Gaziel i l’iberisme

27.11.2013

A la Biblioteca del Catalanisme (RBA La Magrana) s’hi ha publicat recentment un volum d’Agustí Calvet, Gaziel, amb el devastador títol de Tot s’ha perdut i un subtítol més aclaridor, El catalanisme polític entre 1922 i 1934. Es tracta d’una selecció de textos periodístics sobre Catalunya i el catalanisme a partir d’un recull d’articles periodístics que havien estat publicats principalment a La Vanguardia de Barcelona però també alguns a El Sol de Madrid i que Gaziel va decidir aplegar a mitjan segle passat quan vivia desarrelat a la capital i ja feia molt de temps que no publicava res a la premsa. L’edició, de Jordi Amat, inclou un pròleg que ha escrit el nostre gazielista en cap Enric Juliana.

Agustí Calvet, Gaziel | Foto La Vanguardia

Tot s’ha perdut gira al voltant dels Fets d’Octubre de 1934, l’abans i el després de la proclamació pel president de la Generalitat, Lluís Companys, de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola i com deu hores després d’aquesta proclama el general Batet va haver d’afrontar la rebelió que va acabar –per dir-ho amb català popular- com el rosari de l’aurora i amb el govern empresonat al vaixell Urugai, i la resta d’efectes col·laterals que són prou coneguts i estudiats. Cal recordar que el general Batet, militar català, republicà i catòlic … i no és cap oxímoron! fou afusellat a Burgos per Franco perquè va defensar la república i perquè pels fets d’octubre no va provocar sang i fetge entre la població catalana sublevada juntament amb el govern de la Generalitat.

Gaziel fustiga doncs a Tot s’ha perdut un separatisme “vago i sentimental…” i llança els seus dards contra la ingenuitat d’Acció catalana, posteriorment Acció catalana republicana, pel seu “separatismo de quinto año de bachillerato”, però repassa a tot el ventall catalanista des de Prat de la Riba a Macià passant per Cambó i Companys. El llibre és doncs, implacable i Gaziel –el Gaziel dels anys 20 i 30- parla sense embuts del destí de Catalunya i engalta a tots els que vulguin llegir-lo, el que ell considera unes quantes veritats: “la culpa capital, la causa suprema de nuestra desventura, se debe a nosotros, a los catalanes todos, a Cataluña en peso, y muy en especial a sus partidos políticos más representativos…”

Per a Gaziel els catalans van perdre la gran oportubitat històrica de treure-li la pols i la caspa a una “España vieja” i, des de Catalunya, intentar “cambiar un armazón estatal y una conciencia colectiva, tradicional y secularmente centralista en… una “España nueva”. I acaba dient-nos que, enfortit des de l’amargura de l’adversitat, creu que un dia sortirem d’aquest negre pou, però que només podrem fer-ho si aprenem la lliçó: “solo podremos triunfar en España yendo todos los catalanes fuertemente unidos, como una irrompible falange, y además sólidamente abrazados con el mayor número posible de españoles hermanos.”

Implacable doncs, i contundent en les seves conviccions i creences al voltant de la crisi del 34. Ara bé, la lectura que alguns crítics i opinadors més o menys interessats han fet d’aquest llibre per extreure’n lliçons contemporànies ha estat, des del meu punt de vista, excessivament fàcil i esquemàtica. Moltes coses han canviat des dels anys trenta a la política catalana i entre les relacions sempre complicades i tibans del poder polític, econòmic i social català versus l’espanyol representat sobre tot pels estaments polítics i financers que campen per Madrid.

Segur que molts dels tics que Gaziel critica són encara malauradament presents en algunes opcions ideològiques i polítiques catalanes actuals com ara una certa ingenuitat sobre els suports i les aliances que Catalunya rebria al dia que es convertís en un hipotètic nou estat europeu. Tanmateix aquesta insistència tant sovint malaguanyada de tibar del carro per transformar la societat española, una societat que, defineix en un altre article Gaziel  com “la médula de Castilla es jerárquica y aristocrática… la de Cataluña, democrática y niveladora”.

Ningú pot fer dir a Gaziel sobre l’actual situació política -la de les dues darreres manifestacions multitudinàries reclamant un nou Estat europeu, la de la sensació de fracàs i impotència de molts sectors de la societat catalana per la rebaixa del Tribunal Constitucional al nou Estatut català, la de dels nacionalismes irredents de cada banda de l’Ebre i els seus boicots i les seves actituts més viscerals i eixelebrades- res excessivament decantat sense fer trampa. Gaziel reflexiona en aquest i en d’altres llibres molt més coneguts i pel meu gust molt més apassionants –Tots els camins duen a Roma, Castella endins, Portugal enfora, Diari d’un estudiant, …- sobre aquesta complexe i crònicament deteriorada relació ibèrica i aquesta reflexió el porta a parlar de “la bandera ideal de Hispania” segons la qual “Castilla es el rojo, Cataluña el amarillo y Portugal el azul… Y las tres juntas contienen toda la gama del espectro peninsular”.

Per a Gaziel la catalanitat és la veu germana de la castellanitat i de la lusitanitat i les tres formen “el gran acorde mayor que todavía nunca ha podido resonar en el mundo, como expresión musical perfecta del alma entera de la Península”.

I és aquest somini ibèric de Gaziel que durant un temps compartí amb la tradició iberista catalana, portuguesa i castellana el que es va debatre fa pocs dies en una taula rodona i la presentació d’un llibre a la Universitat de Lisboa primer i a la Pedrera de Barcelona pocs dies després amb diversos especialistes com ara el professor Gabriel Magalhaes de la universitat de Beira interior, Fátima Fernandes da Silva de la universitat de Lisboa, Norbert Bilbeny de la universitat de Barcelona i Enric Juliana director adjunt de La Vanguardia i coneixedor de l’obra de Gaziel.

El debat, que moderà Àlex Susanna, director de l’Institut Ramon Llull pretenia reflexionar de nou i reemprendre el fil d’anteriors debats que es remunten molt enrere sobre “la situació actual i les perspectives de futur dels pobles de la península ibèrica en el marc europeu, partint de les reflexions polítiques i culturals  d’alguns dels grans escriptors del segle XX, tant a l’espai portuguès com català”. Gran absència doncs, la de la cultura castellana, el somni de la unió ibèrica de Àngel Ganivet, per esmentar a un autor que apareix en el llibre de Gaziel, però gran absència d’altres escriptors i polítics en aquesta llengua, principalment Unamuno, però també Emilio Castelar, Sixto Cámara, Juan Valera per dir-ne alguns o, els més recargolats, el nacionalsindicalista Ramiro Ledesma Ramos o al vanguardista, tradicionalista i feixista Ernesto Giménez Caballero.

El llibre recull molts articles i anàlisis d’autors catalans i portuguesos que en algun moment s’interessaren per la qüestió, des de Joan Maragall i Eugeni d’Ors o Josep Pla o Vicens Vives fins a Teixeira de Pascoaes, Fernando Pessoa, Almada Negreiros, Miguel Torga o José Saramago. Però no és del llibre que vull parlar ara sinó del debat que tingué lloc a la Pedrera.

El més interessant del debat, a parer meu, foren un parell d’idees que es repetiren durant tota la sessió en les intervencions d’Enric Juliana d’una banda, i de Gabriel Magalhaes de l’altre. Magalhaes amb una ironia una mica metafísica analitzà l’esperit dels diferents pobles que formen la península i conclogué que de l’iberisme al qual aspiraren els seus avantpassats s’en quedava només la filosofia i la cultura i en rebutjava l’opció política. Juliana ens recordà, per la seva banda, dues coses, la primera, allò que li va dir un experimentat corresponsal portuguès a Madrid referint-se a l’interès i la insistència catalana per l’iberisme: “no intentin utilitzar als portuguesos i l’iberisme per resoldre els seus problemes…”; la segona, una imatge impactant d’aquest fracàs del diàleg peninsular que Gaziel tant reclamava: acabada la guerra civil trobant-se Ortega y Gasset y Gaziel exiliats a Lisboa varen creuar-se en un carrer cèntric de la capital portuguesa … i varen passar de llarg sense dir-se res ni saludar-se.

No vull fer dir tampoc a Gaziel res que no hagi dit ell mateix però el Gaziel del diàleg i la voluntat d’entesa amb els pobles d’Espanya es fàcil constatar com en els seus llibres es va omplint d’amargor i desencís, de fracàs en definitiva, des de l’acabament de la guerra fins a la seva mort i l’únic que el rebifa és la seva voluntat de retrobar-se amb el seu país i la seva llengua literària catalana.

Per dir-ho amb Josep Pla “el que Calvet ha escrit en els últims anys de la seva vida és el millor que ha elaborat la seva activitat d’escriptor, d’observador i de pensador”; per dir-ho amb Josep Benet “Ha estat l’escriptor polític més intel·ligent que ha donat la dreta catalana en aquest segle” i, finalment, per dir-ho amb les pròpies paraules de Gaziel, recollides pel mateix Benet en el pròleg a la seva Obra Completa en català “El cas – certament curiós, potser – és que, havent jo, tota la vida, escrit més o menys, però forçat a fer-ho en castellà gairebé sempre, ara que finalment sóc lliure de fer-ho en català, escric amb més delit que mai […] fins ara, en plenes vellors, no m’havia estat concedit de satisfer el desig més gran de la meva vida, amagat dintre meu des de la mateixa infantesa, sempre contrariat i decebut. El desig de poder escriure en català, plenament, sense destorbs i noses”.