Gènesi

1.06.2014

La revista Mètode ha publicat l’antologia ‘Científics lletraferits’, que aplega narracions escrites per autors catalans que treballen en l’àmbit de la ciència i la investigació. Us oferim avui el  relat, signat per Salvador Macip , metge, investigador,  escriptor i coordinador de la monografia.

Gen 2:7-10

Obre els ulls.

No coneix aquest lloc. Està sol? Intenta girar el cap però el dolor l’atura. Té el coll entumit. També els braços, les cames. Com si les articulacions encara no se li haguessin despertat. Com si fossin noves de trinca i encara no sabessin fer la seva feina. Fins i tot les parpelles li pesen. Mantenir els ulls oberts li costa un esforç extraordinari.

Com ha arribat fins aquí? Com pot sortir-ne? Els batecs que sent al pit li responen accelerant-se i retrunyint-li a les orelles.

Respira fondo.

Crida amb totes les seves forces. Aprofita l’empenta de l’aire que li surt de dins per llançar-se endavant sense parar-se a pensar en les conseqüències. Qualsevol cosa serà millor que aquesta presó invisible.

Després d’un moment d’incertesa en el buit, el cos enravenat topa contra un terra llis i suau. Sona com un espetec. Rellisca, rodola un parell de cops i s’atura de bocaterrosa. Li costa respirar en aquesta postura, amb el nas xafat i el pes del cap cloent-li la boca. Això l’obliga a intentar-ho de nou. Aconsegueix moure una mà. Li serveix per fer palanca i girar-se.

Panteixa. Tarda una mica, però aconsegueix incorporar-se. Està assegut, les cames rígides esteses davant seu, una mà recolzada a terra per fixar la posició i l’altra fregant-li els ulls. El dolor ara se li concentra al costat, el lloc de l’impacte de la caiguda, i dins el cap.

Els pensaments accelerats es trepitgen, lluiten per sortir. Preguntes que no pot respondre. Preguntes que ningú no li podrà respondre. Perquè està sol: només una paret que l’encercla, a ell i a una mena de beina transparent que ocupa el centre de la circumferència. És prou llarga. Deu haver sortit d’allà dins. Sí: està clar. S’adona que encara hi ha un regueró gelatinós que l’uneix a aquell receptacle. Es toca. És la mateixa substància que li recobreix el cos nu i probablement la mateixa que forma un bassal al peu de la beina. Es llepa un dit i el sorprèn trobar-hi un gust dolç. Per algun motiu s’esperava una cosa més desagradable, més dissonant.

Posar-se de genolls ja no li costa tant. El cos comença a respondre-li. Això l’anima. Poc després està dempeus. Ha d’estendre els braços com si fossin ales per estabilitzar aquest vol erràtic. No vol arriscar-se a una altra caiguda. El terra rellisca sota els seus peus molls i les cames encara li tremolen.

Se sent empès a buscar una forma de sortir d’allà. No l’interessa la beina. Potser si l’examinés amb calma podria saber més coses del seu passat. Però ara el preocupa més el seu futur. I sap que el seu futur no és allà dins. Com més aviat vagi a buscar-lo, millor.

Posa una mà a la paret. Emet una lleugera vibració i és freda. L’enretira immediatament, com si s’hagués enrampat. Després es convenç que no té cap altra opció. Torna a tocar-la. Espera fins que li passa la sensació de pertànyer a realitats diferents, d’estar fets de dues matèries que han de seguir camins oposats. Es posa a caminar sense deixar de mantenir el contacte.

La paret és tan llisa com el terra, uniforme. Cap escletxa. Cap irregularitat. Camina al voltant de la circumferència cada cop més ràpid, impacient, controlat de cop i volta per una pressa estranya: les vibracions estan augmentant de freqüència. No sap què vol dir, però no li agrada.

La recerca acaba donant fruit. És un bony sense color, sense ombres. Indistingible fins que no hi ha estat davant. Entén que l’ha de prémer, però dubta. Quina reacció posarà en marxa?

Llavors les vibracions s’intensifiquen. Està a punt de perdre l’equilibri. El terra ha deixat de ser una superfície estable. Tot tremola. L’harmonia silenciosa que l’envoltava s’ha trencat i sembla que la situació empitjorarà. No es pot permetre esperar més.

Prem el bony tan fort com pot.

El tros de paret que té davant desapareix. No pot evitar caure pel forat i rodolar pel terra que hi ha a l’altra banda.

Aquest cop és molt diferent. És irregular, fosc. Se li clava a la pell, el punxa, l’esgarrapa, el marca. És ple de pedres i sorra. És brut. És feréstec. És com ell: imperfecte, viu.

Ha de tancar els ulls. La llum d’aquest costat és molt més brillant.

Venç el dolor i, encegat, s’arrossega fins que té prou forces per aixecar-se. No vol quedar-se quiet ni un instant. Camina sense rumb, tentineja, arrossega les cames. Continua fins que la vista torna a respondre-li.

Ha d’aturar-se. L’alè de la vida li ha entrat pels narius i els sentits se li estan saturant. S’ajup, fica el cap entre les cames per intentar desaparèixer, per intentar esmorteir el doll que li cau a sobre, per intentar controlar l’excitació que s’ha apoderat del seu cos. Es queda així fins que aconsegueix vèncer el temor a la realitat. Fins que entén que la veritable beina protectora era aquest gran cilindre d’on ha sortit, càlid, neutre, ordenat, proporcionat, perfecte. L’aïllava de l’esclat de colors, formes i sons que l’esperaven fora, de les línies angulades que apunten desordenadament en totes direccions, d’aquest atzar d’olors que es trepitgen les unes a les altres, dels marrons i els verds i dalt de tot el blau tacat de blanc, d’arestes i valls, i grisos trencats, i el vent que l’empeny cap a totes bandes, de tot el que és plaent per a la vista, de l’aliment per a l’esperança i per a tots els futurs impossibles d’imaginar.

Fins que entén que això és el principi.

Fins que entén que algú ha plantat aquest jardí per a ell i que l’ha posat al bell mig perquè en sigui amo i senyor. Que aquest és el seu nou regne. Tant li fa d’on ve, on existia abans d’aquest naixement. Només ha de mirar endavant.

I llavors, no sap per què, es posa a riure com si fos la primera vegada. Palpa tot el que té al voltant, trepitja el terra amb força, fins a fer-se mal a les plantes nues. Només vol inspirar un cop i un altre aquell aire lliure, atresorar la munió de sabors que li ofereix cada alenada. Vol classificar cadascun dels tons de la llum que descendeix sobre ell. Vol comptar cada nova forma que descobreix, guardar-la dins seu per no oblidar-la.

S’ajup, agafa un grapat de terra i el llança enlaire. Tanca els ulls mentre sent com li plou a sobre. Acaricia les fulles, palpa els troncs. S’agenolla davant el riu que corre al seu costat. L’aigua, tan clara. No s’atreveix a tocar-la per no destorbar la puresa del corrent que s’allunya cap a més enllà d’on li arriba la vista. S’acosta a un arbre més gran que tots els altres, d’escorça arrugada i tronc prou majestuós per reflectir el coneixement emmagatzemat amb el pas del temps. L’abraça com si volgués absorbir-ne tota la saviesa. Aquella immobilitat, aquell silenci el fa sentir segur.

Tanca els ulls i alça els braços. Tot allò és seu. Ell en tindrà cura. I la Natura tindrà cura d’ell.

Somriu. Està content, exultant.

L’eufòria s’esvaeix de sobte quan recorda i es gira. Encara és allà. Una taca que rebutja la magnífica entropia natural del seu jardí. El blanc immaculat, impossiblement perfecte i regular de l’immens cilindre d’on ell acaba de sortir. Escup els colors per formar aquesta discontinuïtat fora de lloc. L’estranger. El record que tot somni té un inici, un malson que li fa de patró, sense el qual no es podria copsar la diferència entre el desig i la por. El buit. L’horror.

Com si respongués a la seva mirada, l’estructura emet ara un soroll punxant, diferent, que es menja tots els altres. Pur. Oposat al desordre que comanda la Natura. Oposat al nou món. És l’anunci d’un mal primigeni, anterior a la realitat.

És llavors quan s’adona que ha de fugir.

Corre amb totes les seves forces sense pensar cap a on.

Gen 2:22-25

Obre els ulls.

L’explosió li ha anul·lat els altres sentits. Ha passat fa una bona estona, però encara sent aquell xiulet agut. L’olor de cremat ha fet desaparèixer tots els estímuls que hi havia abans.

Encara està espantada.

La por que aquell esclat de destrucció l’englobés l’ha paralitzada. Fins al punt d’obligar-la a aïllar-se instintivament de la llum que li cremava els ulls i a arraulir-se, a confondre’s amb el fang i l’herba. A protegir-se. Ha après en un instant el valor de la seva existència. Ha après que, per damunt de tot, ha de sobreviure.

Ara, una mica més tranquil·la, comprèn que se n’ha escapat, que no ha de patir més. Contempla el forat recremat que, unes passes davant seu, trenca la continuïtat del verd. El contempla amb recel, amb respecte i amb ignorància. No sap per què aquella estructura blanca que acabava de descobrir, tan aliena a tota la resta, ha desaparegut de cop i volta enmig d’un brot de flames vermelles.

Es gira.

El seu cilindre segueix allà on l’ha abandonat fa una estona. És igual que el que acaba de desaparèixer en l’explosió. Vol dir això que l’espera el mateix destí? Enfonsa de nou la cara a terra i es posa les mans damunt el cap.

Es queda així, immòbil, en silenci, fins que s’adona que tot continua igual. Les seves conclusions eren prematures. S’incorpora a poc a poc. Està excitada, inquieta, amb ganes d’arrencar a córrer, de cridar.

Mira ràpidament cap a totes bandes. Què ha de fer? El que més desitja és tornar on tot ha començat. Recuperar la protecció de la paret blanca, oblidar que existeix aquest món de plantes, d’arbres, de rius, de núvols, d’interrogants, de perills amagats. Canviar aquest cel blau pel sostre sense color que ha vist quan s’ha despertat.

Sap que no pot. Sap que ha de seguir endavant, sense mirar enrere. Però cap a on ha d’anar? Per què és tot tan difícil? Per què no pot refugiar-se en la certesa de no tenir opcions?

Plora, i les llàgrimes tenen gust salat quan li arriben a la boca. Les ignora i comença a caminar. Sense rumb. Sense pressa. Mirant on posa els peus per evitar trepitjar més pedres cantelludes o ensopegar amb les arrels nuoses dels arbres. S’acosta sense planificar-ho al forat erm que ha deixat l’explosió. No entén per què l’atrau.

S’abraça per no tremolar, malgrat que el vent és més aviat càlid. Encara porta aquesta aroma calenta de destrucció que voldria no haver conegut. Nota els mugrons tibats contra la pell dels braços. El fred és dins seu.

Encara hi ha petits focs escampats que consumeixen herbes o algun tronc. A part d’això, el terra és negre. Cap rastre del cilindre. Cap rastre de les seves formes úniques, forasteres. Com si no hagués existit mai.

S’ajup i palpa la taca fosca. Necessita convèncer-se que és real. Ha d’enretirar la mà perquè encara crema. No en traurà cap més informació. És com si l’explosió hagués estat pensada per evitar que quedés cap record d’aquell cos estrany. No val la pena perdre més temps allà.

S’incorpora i es posa la mà fent visera sobre els ulls per tapar la llum mentre examina el que hi ha al seu voltant. Veu les plantes, les flors de colors impossibles, els arbres que li ofereixen els seus fruits. Veu el riu que desapareix a l’horitzó. Veu l’arbre més gros que els altres.

Veu l’home.

Està una mica més enllà, sense moure’s. Sembla tan sorprès com ella. Sembla tan fora de lloc com ella; la seva pell rosada i fràgil, l’estigma que delata el seu origen. També ve d’un món sense colors.

Així doncs, no està sola. Això és bo o dolent? En el fons, no vol saber-ne la resposta. Vol congelar aquell instant per sempre més i no haver de creuar un altre llindar que no admet fer-se’n enrere.

És l’home qui fa el primer gest. El seu instint és fugir quan ell avança. Però alguna cosa la reté. Ha de saber com acabarà aquella trobada: és el seu destí. Decideix que ha d’escurçar el temps d’espera. Es dirigeix cap a ell. Poc després es troben cara a cara, separats per una distància prudent però mínima.

Tot el que els envolta deixa d’existir. Un univers sencer reduït a només dues persones.

Es miren. S’examinen sense amagar-ho.

L’home és diferent. El seu pit és pla i llis, els seus braços tenen la robustesa de les branques. I entre les cames no és com ella, hi té alguna cosa que no reconeix. És alt. És fort. Al seu costat ella és fràgil. L’home ho sap. És perillós, perquè no podria enfrontar-s’hi, encara que ho volgués. I, malgrat tot, només mirant-lo als ulls sap que no li farà cap mal. No sent vergonya davant d’ell. No se sent nua ni desprotegida. Això la sorprèn. I li agrada.

Aquell cos és tan estrany com qualsevol arbre, com qualsevol bri d’herba i, malgrat tot, sap que són iguals. Sap que provenen del mateix lloc. Que tenen el mateix passat i, per tant, el mateix futur. Un sol futur. Una sola carn.

L’home alça una mà, a poc a poc. Ella no es mou. Intenta controlar la seva respiració. L’home atura el gest abans de completar-lo. Pot llegir en la seva mirada que està dubtant. Està tan espantat com ella. No sap com continuar, ni tan sols si ho ha de fer.

La ignorància i la incertesa els haurien mantinguts així potser per sempre, haurien perpetuat el gest a mig fer per no haver de buscar-li un final, però el seu cilindre comença a emetre un soroll punxant. Un soroll que se sobreposa a tots els altres, violent, agressiu.

Es gira sense saber per què, empesa per un reflex superflu, per una necessitat absurda de confirmar una tragèdia imminent. És el preludi, com abans. L’avís. Està a punt de tornar a passar.

Quan es gira, veu que l’home se li està llançant al damunt. Fa un pas enrere, espantada, sense tenir temps a pensar que així s’acosta al perill veritable.

L’impacte de l’esquena sobre el terra la sacseja de cap a peus. I aquell cos que li cau al damunt, que l’ofega, que l’atrapa.

Que la protegeix.

L’explosió és encara més intensa que la primera. Sembla que el seu món està a punt de desintegrar-se, que serà la fi del somni. Però dura només uns instants. La tremolor s’acaba. Les pedres deixen de volar. Els arbres ja no es vinclen, les branques que han sobreviscut tornen al seu lloc. La tempesta ha acabat i estan coberts de cendres.

S’abracen tan fort com poden. No entenen què està passant. No saben on són, d’on vénen, qui són o què han de fer. I en canvi, saben que tot anirà bé. Es tenen l’un a l’altre. Qui sigui que els hagi posats en aquest paradís en sap el perquè. Té una idea. Un pla. Ja l’aniran entenent, ara no cal que es preocupin. Ara només han de viure.

Separen un moment els caps i es miren als ulls.

I allà, estirats l’un sobre l’altre enmig del fang, un foc els neix al ventre.

Gen 1:27-31

Tanca els ulls.

Fa un sospir i es frega la cara. Mira el rellotge. Com si la fi seguís un horari. Com si fos un tren que estàs esperant. El directe de les 12.05. Directe a l’infern amb tots els seus passatgers, els generals, els científics, els polítics i tota la gent que només compten a l’hora de fer estadístiques. Un tren carregat fins al capdamunt.

Està massa cansat. Ha estat, quant?, sis dies sense dormir? Sis dies sobrevivint només amb cafès i pastilles, treballant amb pressa. Només sis dies per completar el disseny de tota una eternitat, per planificar el destí de milions de vides. Per preservar un llegat.

Necessita dormir una mica. Ara podrà tornar a fer-ho. Però quin sentit té quan no saps si el planeta encara existirà quan tornis a obrir els ulls?

No li importa. Ja no li importa.

Fa cinc anys s’hauria rebel·lat amb totes les seves forces. Hauria plorat, maleït, hauria negat, lluitat. Fins i tot hauria provat de resar. Fa cinc anys és precisament el que va fer quan va descobrir la veritat.

Quan la ràbia va deixar pas a la desesperació, va poder començar a pensar. La partida s’estava acabant, però no deia enlloc que no en podia començar una altra. O moltes altres.

Va explicar la seva idea als qui tenien poder per convertir-la en realitat. Estaven tan abatuts com ell. No se’ls havia acudit encara una solució com aquesta. Potser perquè no creien que fos possible. Però ell sabia que era factible. Sabia com fer-ho. Era un científic prou conegut perquè les seves paraules tinguessin l’autoritat necessària. Només li calia una mica de temps i molts, molts diners. Li van dir que de finançament no li’n faltaria. Per desgràcia, de temps no li’n podien donar més del que tenien.

Semblava que n’hi havia hagut prou. Suficient. Acabava de prémer el botó. Sense cerimònies, sense propaganda, ni càmeres, ni periodistes. El pas més gran que havia de fer la humanitat i ningú fora d’aquella sala no ho sabria mai.

A quaranta mil quilòmetres d’altura, set parells de càpsules iniciaven el seu viatge sense retorn. Des de l’estació espacial a l’Edèn.

Les còpies de seguretat. Aquesta havia estat la seva gran idea. L’única manera de preservar l’espècie humana o, si més no, l’única que se’ls havia acudit. Funcionaria? No ho sabrien mai.

Mira un cop més les xifres que apareixen a la pantalla. Tot sembla correcte. Ja pot deixar de preocupar-se. Però no sap com. És tot el que ha fet aquests darrers anys, dia i nit.

Els coneixements i la tecnologia existien, però mai abans ningú no havia pensat a usar-los amb aquesta finalitat. Havia hagut de reclutar els millors experts. Havien aconseguit dissenyar les naus cilíndriques que travessarien mitja galàxia. Les havien fetes prou resistents, prou autònomes, prou tossudes per no canviar el rumb sota cap circumstància, prou segures per protegir la preciosa càrrega que durien al seu cor. No necessitaven motors, timons, ni pilots. Un viatge en línia recta a velocitat constant. Només havien de resistir l’impacte de l’arribada.

La majoria dels científics no sabia quin era l’objectiu final de la seva feina. Els havien dit que estaven contribuint a trobar la manera d’evitar que desaparegués la vida de la Terra, però no que estaven trasplantant-la a altres mons. Des que la missió Kepler havia descobert els primers exoplanetes potencialment habitables que orbitaven estrelles semblants al nostre sol, molts s’havien plantejat aquesta possibilitat. Però sis-cents anys llum eren una distància insalvable.

Excepte si estàs desesperat. Excepte si els passatgers fan el viatge abans de néixer. Set parelles d’embrions, genèticament manipulats per complir tots els requeriments, ultracongelats fins uns anys abans del final del trajecte. Unes incubadores al cor de cada nau que els nodriran i en monitoraran el desenvolupament silenciós fins a arribar a adults.

Llavors es despertaran, convertits ja en homes i dones. Obriran els ulls i es trobaran en un planeta estrany. Un paradís, si tots els càlculs i previsions són correctes. Amb una mica de sort, un dels set destins serà perfecte. Amb una mica de sort, res no fallarà i els humans tindran una segona oportunitat. No hi havia hagut temps per construir més naus incubadora. Se les havien de jugar amb aquestes cartes.

S’aixeca i se’n va de la sala sense dir res. Ningú no té ganes de parlar. És un moment solemne, gairebé funerari. Acaben de segellar el seu destí, de proclamar que abandonen tota esperança. Potser han salvat la humanitat, però la Terra està acabada. Ells estan acabats. No hi ha alegria en aquesta victòria.

Se sent, de fet, derrotat. Incòmode. No li agrada el seu paper.

Es tanca al bany i omple la pica d’aigua glaçada. S’ajup i es mulla la cara una vegada i una altra, amb fúria, com si volgués esborrar alguna cosa.

Tota la vida lluitant contra la ignorància. Tota la vida lluitant contra els actes de fe i els que prefereixen el folklore i la superstició a la realitat mesurable. Tota la vida segur que no hi havia res més enllà, que Déu no era res més que la forma que tenen els humans de fer l’existència més tolerable.

Acaba de respondre a la pregunta més antiga de totes i la resposta no li agrada. Acaba de donar llum verda a unes civilitzacions que creixeran convençudes que hi ha un ésser superior capaç de crear vida del no-res, d’escollir una espècie i enaltir-la per sobre de totes les altres, de dissenyar un paradís a la seva mida, lliure de tot pecat.

I tindran raó: Déu existeix.

Aixeca el cap i es mira al mirall.

 

Salvador Macip (Blanes, 1970) és metge, investigador i escriptor. Va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, on també es va doctorar en Genètica Molecular. Després es va traslladar a Nova York per fer recerca sobre el càncer, l’oxidació i l’envelliment cel·lular a l’hospital Mount Sinai. Actualment continua les seves investigacions en el grup que dirigeix a la Universitat de Leicester, Regne Unit, on també és professor del Departament de Bioquímica. Els seus articles científics han aparegut en diverses revistes especialitzades i ha presentat els seus treballs en congressos internacionals.

En el camp literari ha publicat cinc novel·les (Mugrons de titani i Ullals, ambdues coescrites amb Sebastià Roig; i El rei del món; El joc de Déu i Hipnofòbia), un recull de contes (Quina gran persona!) i dos llibres infantils (L’Oriol i en Tururut i Cinc dies en un altre planeta). Ha guanyat el XII Premi de la Vall d’Albaida, el VII Premi Vila d’Almassora, el XXXVII Premi Joaquim Ruyra i el III Premi Ictineu. A més, es dedica a la divulgació científica, terreny en el qual ha publicat tres llibres (Immortals, sans i perfectes, Les grans plagues modernes i Què és el càncer) i nombrosos articles per a la premsa. Ha participat en diverses antologies i és coautor (amb Carles Roca-Font) de la versió impresa del mètode miLLoringlix per aprendre anglès.

És membre de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia (SCCFF) i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Més informació a la pàgina web de l’autor <http://www.macip.org/>, al seu blog <http://bloguejat.blogspot.com> i al twitter (@macips01).