Generació 1-O

28.02.2019

Una de les impressions que he tret llegint Després del procés, què? (Pagès Editors, 2019) és que els joves catalans tenen tot el dret a voler fer d’astronautes, de diplomàtics, de militars, d’espies o de banquers. Hom ha d’aspirar a conquerir el món encara que després el món li etzibi una hòstia de retorn. Els joves, com deia na Milena Busquets en un article esplèndid, sempre estan equivocats i, tanmateix, sempre tenen raó. Jo tendeixo a pensar que la joventut, com la virginitat, no s’ha de sacralitzar. Això de les generacions és un invent dels publicistes i, tot i així, hi ha unes vivències que marquen. La tardor de 2017 és la marca revolucionària de la generació que va néixer als volts dels Jocs Olímpics de Barcelona, de la mateixa manera que la mort de Franco va marcar els nascuts entre els cinquanta i els seixanta del segle passat.

Seria llarg d’explicar les diferències i les semblances entre aquestes dues generacions, que són les portadores de dos moments històrics -la Segona Restauració borbònica, altrament coneguda com a Transició i el referèndum de l’1 d’octubre- definidors de les èpoques posteriors. Sabem com ha anat el postfranquisme, però és impossible saber el resultat del post-1O. A Després del procés, què?, Miquel Vila i Joan Miró, graduats en ciència política, han dirigit diferents autors, tots de la mateixa franja d’edat, per fer un retrat col·lectiu del procés independentista. Una reflexió doblement militant: des de dins del moment històric i per part d’aquells que en són els protagonistes. La gent de Pagès Editors ha vist bé la jugada.

Seria injust de dir que la generació del maig del seixanta-vuit antifranquista no va tenir ambició. Al cap i a la fi, van acabar ocupant els llocs de comandament de la política, de la economia i de la comunicació. Tanmateix, els catalans d’aquella generació que pensaven en gran van entendre aviat que el seu límit no era el món, o més ben dit que per sortir al món havien de retre vassallatge al poder de l’estat. Si volies ser militar, espia, astronauta, diplomàtic o banquer, havies de jurar la bandera espanyola -metafòricament o no. Tampoc és que això signifiqués cap diferència fonamental amb el passat, però ho destaco perquè la llibertat que es van donar tenia un límit palpable, que mai van aconseguir superar.

En un article publicat quinze dies abans del referèndum, Santiago Alba Rico, pensador referent de l’esquerra peninsular, deia que l’avantatge comparatiu d’Espanya era la desmemoria. La desmemoria havia fet possible que “el país més xenòfob, el més homòfob, el més catòlic i el més masclista” es convertís, deia Alba Rico, en “la vanguardia antropològica dels drets civils a Europa”. El seu argument és que van fer falta quaranta anys de dictadura i després quaranta anys de Restauració Borbònica per esborrar la memòria republicana i permetre que els vençuts de la guerra perdonessin els vencedors. L’oblit havia permès el naixement del moviment 15M, una mica naïf, que reclamava una major democràcia sense portar-la al terreny de la democràcia republicana. L’amnèsia dels joves reunits a les places el maig del 2011 seria la garantia que allò no tenia ressons guerracivilistes.

La por és a l’origen del pacte de la Transició, no la desmemoria. Si una cosa va empènyer la generació antifranquista a empassar-se la Constitució del setanta-vuit és el record de la guerra heretat dels seus pares. En canvi, la generació 1O, i en això sintonitza amb els indignats que van ocupar les places, sí que havia perdut la memòria, concretament la memòria de la violència que l’estat exerceix sobre les minories nacionals cada cert temps per sostenir el següent període de “pau”. Per això, justament, la reacció de l’estat al referèndum havia de donar unes imatges tan crues de policies saltant i trepitjant caps. Per això, precisament, el valor de l’1O és la resposta a la violència de l’estat per part d’aquells que van defensar les urnes.

Com que ja hem vist que els catalans som experts en folkloritzar-ho tot, el llegat de l’1O és un regal enverinat. Convertir el referèndum en un símbol de la por, més que en símbol de l’apoderament ciutadà, és un risc. Així com la responsabilitat de la Transició s’ha d’atribuir a la generació antifranquista, per bé i per mal, les conseqüències de deixar-se arrossegar per la por recaurien en la generació 1O. Al llibre aquesta consciència hi és pertot. En lloc de veure-hi una retirada, un refugi en els valors tous del catalanisme (resistencialisme, pactisme, submissió), hi trobem una voluntat de poder basada en els postulats de l’autodeterminació.

La maduresa que demostren algunes de les reflexions del llibre permet agafar aire enmig de l’ambient putrefacte actual. La majoria d’autors formen part de l’esquerra independentista, sent el llibre un bon termòmetre del futur d’aquest espai, avui desorientat i convuls. Malgrat la prosa refistolada, acadèmicament plana, d’alguns capítols, el to general és vitalista. Un cop provat “l’assaig general” de l’1-O, com s’apunta al primer text, l’objectiu és preparar el segon assalt. M’han agradat especialment els capítols dedicats a la política exterior, dels mateixos editors Miquel Vila i Joan Miró, i el que parla de l’Àrea Metropolitana i de Santa Coloma de Gramenet, de l’Oriol Corral.

Per avançar entre crits histèrics i llàgrimes de cocodril és un cert consol saber que la generació que s’hi juga o bé poder fer d’ambaixador, d’agent secret o d’astronauta o bé acabar eixugant les baves de Florentino Pérez, té ben present la lliçó de l’antifranquisme. Ningú no els podrà dir que no sabien a què s’enfrontaven i, malgrat això, van camí de fer-ho.