Gràcies

Mireia Calafell ha guanyat el premi Lletra d’Or pel poemari ‘Tantes mudes’, publicat per l’editorial valenciana Perifèric Edicions. Com és tradició, el premi consisteix en una lletra d’or creada expressament per a l’ocasió pel joier Manel Capdevila. Podeu llegir aquí el discurs d’agraïment de Mireia Calafell en rebre el premi.

“De vegades dubtes/ si no seria millor/ cridar, cridar”: amb aquestes paraules de Montserrat Abelló s’inauguren les Tantes mudes, i el cert és que avui, en aquest 30 de juny de 2015, retorna la cita, els dubtes: potser senzillament hauria de cridar, cridar ben fort i no dir més, perquè és el crit allò que sabrà expressar millor i d’un sol cop la gratitud i la sorpresa, l’exaltació i l’alegria, el respecte i el vertigen. Cridar per parlar de les mudes, d’aquestes Tantes mudes que diuen perquè reivindiquen la veu, una veu que no només els l’ha donada qui les ha escrites. En efecte, hi ha les veus que murmuren com una constel·lació de noms en les que el poemari vol emmirallar-se (Abelló, Marçal, Vinyoli, Lispector, Maillard, Derrida, Atònia Font); hi ha la veu de Fina Birulés que, amb el pròleg, ofereix una clau de lectura possible amb el gest d’absoluta generositat que sempre implica escriure un text així; hi ha la veu de qui apareix a les endreces, noms que estimo i que hi són també rere o davant dels versos de maneres molt variades; la veu de la muda, del canvi i la transformació instal·lada en mi que m’ha fet possible trobar allò i qui cercava; la veu constant, persistent i sempre atenta dels meus pares, a qui dedico el llibre; i la veu imprescindible del qui ja no hi són i enyoro (la Clara, en Jesús, els meus avis). És a dir, que a Tantes Mudes tot són veus: hi ha de tot menys mudes.

Però no sempre tenen veu les veus. Per tenir-ne, cal algú que les escolti, les faci seves, les senti. I és aquí on cal fer explícita la consideració dels membres del jurat del premi Benvingut Oliver: Berna Blanch, Àngels Gregori i Enric Montforte, així com la valentia d’una editorial com Perifèric que, a càrrec de Jesús Figuerola i des de València, va apostar pel poemari. Gràcies, vull dir-los, a ells i a vosaltres, lectors i lectores del jurat que avui confieu en les Tantes Mudes per regalar-los aquesta distinció, la Lletra d’or. Triar també és renunciar i sé que heu hagut de prescindir de molts altres llibres publicats al 2014 que bé es mereixen el premi. Tant o més que aquest. Jo us agraeixo molt, tant, la confiança i el risc que heu assumit en atorgar a un llibre de poesia com aquest un reconeixement que el posa en relació amb altres autors i autores fonamentals de la nostra literatura. Vet aquí el miracle: Espriu, Pla, Carner, Arderiu, Foix, Ferrater, Vinyoli, Estellés, Rodorera, Martí i Pol, Brossa, Bonet, Riera, Palau i Fabre, Abelló, Perejaume, Pedrals, etcètera. Com no emocionar-se. Com no sentir vertigen. Com no agrair-vos l’aposta per la poesia. Com no donar-vos les gràcies per creure en un poemari escrit per una dona que és encara a l’inici del trajecte. Com no mudar. Com no emmudir. Com no cridar. Gràcies.

30 de juny de 2015