Gats negres just abans de la fi del món

21.12.2012

We’ll meet again;
Don’t know where, don’t know when.

No em considero un home supersticiós. Sempre que un gat negre s’ha creuat en el meu camí l’he perseguit per mirar de jugar-hi una estona sense pensar en la bona o en la mala sort. Imagino que és per aquest motiu que sóc assegut aquí, compartint unes cerveses amb una dona que amb prou feines conec, el dia abans de la fi del món.

Ella es diu Lídia Bru (és impossible de separar el nom del cognom) i no és del tot cert que no ens coneguem. Ens vam conèixer a l’institut i inclús m’atreviria a dir que durant un temps vam estar a punt de sortir plegats. Era una de les noies més sexis de la classe, llavors. I de les més lleugeres de cascos, també. No ens havíem tornat a veure des d’aleshores. Però fa només tres dies vaig topar amb ella a la sortida del supermercat. A la cua de caixa, per ser més exactes. Ella s’estava dempeus davant meu i vaig reconèixer-la per la forma del cul. Una forma arromangada, arrodonida i ferma que semblava mantenir tota la seva joventut dins els texans ajustats de color blau cel. Vaig exclamar Lídia Bru gairebé sense adonar-me’n i com si em dirigís únicament al seu paner. Ella va girar-se, va mirar-me de dalt a baix sense somriure i va dir, Ens coneixem?

Avui, com fa tres dies, la Lídia Bru porta prou maquillatge a sobre per arreglar a totes les ballarines d’un espectacle d’en Busby Berkeley. S’ha tenyit les arrels del cabell, que ara se li despenja sobre les espatlles en comptes de dur-lo recollit en una cua de cavall. Tret del cul, el seu aspecte em sembla el d’una dona més vella del que realment és, com si només hagués tingut cura d’aquesta part del seu cos. No obstant, potser sense el maquillatge seria pitjor. Els darrers trenta anys han estat una muntanya russa, va confessar-me al supermercat. Va explicar-me que s’havia casat dos cops i que s’havia separat dos cops. Tenia una filla, la Vera, que amb prou feines veia un cap de setmana al més. Estava sola, tenia problemes, alguns massa grossos per parlar-ne i massa evidents per no endevinar-los. Jo també estava sol, li vaig dir. Divorciat, sense fills… Des de dins del supermercat vaig poder veure com a fora començava a fer-se fosc i l’aire es tornava d’un color blau fosc espès, humit.

 

Vaig explicar-li la història de la vasectomia.

No sé per què ho vaig fer. Va ser una estupidesa, sobretot perquè no n’havia parlat amb ningú des que em vaig separar. La història de la vasectomia és la història de l’estupidesa humana.

Des del principi de la nostre relació la meva exdona i jo vam tenir molt clar que si teníem fills els tindríem tard. A principis de la darrera dècada, tots dos teníem poc més de trenta-cinc anys i vam decidir que era el moment. Era ara o mai. Ara, cara; mai, creu. Vam llençar la moneda. Va fer tombarelles en l’aire. La gravetat la va fer caure: creu. Creu, perquè la meva exdona va resultar ser estèril. És el so sec de la paraula el que ho fa tan terrible tot plegat: es-tè-ril. I l’impacte és tan gran que un no sap mai com reaccionar o si reaccionarà o no. Jo vaig reaccionar. Vaig equivocar-me. Per amor. Vaig decidir que si ella era estèril jo també ho seria. Pensava que no ens allunyaríem mai l’un de l’altre. Vaig trigar dos anys, aproximadament, a enfadar-me. A tornar-me amarg.

Quan la Lídia Bru va proposar-me de tornar-nos a veure un altre dia per xerrar amb més calma no vaig saber negar-m’hi. (No vaig voler negar-m’hi.) Vam fixar el dia.

Fas res, aquest dijous?, vaig dir-li.

Dijous vint?

Sí, dijous vint.

Just abans de la fi del món, va dir ella, amb un somriure trist i dolç.

No em considero un home supersticiós, però assegut al davant de la Lídia Bru no puc evitar preguntar-me què passaria si fos cert. Què passaria si el món s’acabés demà? Penso que no hauria de ser on sóc ni amb qui sóc, encara que només fos per prudència. Ella tampoc hauria de ser aquí. Té una filla, per l’amor de Déu. La Vera. Ve-ra. Què és el que estem fent? Saps que ets a baix de tot, al cul de tot, quan decideixes passar les darreres hores d’existència amb la Lídia Bru, em dic. Al cul de tot. Encara que no creguis que són les darreres hores, saps que ets a baix de tot. Cal dir-li que us esteu equivocant, penso. Dir-li que el món no s’acabarà ni demà ni mai i que avui hauríeu de mirar de passar la nit amb algú important. Ja us veureu un altre dia. Teniu temps.

Sents la necessitat de dir-ho, però no ho fas. Per què? En lloc de cridar-li que toqui el dos, o tocar el dos tu mateix, li dius que no vius lluny d’on sou i ella somriu. Per què? Li dius que s’està fent tard i ella fa que sí amb el cap. Per què? És de sobte que veus el perquè. No et consideres un home supersticiós. Sempre que un gat negre s’ha creuat en el teu camí l’has perseguit per mirar de jugar-hi una estona sense pensar en la bona o en la mala sort.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Què bo! M’ha agradat moltíssim. Moltes felicitats per l’escrit perquè està genial. M’ha fet pensar molt i crec que és un tema molt interessant.