Gora Alkaseltzer askatasuna!

9.02.2016

És sabut que, a l’Afganistan dels talibans, la música estava prohibida. No cal buscar-hi perquès: la ignorància i el fanatisme en són l’unica explicació. El cas dels dos titellaires empresonats a Madrid, de la companyia Títeres Desde Abajo, és similar. És una comparació a escala, però pertinent; no va ser l’ínclit Garcia Albiol qui va dir, en campanya, que ell no destinaria diners públics a una emissora de música? Doncs ara imaginem-nos donar diners públics, o espai en una plaça, a uns titellaires! Ni els companys de partit de l’Albiol ni els seus col·legues integristes de colors similars no ho pensen permetre, encara que sigui des de la trinxera ciutadana i mediàtica.

Figura del Wayang Kulit, teatre d’ombres de Bali, Indonèsia, que s'ha pogut veure a Figures del desdoblament | Arts Santa Mònica

Figura del Wayang Kulit, teatre d’ombres de Bali, Indonèsia, que s’ha pogut veure a Figures del desdoblament | Arts Santa Mònica

De què va un espectacle de titelles? Els titelles són una miniaturització de la societat, és a dir una caricatura. Els titelles ens porten al territori de la comèdia, la sàtira i, evidentment, el sarcasme, la mofa, l’escarni. En el seu vessant més popular, els titelles són portadors de veritats grosseres, autèntiques per bé que sense gaires matisos. Modernament, les formes de representació del teatre de figures i d’objectes han establert molts ponts de connexió amb l’art contemporani, i aquí se’ns obre una altra porta sobre què és i quina funció té i ha de tenir l’art.

Que l’espectacle representat a Madrid durant el carnestoltes (quin sentit té el carnaval, a més a més, sinó transgredir?) fos o no fos adequat per a nens no ha de ser el tema central d’aquesta polèmica. No hem de permetre que ho sigui. Al capdavall, els nens també són grollers, irreverents, els agraden les paraulotes i fer el bèstia. Són uns torracollons, els nanos, i que així sigui, sisplau! Si poden entendre o no les bromes que s’hi fan ja és un altre tema, però això tampoc no és important. El que és rellevant d’aquest afer és que l’hegemonia del discurs la tingui una dreta ignorant (o que ens vol ignorants) i fanàtica. S’acusa un parell de titellaires d’enaltiment del terrorisme i de ferir la sensibilitat dels menors, els mitjans de dreta se’ls tiren a sobre, la policia els deté, el jutge els envia a la presó sense fiança i l’ajuntament de Manuela Carmena… demana perdó. I Ciudadanos ho beneeix: no s’ha polititzar la cultura, diuen, amb aquell to de jutges, de gent assenyada que es declara a favor d’enviar a presó dos artistes.

El Mascle Cabró políticament incorrecte d'El apocalipsis según San Juan, de Pepe Otal, a l'exposició Figures del desdoblament  |  Cesc Martínez

El Mascle Cabró políticament incorrecte d’El apocalipsis según San Juan, de Pepe Otal, a l’exposició Figures del desdoblament | Cesc Martínez

Artistes de quina mena d’art? Artistes d’un art pobre. D’un art groller, torracollons. En els titelles, sempre hi ha hagut representacions de capellans i monges com les que diuen que sortien en l’espectacle de Títeres Desde Abajo, inspirat en García Lorca; no l’he vist, però no es tracta de parlar de la qualitat i molt menys d’una cosa tan intangible i personal com el bon o mal gust. Fa uns anys, la companyia Ne Me Títere Pas presentava una obra divertidíssima dins d’una caravana, Lo sainet del senyor Rector, que anava de capellans i sexe (oh sorpresa!, estava basada en un fulletó publicat al segle XIX i trobat en una llibreria de vell de Barcelona). Després de l’atac a les Torres Bessones de Nova York, el marionetista Jordi Bertran va construir un Bin Laden de fusta i fil que sortia a escena ballant amb una escopeta en una mà i un avió a l’altra (se’n fotia?). Era el mateix Bin Laden que posava en escena el titellaire australià-holandès Neville Tranter a l’obra Punch and Judy in Afghanistan, que ha fet la volta al món i també es va presentar al teatre La Puntual de Barcelona. I ja que parlo de Punch and Judy, dic de passada que és una de les versions més bèsties de la tradició sorgida del Pulcinella napolità, el mateix que forma part de l’elenc de personatges de la commedia dell’arte; el Punch anglès és tan salvatge que mata la seva dona i fa salsitxes amb el seu fill. Per què? Simplement perquè coarten la seva llibertat. El putxinel·li català, tot i estar més matisat, també es baralla amb el guàrdia, igual que el Guignol. Els titelles són així, què voleu fer-hi, i a qui li piqui que es rasqui.

D’això és del que parlen els titelles (insisteixo: en la dramatúrgia tradicional, encara que adopti formes modernes), i ho fan amb aquestes maneres rudes. Fins ara existia un filtre de censura subtil però molt eficaç que consistia a no contractar espectacles que no se cenyissin als paràmetres del políticament correcte; per treballar, els titellaires havien i en general han de vendre contes que continguin una història edificant i una moral final positiva. D’aquí el fastig pels titelles, la falsa infantilització, el desinterès dels adults en general. Però això no ha impedit que, subterràniament, els titelles hagin continuat sent una colla d’éssers incorrectes, inconvenients, maleducats i —tornem-hi— torracollons.

Aquí em sembla que podem obrir la porta de l’art contemporani. Perquè entenc que aquesta és la funció que té: qüestionar, molestar i ridiculitzar amb l’objectiu de pensar i fer pensar en els temes incòmodes, parlar-ne des de perspectives alternatives a les veritats oficials, sacsejar consciències per intentar canviar l’estat de les coses (recordeu el cas de l’escultura del rei d’Espanya a quatre grapes sodomitzat que va fer saltar el director del MACBA?) En un moment en què molts artistes viren cap a la bel·ligerància amb el poder, perque s’ho mereix, empresonar dos titellaires és una amenaça —barroera— a l’art i als programadors dels nous ajuntaments “del canvi”, per entendre’ns. Més enllà de qui seu en aquests moments als despatxos consistorials, els aparells de repressió de l’estat maniobren per donar un cop de força i posar límits a la creació i l’expressió. Covardament, per no ficar-se amb sectors més prestigiats, ataquen la part més dèbil de la cultura, com fan sempre: dos titellaires. El missatge és clar: alerta què feu, a qui doneu subvencions i qui programeu.

Ara fa un mes que es va acabar l’exposició Figures del desdoblament al Centre d’Art Santa Mònica, a Barcelona, dedicada als titelles, de la qual vaig ser co-comissari. La idea, seguint el torrent de pensament de Toni Rumbau, era presentar els titelles com una forma d’art contemporani, encara que en realitat el discurs expositiu tenia molts fronts i més aviat s’alimentava de l’art i d’un discurs filosòfic sobre l’alteritat més que no pas aportava formes i maneres a la pràctica artística externa a la mateixa art escènica. El cas és que vaig trobar a faltar una crítica que vingués del món de l’art (l’única que es va fer, era una crítica contra Santa Mònica, no contra l’exposició en si), cosa que indica que no devia suscitar l’interès que volíem en aquest sector o que els diversos àmbits artístics continuen sent, dissortadament, compartiments estancs. Però alerta, el cas dels titellaires de Madrid és una amenaça per a tots: dramaturgs, ballarins, escriptors, músics, circaires, performers, poetes, artistes visuals, titellaires i inclassificables. D’aquesta colla de talibans, no se n’escapa ni Cristo.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Pregaria als intel·lectuals (artistes, co-comissaris, i afins) que no toquin els collons a la gent dient el que “ha de ser el tema central d’aquesta polèmica”.
    Els que pensem per nosaltres mateixos, sense esperar l’adoctrinament del pope de torn, tenim criteri propi. Per exemple, segons la meva opinió, en aquesta polémica tots i cada un dels personatges l’han vessada amb grau superlatiu: els hipotètics artistes per parir un bodrio d’aquesta magnitut; l’ajuntament per programar l’obra aquesta per un públic no adient a segons quines coses; les autoritats de l’ordre i justicia per omplir les tintes amb fantasmes, i els mitjans de comunicación en fer ressó per només augmentar la clientela. Dir, també de pasada, que la pressó per aquestes persones és una gran injustíca; i que caldrià que la consellera de cultura de l’ajuntament de Madrid tindria d’haver dimitit o d’estar cesada ja fa bastant temps (la seva neciesa, per desgràcia dels madrilenys, ja l’ha pogut demostrar abastament).
    Atentament