Garriga, Francesc

5.02.2015

Ahir va morir a l’Hospital de Catalunya el poeta Francesc Garriga Barata a l’edat de 82 anys. La seva editora, Ester Andorrà, encara va ser a temps d’ensenyar-li les galerades del seu últim poemari, que publicarà LaBreu Edicions pòstumament. Bernat Dedeu li ha dedicat un obituari personalíssim al seu blog, La Torre de les Hores, que reproduïm aquí.

Francesc Garriga.

Francesc Garriga.

Si ara fossis aquí, diries: nen, fes el favor de no escriure una carrinclonada d’obituari, d’aquestes mandangues cursis que surten als diaris.T’asseuries al meu costat, m’agafaries de la mà i, simulant que mires a l’infinit tot dirigint una soprano imaginària, sentenciaries: si estàs trist i plores, escriu que estàs trist i plores, no diguis ‘la immensitat dels pollancres i l’adveniment del no-res em fa rajar aigua de les pupil·les’; dius el teu plor i prou tonteries, vale? Molt bé, doncs ploro i estic molt trist. Ploro perquè has mort, Francesc Garriga, perquè t’estimava un munt i em vas fer de pare, de mestre, d’amic i d’amor, perquè em vas ensenyar dues de les quatre coses que sé. Repassem. Primer: si has d’escriure una idea millor que sigui amb una frase que no dues, escriure és retallar. I jo, vinga a escriure i vinga a retallar. Segon: nen, para de llegir tant i camina, camina tot el que puguis i -quan vegis alguna cosa que t’encurioseix, una botiga, un museu- entra-hi i tafaneja, l’escriptura vindrà després. I jo, som-hi a caminar i som-hi a tafanejar. I tercer: Bernat, no siguis de ningú, sobretot no siguis de ningú. No, mestre, de ningú.

Ara, després dels anys, començo a entendre els teus versos. Intueixo què volies dir quan escrius farem l’amor com una almoina i crec saber què se sent quan fem un te per esperar el miracle. Ara ja sé què signifiquen les il·lusions i els propòsits falsos al setembre, ara ja sé la nota única i senzilla que s’amaga a les parrafades insuportables del Lohengrin. Però ja no hi ets, per recordar-m’ho i dir-me: nen, aquests articles que fas són un rotllo espantós, mentre -d’esquena, quan no hi era- em defensaves a mort. No hi ets, al Jardí de l’Ateneu, per dir-me, tot de sobte, mentre parlem de foteses: mira, Bernat, aquest arbre d’aquí no negocia, és arbre i prou, i així han de ser els teus pensaments, vale?Però ja no t’espero al jardí i ara només queden els arbres. T’enyoraré, sobretot, quan t’organitzin homenatges, i tots aquells que et van bandejar durant anys disparin unes lloances estatuàries: jo et miraré, Francesc, i veuré el teu somriure d’aneu a cagar al racó de la sala. Avui aniré a l’Ateneu, abraçaré l’arbre, beuré una cervesa i em compraré una pipa. Caminaré coix i diré que tenim els mots que mereixem.

Doncs això, tenim els mots que mereixem.

Publicat el 4 de febrer a La Torre de les Hores

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Una de les millors coses que li pot passar-li a un a la vida és tenir un mestre. El mestre es morirà perquè així obra la vida. Però, i l’herència? Ets ric per haver tingut un mestre que recordaràs com a poc vint vegades al dia.