats.

Tampoc estic d’acord amb l’argument que aquestes gravacions d’Estremera no vulneren el codi deontològic perquè són d’interès públic. Realment creieu que la societat s’ha vist beneficiada per  la publicació d’aquests vídeos? No ho crec, ja que no aporten res de nou: gràcies a les cròniques de molts periodistes que els han visitat, ja sabíem com vivien. Ells mateixos ho han explicat en entrevistes i articles o en les cartes que ens han escrit. Cap benefici públic: ni millora el benestar, ni la seguretat, ni la informació, ni l’enteniment sobre un debat rellevant, ni ofereix transparència a la vida pública. De debò que per poder il·lustrar amb imatges actuals les cròniques dels fets podem justificar la vulneració d’un dret bàsic? Més aviat diria que ens han tret alguna cosa, el vincle íntim que havíem construït amb ells, en un espai protegit de relació personal i privada, no tacat per un món de culte a la imatge. Moltes persones s’han negat a veure la gravació, precisament per això, perquè sentien que es malmetia la imatge individual i íntima que cadascú s’havia construït dels presos.

L’únic que hauria pogut justificar aquestes imatges és que responguessin a la voluntat dels presos, cas que haguessin desitjat mostrar-nos – per les raons que sigui – com vivien, però com s’ha demostrat no era el cas. Aleshores, sens dubte, és un error. I dir un error segurament és ser massa benvolent.

El que és trist és que uns drets fonamentals com el de la intimitat i la pròpia imatge es puguin vulnerar. I no cal buscar excuses per dignificar el que és indignificable: si no hi ha consentiment hi ha vulneració, i ningú pot erigir-se en una falsa tutela del propi interessat, fent veure que pel seu propi bé difondrem imatges per denunciar el seu cas i observar la seva dignitat. Esgrimir motius d’interès públic em sembla massa recargolat. Aquest no és el periodisme que es mereixen els nostres presos polítics i els seus familiars, ni tots nosaltres.