Grans obres de la literatura tabarnesa

Potser hi ha qui pensa que la cultura tabarnesa (o tabarnària), en haver-se posat de moda aquests darrers mesos, és una cosa recent, infundada o, fins i tot, inventada i estúpida. Però res més lluny de la realitat[1]. No tothom ho sap, però la literatura tabarnesa (o tavernera) s’estèn des de molts segles enrere fins a l’actualitat (ja al segle XV se’n troben els primers escrits en alguns monestirs de Tabàrnia la Vella amb versos com “España es una y no cincuenta y una” o bé “Piqué cab*** saluda al campeón”) i ha donat peu a una llarga, prolífica i sòlida tradició d’obres literàries no exemptes de qualitat, si bé no excessivament conegudes. Aquí n’ofereixo una tria personal[2]:

1- Mario Vargas Llosa i el seu llibre: “Qué pone en tu DNI”. Per bé que més conegut per novel·les i assaigs, l’autor tabernés (o tabernívol) d’adopció recull en aquest ambiciós volum amb proverbial minuciositat el què diu al DNI de milions de ciutadans espanyols -i particularment catalans- donant lloc a una obra descomunal. (Descomunal no només per la qualitat, sinó perquè costa d’encabir a la majoria de prestatgeries de casa, sobretot als pisos petits d’avui dia). A continuació, en mostrem un fragment (espòiler: al DNI hi diu Espanya).

Marcos Rodríguez i Aguilar 44523691B Nacionalidad: ESP.

Andreu Vilatorrosa Ramis 35678754P Nacionalidad: ESP.

Maria Ontinyent González 42356543V Nacionalidad: ESP.

I així, durant més de tres mil pàgines. Cal assenyalar que, després d’aquest volum, va escriure una segona part: “Qué pone en tu DNI electrónico”, amb una mica menys d’èxit. Alguns crítics el van acusar de previsible. Des d’aquí, però, esperem amb deler una nova entrega que conformi la trilogia del DNI.

2- Silvia Charro i Simón Pérez. Segurament son més coneguts per la seva faceta cinematogràfica, però això no ens ha de distreure de fixar-nos en una altra part de la seva activitat (i no és la sexual): la carrera literària. En aquest sentit, destaca la novel·la a quatre mans “A plazo fijo”, en la més clàssica tradició de “A sangre fría”, i la no menys interessant (tot i que considerada maleïda per alguns) “Miedo y asco en Tabàrnia”, feta sota el consum d’estupefaents i sobre la qual diuen que els autors no recordaven ni una línia del que havien escrit després de fer-ho. Ells són, sens dubte, els beatniks de Tabàrnia.

3- William Faulkner. Sí, Faulkner. Què passa? Si Tabàrnia pot apropiar-se de comarques a l’atzar de manera gratuïta, la literatura tabernesa (o tabernícola) també pot apropiar-se dels escriptors que els doni la gana. Com si volen dir que Dostoievski era tabernés i havia nascut a l’Hospitalet.

4- “La discriminación del castellano y otros cuentos”. Aquesta obra col·lectiva pertany al segle d’or de la literautra tabernesa (o taberrible), l’actual. Relats de ficció que no tenen res a envejar a autors com Borges o Isaac Asimov (per tractar-se de relats de política ficció). Aquesta obra està emparentada també amb el cèlebre tractat de semiòtica “Cómo ser trilingüe”, escrit íntegrament en castellà[3].

5- Les performances i el teatre de carrer. El teatre també és literatura i si per alguna cosa destaca la literatura tabarnesa (o talibarnesa) és per la seva acció a peu de carrer. Ara bé, si artistes famosos d’aquest gènere com Leo Bassi o Banksy es rabegen per denunciar el sistema i l’ordre establert, en aquest cas les accions de carrer (arrencada de llaços grocs, pintades de bicicletes, amenaces als vianants…) tenen l’objectiu de mantenir l’ordre i l’estabilitat. Fins i tot en això la cultura tabernesa (o tabarrància) és innovadora. No ens estranyaria que acabessin fent pintades subversives a favor de l’Ibex 35.

Per tots aquests exemples, doncs -i per moltes altres obres que no he pogut enumerar: com es poden resumir tants segles d’història en tan poc temps?-, espero que la literatura de Tabàrnia (o Falòrnia) deixi d’estar injustament minoritzada i ocupi el lloc que li correspon[4]. Fins i tot que un any vagi com a convidada a la Fira de Frankfurt. Segur que, en aquest cas, els intel·lectuals espanyols d’esquerres no hi veuen cap problema.

PD: Sé que us heu quedat amb ganes de saber com acaba el llibre de Vargas Llosa:

Matilde Fernández Gutiérrez 34436588J Nacionalidad: ESP.

Ramon Pardina és guionista i escriptor a programes com Polònia o El Foraster. A partir del 7 de març imparteix el curs ‘Com escriure literatura d’humor’ a l’Obrador d’històries. Inscripcions aquí.

---

[1]    Parafrasejant Albert Boadella a l’APM, “NO! NO! I ARA!”

[2]    Com en totes les tries personals, demano disculpes si m’he deixat alguna obra destacada. Son tantes que per algun lloc s’ha d’escapçar.

[3]    I amb algunes faltes d’ortografia, per cert.

[4]    No he dit quin.