Gaziel i l’arrelament

18.09.2014

El llibre Gaziel i Josep M. Cruzet (i l’Editorial Selecta). Correspondència (1951-1964) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) aplega les 318 cartes que Agustí Calvet “Gaziel” va enviar a l’editor Josep M. Cruzet o va rebre d’ell des del 1951 fins al 1964, any en què va morir l’escriptor de Sant Feliu de Guíxols. Hi ha cartes, però, que Gaziel adreça o rep de personal de l’editorial Selecta (sobretot de Tomàs Tebé i Josep Miracle), que va ser el segell on l’escriptor va publicar, a darrera hora, els seus coneguts nou llibres, des de Tots els camins duen a Roma (1958) fins al pòstum París 1914. Diari d’un estudiant (1964).

Gaziel-Josep M. Cruzet (i l'Editorial Selecta) Correspondència (1951-1964)

Aquest volum és el complement exacte d’un dels llibres més importants sobre escriptors publicat en els darrers deu anys: la correspondència entre Cruzet i Josep Pla. Ara s’hi afegeix aquest epistolari, de manera que el triangle queda gairebé tancat. I és que Pla i Gaziel van ser dos dels autors cabdals de l’editorial Selecta, segell que des de l’any 1943, en la immediata postguerra, i posteriorment fins als anys setanta, va reconstruir bona part de l’edició literària en català. L’aparició de Pla, que admirava moltíssim Gaziel i que va influir en la decisió de Cruzet d’incloure el guixolenc al seu catàleg, salpebra força aquest epistolari.

Gairebé la meitat de les cartes, i ben segur el gruix més interessant del llibre, té a veure amb les memòries Tots els camins duen a Roma. Tot el que s’hi explica pertany a la tramoia d’un llibre; d’entrada hi veiem l’aproximació (cautelosa, plena d’afalacs mutus…) entre l’autor i l’editor. Alguns comentaris sobre el llibre contrasten amb el lògic detallisme de redactar el contracte i les formes de difondre el volum. La pulcritud i la precisió lingüística de tot el que dirimeixen i gestionen per escrit és un fet que congratula Gaziel i Cruzet, tots dos «dominats pel criteri de Descartes».

 A banda d’omnipresents problemes amb la censura oficial, l’aparició a la premsa de crítiques sobre el volum fa gruar la parella autor-editor. Hi ha una insatisfacció per la recepció de Tots els camins duen a Roma, pel nivell baix de la crítica literària, tot i que les ressenyes que van sortint són força elogioses i influents. Dins del context de l’època, Gaziel va fer, amb les seves memòries de joventut, una entrada de cavall sicilià en les lletres catalanes. La Vanguardia, el Diario de Barcelona i el setmanari Destino fan el buit al llibre, convenen autor i editor, però això no impedeix que l’obra vagi progressant i que l’editor s’engresqui de seguida a publicar més llibres del guixolenc.

Com és sabut, després de la influència durant els anys vint de Gaziel com a columnista al diari del comte de Godó, i tot seguit la direcció del rotatiu en el període més pròxim a la guerra, el 1939 es va obrir a l’escriptor i al propietari del diari un expedient per responsabilitats polítiques. Tot això pesa sobre Gaziel, i Cruzet pateix també cosa de no dir, però la força d’aquest tàndem no té aturador i tots dos tenen un objectiu comú. «Lluitar és feina d’homes», deia Pla en una carta a Cruzet; «lluitar i guanyar és feina d’homes intel·ligents». Les paraules són extensibles a Gaziel i Cruzet.

L’entusiasme que desprenen moltes pàgines d’aquest epistolari arriben després d’una vida professional molt problemàtica, però alhora d’una tenacitat notable. A Madrid, després de la guerra, Gaziel deixa de banda el periodisme i es dedica a la feina editorial. És durant aquests anys que, com a necessitat imperiosa, comença a escriure de nou en català, idioma que la seva feina periodística dels anys vint i trenta havia fet impracticable.

La veritat és que hi ha un component d’atzar en la seva dedicació per una llengua o per una altra. Els articles que el 1914, de molt jove, escriu sobre l’inici de la guerra a París eren en català i van ser oferts a La Veu de Catalunya, dirigida per Prat de la Riba. Però l’entusiasme de Miquel dels Sants Oliver, director aleshores de La Vanguardia, va fer que sortissin finalment en castellà. I la carrera de Gaziel va començar i es va convertir en un escriptor atent de la vida pública espanyola i catalana del seu temps. Intel·ligent i lúcid, membre de la burgesia liberal catalana, amb un toc de refinament aristocràtic de vella soca europea, Gaziel és probablement l’escriptor polític més intel·ligent que ha donat la dreta catalana. El fet d’haver estat independent de tot partit li dóna una llibertat de judici inqüestionable. Després de la guerra, va venir l’exili i, quan comença a publicar de nou en català, arriba l’ostracisme. Aquest epistolari ho demostra, però també demostra la força i el plaer amb què Gaziel va escriure la seva obra catalana (en realitat, la va reprendre, ja que havia publicat alguns llibres en català cap als anys vint i abans i tot). El més normal, en els anys de postguerra a Madrid, hauria estat deixar-ho estar, oblidar l’escriptura i sobretot en català, però és sabut que les ondulacions històriques i les literàries no discorren sovint al mateix pas.

Gaziel no és un desarrelat, com deia el biògraf Enric Jardí, que el situava al costat d’Eugeni d’Ors i Josep Pijoan. Ell no deserta mai del seu propi país i de la seva cultura; simplement, no viu en una cultura normal, però no es cansa mai d’enfocar aquest país des de tots els angles que pot. Avui, quan l’ostracisme és inexistent i es comencen a publicar amb regularitat alguns dels seus llibres, això es veu força més clar i emergeix l’escriptor dotadíssim, substantiu. Encara hi ha un llarg camí per recórrer en el reconeixement de la seva obra.

Tots els camins duen a Roma és cabdal, així com Un estudiant a París i altres estudis. També ho són la guia literària Sant Feliu de la Costa Brava (llibre sobre la seva vila natal); la Trilogia Ibèrica (Castella endins, Portugal enfora i La península inacabada); Seny, treball i llibertat, en què parla de Suïssa, i L’home és tot, sobre Florència, llibre esplèndid i recomanable si viatgem per aquells verals.

Curiosament, però, aquests llibres no es reediten actualment, i la polèmica segueix enredant-se en la publicació dels seus articles, camp de brega per als adeptes que veuen en el periodista filòsof algú que s’implica a resoldre el problema peninsular, i n’admiren una lucidesa i una manca de sentimentalisme patriòtic que ve del coneixement profund de la història i de saber distingir l’ànima catalana subordinada tràgicament a la castellana. I camp de brega per als seus detractors, que hi veuen una personalitat sinuosa i de moral vençuda, força impertinent per al procés sobiranista en curs. Encara queda molt per discutir sobre Gaziel.

Hi ha, amb tot, un fet indubtable en el guixolenc, i podria ser, si fóssim optimistes, la clau de volta per a la reedició dels llibres que acabem d’esmentar. Però per això cal no veure Gaziel només com a escriptor polític. Parlo del seu estil.

Influït pel XVIII francès, Gaziel en rebaixa la retòrica i s’acosta al llenguatge parlat, i fins i tot col·loquial, de conversador elegant. Adopta també la presència del jo en tot allò que escriu, però sense l’afectació d’un Ors, sinó que més aviat poua en Ruyra o Bertrana, exemples encara amb trets intuïtius però de primera categoria. Format en les primeres etapes del Noucentisme, Gaziel va reaccionar cap a la recerca d’una prosa literària més planera i que permetés adreçar-se eficaçment per la via del periodisme, que va escriure en primer lloc en català. En definitiva, Gaziel es va formar en la generació dels qui van aprofitar els guanys de l’obra de Pompeu Fabra, en els moments en què s’iniciava l’obra de Josep Pla i, més tard, la prosa de Josep M. de Sagarra i de Carles Soldevila, i que després empraran Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Joan Sales…

Quan el 1925 es produeix la renovació definitiva de la prosa literària, Agustí Calvet calla: Gaziel comença a escriure en castellà. Però, en tornar a la seva llengua, passats molts lustres, la renovació ja s’ha consolidat, i ell s’hi incorpora amb puixança i potser amb més solvència i tot que els iniciadors d’aquest camí que arriba fins avui. Aquest volum de les cartes amb Cruzet no es pot considerar, evidentment, un treball amb voluntat d’estil, però hi ha les línies mestres del que acabem d’exposar.

Article publicat a Serra d’Or el mes de juny del 2014