Gràcies als galeristes

6.06.2018

L’artista Frederic Amat ha estat distingit amb el Premi Honorífic GAC – Fundació Banc Sabadell, que concedeix el Gremi de Galeristes de Catalunya. Els lectors de Núvol podeu llegir aquí el parlament que va fer Amat durant la gala celebrada al CCCB.

Frederic Amat. © Jordi Estruch

Benvolguts amics de les Galeries d’Art a Catalunya:

Hi havia una vegada un carrer que arreplegava un seguit de galeries. Era un pulmó d’aire en els erms anys de dictadura. Per a tota una generació de joves amb inquietuds artístiques, aquell tram de carrer va ser la nostra escola. Recordo els meus ulls d’adolescent embadalits davant de privilegiades exposicions d’inèdits Picassos, sorprenents Mirós o colpidors Tapiés a la Sala Gaspar. Una mica més enllà, a la Sala René Metras, les exposicions “Presències del nostre temps” a on vàrem poder descobrir altres artistes, la contemplació dels quals no ens va deixar indemnes. Temps després obria les portes la galeria Adrià, la Prats, Eude, Taché, etc. En aquells anys totes elles varen fer una tasca de substitució, deguda la manca d’espais d’exposició de l’art contemporani , centres de cultura o museus. Amb el temps vàrem viure una normalització inimaginable anys enrere…  tot va ser com un miratge.

Ens trobem en un moment de complexitat i de profunda renovació. Un moment en el qual la cultura sobreviu amb parracs i quan preocupa més la quantitat d’audiència que l’audàcia d’interpel·lar a l’espectador. Ens cal imaginar una altra manera d’entendre els espais d’art quan la cultura i les arts visuals estan fora de tot aixopluc, en un entorn que fa el pas del cranc i que no facilita el batec necessari d’imantació i irradiació de l’art i els artistes. Fan falta més idees que ocurrències, que interroguin el discurs museogràfic hegemònic, amb una voluntat de torbar aquesta època nostra d’incerteses amb una nova manera d’entendre el moment present i una altra forma d’imaginació social.

És la cultura la que dóna poder a les institucions i no a l’inrevés. Ens cal impulsar l’educació de la sensibilitat per una nova generació que girarà pàgina del nostre temps, perquè la revolta vindrà de la cultura. Tota cultura és viva en la mesura en què és conflictiva.

Avui s’han dissolt les fronteres entre les diferents formes d’expressió artístiques. L’ull de l’artista s’obre en un ventall de manifestacions a on tota trajectòria artística acaba en punts suspensius, sense port d’arribada.

Premieu la meva de trajectòria i us estic sincerament agraït per al reconeixement d’enguany. Dic “meva trajectòria” i més just seria dir “nostra”, ja que no ha sigut una trajectòria solitària, si no compartida amb molts d’altres, d’aquí i d’arreu. Uns presents en la memòria i altres encara companys de ruta.

Dir “trajectòria” convida a girar la mirada enrere i a recórrer l’estela del temps, que no és pas una seqüència lineal ni molt menys ascendent. Tot al contrari, ha esdevingut un recorregut, sinuós, a cops indesxifrable, amb llum solar i foscor. Una constant tenacitat en un territori de fragilitat i perplexitat que és l’art… transformació, dispersions i reconciliacions. Sempre, també, una voluntat d’interpel·lar l’entorn: el monòleg del pintor a l’estudi és sempre un diàleg amb el món i amb els altres, dintre seu, a través del que va succeint més enllà. Mai he treballat per “fer carrera” si no per una actitud de vida, una necessitat interior d’assolir la comprensió del buit no tan sols en imatges com a formes en l’espai, sinó com a irradiacions de sentit.

Quotidianament, per un motiu o un altre, pronunciem una paraula que ara us la voldria dir en majúscules: GRACIES!