Grans oportunitats!

28.03.2016

Els catalans estem sempre a punt d’aixecar el penó i desembeinar l’espasa. Tenim la pell prima, som irritables i espantadissos, ens esgargamellem tot el dia en proclames i manifestos (i gairebé mai no aportem cap proposta pràctica, enraonada, nova i una mica útil, segurament a causa de les lloances enceses que rep la inutilitat en els últims temps). Si ens pregunten si considerem que el català dels llibres per a nens ha de ser un català de rebaixes, la indignació ens consumeix a l’acte. No ho tolerarem sota cap concepte. Per tant, els nens catalans hauran de suportar estoicament les nostres dèries i manies, encara que no vulguin.

Una il·lustració de Bruna Valls

Una il·lustració de Bruna Valls ( www.brunavalls.com)

Català de rebaixes ja és una manera disgustada d’enunciar-ho. Com si aigualíssim el vi. O l’orxata (cal tenir en compte els abstemis i els musulmans). Per a Catalunya aspirem a un futur ufanós, com si fos un gerani. Per a l’idioma català, una vitalitat extrema i una riquesa inoïda. Mentre que, espero que sabran excusar el meu esperit mediocre i baix de sostre, a mi ja m’estaria bé una certa normalitat sense tantes proeses.

D’entrada, és diferent escriure per a 4 o 5 anys (en què els adults llegeixen en veu alta), que per a 7, per a 9 o per a 12. A l’hora d’escriure un conte (o un poema, o una obra de teatre, etc.), ens intentem adequar a cada edat, atraure la seva curiositat i mantenir l’expectativa, en funció dels anys que tenen. També pel que fa a la llengua, perquè és convenient que no ensopeguin amb un entrebanc a cada línia. Que –tant ells com els seus pares, oncles, etc.- reconeguin el català de la narració com a propi, corrent, habitual, i no com un codi xifrat que s’ha de desentrellar pas a pas, amb l’ajuda d’un diccionari o, en els casos més acusats, d’un tarotista. Si els nens ignoren alguna paraula o bé una frase feta, el més probable és que la preguntin a l’adult que tenen a l’abast. Si la resposta de l’adult és sovint “No ho sé”, els nens tindran la impressió que el català escrit és un idioma molt diferent del que enraonen ells i els seus pares i avis. Ja faran prou, els nens, si reconeixen i entenen totes les paraules i expressions que són part del català corrent de les seves famílies i l’entorn social immediat. Cal que els llibres per nens estiguin escrits en un català ric i alhora reconeixible, expressiu i alhora proper, un català que els és familiar i freqüent. Perquè ells no parlen com els seus pares i els seus pares no parlen com els seus avis. Sense bellugar-nos de la família, si els nens arriben a reconèixer el català dels adults (no a fer servir, els nens no han de parlar com la seva àvia, no és bo que diguin desolats “Com ens hem de veure”), tindran una riquesa lingüística envejable. No cal afegir-hi el català de Riba o de Sales. Ja tindran temps d’endinsar-s’hi, si anys a venir se’ls desperta aquest petit vici. Justament, aquest suposat català elevat i llibresc que alguns defensen abrandats a mi em sembla, paradoxalment i espero que em perdonin, un saldo, un producte que no vol ningú i que es dóna als nens com un xarop, a cullerades. Fem pagar als nens les hipotètiques mancances del català dels adults. Perquè sovint tenim una idea pintoresca de com hauria de ser el català dels adults.

Ras i curt, no és convenient escriure per a nens amb els mateixos registres lingüístics que fem servir quan escrivim per a adults. Tampoc destinem als llibres infantils la mateixa ambigüitat moral, complexitat, irònia o sarcasme, referències culturals o sobreentesos que s’adequarien bé en els escrits per a adults. Que els nens aprenguin o no paraules noves, no és la tasca principal de la literatura per a nens. Com tampoc no és cabdal que, gràcies a la lectura, aprenguin a dir sempre la veritat (després, a la vida adulta, ho hauran de desaprendre), a respectar els altres (els diferents, els seguidors de l’Espanyol) o a deixar de llençar papers a terra. Tot això són aspectes educatius que pertanyen a l’àmbit de la família i l’escola. La lectura es converteix en odiosa quan s’associa, només, amb un deure escolar i amb un seguit d’ensenyaments morals o lingüístics. Aspectes, aquests, que aprecien els adults sobretot, però pels quals els nens no se senten gaire encuriosits. De nen, l’emoció apassionada que em va provocar la lectura de “Jim Botó i Lluc el maquinista” no es va produir per cap raó d’aquestes que agraden tant els adults. No hi vaig aprendre cap paraula i les virtuts morals eren, més que res, ferroviàries. I com que el meu model com a escriptor per a nens no és mossèn Collell, el de “Faules i símils”, fujo tant com puc de la prèdica de virtuts morals.

 

Il·lustració d'Artur Laperla per al llibre  'Bru Artiac i l'Operació sobrassada'  d'Enric Gomà

Il·lustració d’Artur Laperla per al llibre ‘Bru Artiac i l’Operació sobrassada’ (Cruïlla) d’Enric Gomà

La lectura ha de complir amb les seves pròpies lleis: emoció, intensitat, narració, to poètic, tot explicat amb el millor estil possible i amb els recursos adequats (i cada autor té l’habilitat que té, ja pot anar fent arengues i cridant ous a vendre si el conte ensopeix). No crec que, en els contes per a nens, sigui bo que hi apareguin gaires paraules en desús en el català oral actual –per arcaiques, per llibresques, per rares, etc.-, si no és que s’hi recorre expressament com a tret d’un personatge concret. Bruixes, ogres, gnoms i gegants no seria tan estrany que fessin servir un català poc natural. Fins i tot els animals parlants. Tot apunta que les oques dirien ‘qualsevulla’.

Perquè els que compren a les rebaixes, tard o d’hora és molt probable que se sentin atrets pels articles de temporada. I jo tampoc no ho anomenaria ‘català de rebaixes’. Tal com ho publiciten els botiguers més astuts, ho anunciaria així: “Grans oportunitats!”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Estic bàsicament d’acord amb l’article, però voldria recordar que, segons alguns estudiosos de la lectura infantil (Bruno Bettelheim, entre ells), bona part de la màgia de la lectura es troba en les paraules de significat desconegut o incert. Un llenguatge pobre pot desincentivar tant el gust per la lectura com l’extrem oposat.

  2. Estic d’acord amb el que s’hi diu. Sóc del parer que a la canalla se’ls ha de donar la lectura mastegada en concordança amb l’edat (o el nivell) de cadascú. No se’ls pot complicar la vida amb “llurs” i “àdhuc” (ara exagero). Posaré un exemple viscut per un servidor. Jo de nano mai no vaig llegir cap llibre, ni per recomanació del metge, tot van ser tebeus, patufets o còmics, com vulgueu dir-ne: Mortadelo, Tiovivo, TBO, Hazañas bélicas i El Capitán Trueno, tots en castellà; va ser més endavant que em va caure a les mans algun Cavall Fort. Un dia, amb Franco encara viu, vaig intentar llegir un Tintín en català i no me’n vaig sortir, vaig haver de plegar de tan desplaent que se’m feia la lectura a causa dels entrebancs que el senyor Ventalló bonament em parava. Tenia uns deu anys i recordo que aquest fet em va causar una certa frustració. És veritat que no estava acostumat a llegir en el nostre idioma, però si hagués començat per una lectura més senzilla pel meu nivell, potser hauria continuat llegint-hi i no l’hauria avorrit. És una mica el drama de la meva generació, que va ser escolaritzada en castellà. Amb tot, l’afició a llegir en català (o llegir llibres a seques) em va venir de grandet, i ara si en llegeixo un sense haver de consultar el diccionari fins i tot em sap greu. M’agrada descobrir i col•leccionar paraules, girs, frases fetes i refranys que desconec. Els diccionaris se m’han tornat amics, cosa que abans els hi tenia una certa quimera, i em feia molta mandra haver-ne d’obrir un.

    • Home, si un Tintín et va avorrir de petit, el problema que tenies era un altre, no pas la traducció.

      • Tintín em continua avorrint ara. Tal com ha dit el senyor Carod-Rovira alguna vegada: l’únic personatge normal d’aquest còmic és el Capità Haddock. Miri: tots són gustos. El problema era que mai no llegia ni havia llegit en català perquè l’any 1967 l’escolarització en una escola nacional (espanyola i franquista) era tota en castellà; i a casa no hi teníem cap llibre. Ara: trobo que la traducció del senyor Ventalló posa bastants entrebancs a la canalla d’una certa edat que vol llegir-ne les traduccions. I si als divuit anys vaig decidir llegir en català, en gran part va se gràcies als senyors J.M. Espinàs i Manuel de Pedrolo, entre alguns més. I si llavors no podia llegir Sagarra ara m’entusiasma. L’evolució d’un lector té un component de voluntat. Sense la voluntat, la tossuderia i l’esforç no arribarem enlloc. I el plaer lector te’l vas trobant així que vas assolint les fites que et proposes. Menjant ve la gana.

        • Ara: quan ets nano això no ho entens. Ho descobreixes a partir d’una certa edat, jo als 18 (potser tard), quan estàs disposat (o no, cadascú per on li enfila) a fer esforços d’aquesta mena.

  3. Molt bona fent un símil amb les rebaixes i les oportunitats. El fet és que ens cal fer els possibles per tal de fer entendre a la canalla que la lectura ens pot aportar alguna cosa important a la nostra vida. Jo he après a llegir en les dues llengües oficials. Potser abans en castellà pels llibres que voltaven per casa i la premsa en aquella llengua i em sembla que la llengua castellana tindria els mateixos problemes que el català en les lectures infantils que ens manaven a l’escola. El fet de buscar paraules al diccionari era un repte continu i aprendre moltes altres coses. @ López li diria que el cas del Tintin es un pèl especial si s’està traduït en una llengua “pura”