Gabriel Ferrater i el problema cosmològic

3.05.2017

La filosofia, rere tota la gran façana de seriositat, és molt més propera a les joguines del que es podria pensar. Cada cert temps surt alguna eina, alguna manera d’observar el món; no cal que sigui una idea especialment nova ni radical, n’hi ha prou que sembli que il·lumina, que separa el gra de la palla. Quan sorgeixen aquesta mena d’eines, deia, els filòsofs comencen a observar vells temes amb aquestes lents com qui té una nova joguina. Alguns casos que s’han fet famosos, perquè han desbordat el pla filosòfic, poden ser la separació entre valor d’ús i valor de canvi, de Marx, o la diferència entre llibertat positiva i negativa, d’Isaiah Berlin. Des de fa un temps, una de les joguines de moda és l’idea de «cosmos» de Rémi Brague. Aquest filòsof francès ens diu que podem llegir la història de la filosofia fixant-nos en la noció que els diversos autors tenen de «món». El món, podríem resumir vagament, és un pressupòsit de tota reflexió: la manera com pensem el nostre lloc en l’univers i el perquè de la nostre acció.

Arxiu Ferrater

L’estiu passat vaig començar a devorar bona part de les conferències, articles, poemes i, bàsicament, tot allò que trobava de l’obra de Gabriel Ferrater. Ràpidament, però, vaig començar a notar certa distància entre les interpretacions que feien bona part dels sabuts de literatura i allò que jo llegia. Les lectures que en feien eren fonamentalment dues: aquells que el reduïen al perfecte postmodern –que havia renunciat als grans sistemes i mètodes i que caminava pel món com una mena de picaflor del saber– i aquells altres que, en nom de certa moderació (o potser perquè donaven per descomptat el que ara diré), es limitaven a tractar aspectes tangencials del poeta, com si esquivessin la pregunta central –ara una cella, ara la barbeta, ara un poema menor. Necessitava, potser per deformació professional, que algú assenyalés el nervi dur que ho relligava tot; o, tal com m’ho dic ara (fent ús de la meva joguina), com Ferrater ens assenyala la crisi d’un món estètic i moral i les possibilitats d’un de nou.

L’acte de supèrbia que faig escrivint aquest article –jo, que a la poesia li sóc un mer turista– és paral·lel a la necessitat d’explicar-me coherentment a Ferrater. Espero, doncs, rebre les esmenes necessàries als meus errors.

 

Foix i el dubte metòdic estètic

«La guerra civil va fer el dubte metòdic».
Gabriel Ferrater

L’horitzó de crisi d’on ve la poesia de Ferrater s’inicia amb la creixent incomunicació entre artistes i societat que es constata amb l’arribada de la societat de masses. És una crisi del sentit mateix de l’art que, en poesia, comença amb Baudelaire. Va ser Walter Benjamin qui va assenyalar que en l’obra de Baudelaire hi havia un trencament radical, que el seu canvi en la forma d’escriure poesia responia, de fet, a una nova forma d’observar el món. El francès havia patit una reforma de la sensibilitat de tal magnitud que li impedia sentir el desig i les experiències d’una forma anàloga a la poesia precedent. Com si el dubte cartesià li hagués pujat als ulls, allà on els altres hi veien bellesa, ell hi veia farsa; on els altres hi observaven totalitats orgàniques, ell hi trobava parts inconnexes; on els altres sentien el desig de l’amor, ell experimentava la culpabilitat i el tedi del consumista. Posteriorment, tal mirada de sospita permanent l’aprofitarien els surrealistes per descriure una vida que havia perdut el sentit. Deixaven de banda aquella idea aristotèlica d’un món com un seguit de causes, desvinculaven la mirada d’una visió orgànica de la vida i es centraven en tot allò irrellevant, tot allò que no portava en si cap garantia de tenir una raó més profunda, com ara els somnis o les fotografies.

Igual que per als surrealistes francesos, el món poètic de J. V. Foix, ens diu Ferrater, és un espai amb milers d’imatges plenes de distància, despersonalitzades. El seu surrealisme neix de separar objectes del seu context habitual i de convertir-los en fantasmagories gràcies a l’excés de precisió amb què els descriu. Descregut de la possibilitat de compartir un món amb la societat, ens diu el de Reus, la poesia de Foix és «una expressió personal, tan personal que arriba fins a l’extrem de la irracionalitat convertida en sistema, és a dir, la impossibilitat de comunicació convertida en base de la poesia». Separades de qualsevol organicisme moral o narratiu, les imatges de Foix descriuen un món que s’ha fet llunyà i on la poesia s’ha transformat en l’últim refugi de l’home, el refugi d’un desertor.

Vist l’horitzó de crisi d’aquesta tendència europea, retornem ara a Ferrater. El seu primer poema i manifest artístic, «In Memoriam», comença d’una manera gens habitual: reflexiona sobre el que podríem anomenar el naixement de l’autonomia d’un adolescent, l’autonomia del propi Ferrater de 14 anys. Si hagués volgut fer una descripció de les seves memòries i res més, el poema podria començar al vers 34. Però no és la mera descripció el que ell busca; hi ha un tall que no li permet de reproduir els records com quelcom d’obvi. L’experiència que viu l’adolescent l’experiència que pensa el poeta madur va inevitablement lligada al desenvolupament de l’autonomia, és a dir, a les possibilitats mateixes de ser un agent moral. Gairebé podríem dir que un dels temes centrals del poema és esclarir aquest nexe.

«Entre els nois de la seva edat i del seu poble –diu Ferrater de si mateix–, n’hi havia molts que vivien en dubte espontani quant a la serietat del món. La guerra civil va fer el dubte metòdic». Amb la guerra es posen en dubte les veritats més bàsiques de l’home i la societat, ens diu l’autor. ¿Com, després de la guerra, podem tornar a parlar de l’home? Si li preguntéssim a Foix ja sabríem la resposta: això, simplement, no és possible. La poesia de Ferrater, en canvi, no sembla defugir parlar d’un món compartit. Després de l’esclariment inicial, les imatges de «In Memoriam» es van aferrant cada cop més al sentiment, gairebé animal, que queda quan tot ha caigut: la por. La por de la guerra és el tema del poema: la por que tenien els homes dels dos bàndols, la por que feia que els adolescents visquessin sense l’autoritat dels grans («Com més por/ tenien ells, més lliures ens sentíem») i la por que el vell poeta, passats els anys, reflexiona moralment.

Després del dubte metòdic n’ha quedat només una certesa animal, com una petita veritat indubtable[1]. Aquesta mena de sentiments que sorgeixen quan despullem la societat formaran l’espina dorsal de la poesia de Ferrater i el lligaran inevitablement a la poesia medieval. Les seves imatges semblen part de la vida mateixa, com si no poguéssim separar els jocs de la imaginació i la pròpia carn («No, si la flor no compta. És que era tota/ groga –diu l’amant a «Kensington», rebutjant ser reduida a una imatge simbòlica–. Te m’he tornat una flor groga»). O, dit en paraules de Gil de Biedma: «la vida y el mundo eran, para [los poetas medievales], paradigmáticos y no requerían manipulación previa. Lo que nos interesaba de ellos era la motora ausencia de casi todos los presupuestos convencionales con que de principio cuenta el lector de poesía moderna».

Gabriel Ferrater

El poeta, parent de les bèsties

La cultura, per Ferrater, és la forma que té l’home de ser en el món, de no ser del tot idiota, d’organitzar l’acció i de donar-li sentit. Per a ell és central, doncs, tenir una cultura amb una ciència sòlida i ben fonamentada, que reïxi a donar-nos idees clares del món i bones estratègies de pensament. L’art, per la part que li toca, organitza l’experiència de l’home. A diferència de la ciència, però, la tasca de l’art posa inevitablement l’humà davant del mirall, li mostra les seves debilitats, la carn i els dubtes. A l’art li «correspon, simplement, el paper de cridar tota la cultura en general a la modèstia. A fer-li veure, a la cultura en general, que darrere les meravelloses construccions intel·lectuals (…) hi ha un ésser animal, un ésser físic, que som els homes, i que som els homes que hem fet totes aquestes arquitectures (…), recordar-nos que som parents de les bèsties».

La cosmologia ferrateriana és un programa complet sobre l’home; és un programa il·lustrat moderat que busca allò que Ferrater veia en Carles Riba: un home on «l’ànima estava al servei del seu cos, de la seva pura existència física». Fuig de les ideologies pel mateix motiu que defuig tot sistema que busqui explicar i organitzar massa: perquè es desvincula de la nostra experiència animal, la nostra adherència a la realitat immediata. A diferència de l’obra d’altres companys de viatge, com ara el mateix Riba o José Maria Valverde, Déu no hi és i no se’l troba pas a faltar. Desvinculat de les autoritats divines i de les societats ideals, l’obra de Ferrater fa ús del dubte modern; dubte, però, que alhora li permet de practicar una poesia i una moralitat més mundana, més aferrada a la vida. Cal que ens seguim interrogant pel món, per com actuar i viure sense oblidar, però, que els nostres interrogants, les nostres accions i la nostra manera de viure tenen el fonaments de carn; d’aquella mateixa carn que, en definitiva, no vol res més que carn; d’aquella carn que no és gaire res. Aquesta és la cosmologia de Ferrater.

———————————————————————————————————

[1] Aquesta manera d’entendre l’art, com a reflex humà, massa humà, que ensenya les costures de la societat, l’usarà també en els seus anàlisis literaris –en especial “La parada”, de Ruyra–.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Força interessant i molt ben estructurat. Les esmenes són per l’expressió.
    Seriositat? Deus voler dir serietat. Siguem seriosos, però no recargolats.
    Esclarir? No sé qui s’ho va empescar, però per què hem de bandejar aclarir que és com ho hem dit sempre?
    L’idea o la idea?
    Nostre acció o nostra acció?
    Propera a o bé propera de?
    Explicar-te tu a Ferreter o explicar-te Ferrater a tu?
    Sigui com sigui llegint Ferrater se n’aprèn

  2. Aquest text és força interessant. Tanmateix, em cal dir que encara no he pogut trobar res de surrealista en Foix, que se m’apareix com un amant de l’ordre i la disciplina, i que gairebé mai és irracional. Al mateix temps, la pose de Ferrater a “Les dones i els dies” sovint se m’ha fet molt avorrida, i trobo que ha aguantat el pas del temps molt pitjor que la poesia del pastisser de Sarrià.

    • Sí, absolutament. Volia dir -potser no ho he expressat bé- que el seu surrealisme neix, d’alguna manera, d’una mena de superrealisme: tot està tan classificat i organitzat, tot tan detallat, que la seva poesia acaba sent incomunicable, com si fos un món reclòs i separat de la societat. Però, en tot cas, si vols saber la posició directe de Ferrater i no la meva lectura, el llibre amb el que em baso és “Foix i el seu temps” (1987).