Generació Songoku?

Els referents estètics no provenen del món de la literatura sinó dels de l'art plàstic, la música, el cinema, el còmic i els cartoons moderns.

És curiós perquè en el sentit del viatge a través del món de l’art en pocs anys s’han parit dos llibres que si no són germans és que són cosins, malgrat les diferències (sobretot pel que fa a la manera de tocar o d’esquivar l’amor), i aquests llibres són l’Ultracolors de l’Albert Forns i Altres arbres de la Rothkovic, els dos submergits fins als ulls en el món de l’art, sobretot el contemporani, i focalitzat en el land-art el de la Rothkovic, i els dos parits en un llenguatge tan emparentat que si no fos per la calidesa amorosa de l’un i la fredor distant de l’altre es podria dir han estat parits junts (no és un fet gratuït que enguany, dintre del marc de la setmana de la poesia a Barcelona, la Rothkovic i el Forns facin un recital plegats al MACBA). A mi em sembla que en aquest sentit es pot parlar d’una nova “escola” en la poesia catalana, o almenys d’una nova manera de fer, d’un llenguatge nou que excepcionalment no sorgeix de la tradició, o almenys de la tradició literària. Daniel Busquets, que amb un sol llibre ja s’ha convertit en un referent per a molts joves, sentenciava que el llenguatge de la Rothkovic, i del Forns, i, tangencialment, tot i que més carnalitzat, el de l’Anna Gual, eren una manera completament nova i atípica de fer poesia perquè els referents estètics que la propiciaven, podríem dir-ne les muses?, no provenien del món de la literatura sinó dels de l’art plàstic, la música (clàssica, culta-contemporània, pop), el cinema, el còmic i els cartoons moderns. En aquest sentit, els pocs poemes del Jordi Nopca que coneixem també entrarien en aquesta mena de post-pop o generació Songoku (o Doraemon), tal com algú, sigilosament els ha batejat, i El talent està amarat d’aquest esperit, de la mateixa manera que ho estan, indubtablement Vulcano i el Besora. Per a mi, representen la veritable modernitat desacomplexada en la literatura catalana, i per això, com a editors, hem volgut i seguim volent apostant per ells mentre les muses els il·luminin.

És com el cas de l’Anna i el seu Conill de gàbia. Fins ara el periodisme i la literatura havíen arribat a fondre’s genèricament en el món de la narrativa (oh, Capote!; oh, Wolfe!; oh, Pla!), però la Ballbona fa una cosa del tot nova, que és la fusió del llenguatge i de la visió del periodista amb la poesia. Els seus poemes són veritables cròniques periodístiques i alhora són poemes excepcionals. Tornem a estar en el mateix: Nous llenguatges, aportacions veritablement innovadores a la literatura, i això és el que més interès té i és el que garanteix un lloc en el món de la història de la literatura. És com la versatilitat estilística del Joan Todó per convertir l’ultralocalisme en un artefacte universal que trenca amb el nostrat localisme rural i tot plegat

I tornant a la generació Songoku, em sembla que la seva poesia, si pogués tenir la divulgació que es mereix, crearia un munt de nous lectors de poesia que fugen de la simplicitat prosaica de la poesia de l’experiència o d’experiments més o menys críptico-lírics com els que jo freqüento (jo ja sóc una peça de museu tancada en un magatzem fosc i ple de pols). I és que hi ha molta gent que es pensa que la poesia no li agrada o no la pot entendre o simplement li la suda completament, però quan es troben davant d’un poema de la Rothkovic (o la Gual o el Forns o…) descobreixen que la poesia pot ser tota una altra cosa, s’adonen, per fi!, que tot allò d’entendre el poema o de saber-lo valorar o haver d’identificar-se amb una cosa sorgida d’una tradició que no coneixen, ja no cal; que n’hi ha prou amb un impacte estètic que sacsegi l’ànima sensitiva, que creï noves prespectives, com un viatge d’àcid on la lisèrgia obre nous camins que no cal entendre però que es poden gaudir plenament. Perquè en el moment anti-llenguatge en què vivim (desgraciadament), aquesta poètica ataca, amb llenguatge!, directament el món de les imatges, que és el que domina i motiva l’inconscient cultural de les noves generacions, i per aquesta via, si hi poguéssim arribar, si els mèdia no fossin enemic i obstacle, segur que reclutaríem un grapat molt nombrós (jo diria que per primera vegada massiu) de neolectors de poesia.

Per cert, les muses, o la inspiració, existeixen (malgrat que t’hagin de trobar treballant per ser efectives).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació