Fusta i canyella

Avui jugo a imaginar històries, un dels pocs plaers que encara em permeto des que vaig deixar de parlar.

Asseguda en un racó d’algun carrer perdut, fent-me encara més invisible del que ja sóc, veig passar la gent i creo vides. Espectadora sense dret, lladre d’identitats, invento personatges que omplen els meus buits, com els de les novel·les que devoro per no pensar.

D’on vénen, on van, històries d’amor prohibides, somnis fets realitat. Familiars desconeguts que m’acompanyen cada dia. Els necessito. I els menyspreo. Perquè viuen.

Jo les vaig perdre, les ganes de viure. Potser per això vaig deixar de parlar. Potser ja no tinc res més a dir. I no sé per què espero.

Tant concentrada com estic en les meves divagacions que no me n’havia adonat que hi ha un home palplantat, observant-me. T’he descobert, intrús! L’home no aparta la mirada. Aixeca la barbeta, impertinent, inclús burleta, i comença a caminar, pas decidit, cap a mi, sense desviar la vista. És davant meu. Alt, fosc, imponent.

Estic hipnotitzada, no puc deixar de mirar-lo.

Se m’asseu al costat. Olor de fusta i canyella. Un segon o una eternitat?

Els seus ulls, encara clavats en mi, perden fermesa per donar pas a una expressió infantil i juganera, inclús tendra.

“- Imaginant històries? Justament estava imaginant-me la teva. Decebuda amb la vida, llibre en mà, buscant qui et doni motius per continuar. L’encerto?” un mig somriure mostra fugaçment unes dents blanques i alineades.

Mesmeritzada per la seva veu, greu però suau, m’adono massa tard que la meva mà ha perdut contacte amb el volum atrotinat de Jane Eyre,  que ara jau bocaterrosa. Allargo la mà i topo amb la seva, que també s’atansava per recollir el llibre. Un xoc de sensacions em puja des de la punta dels dits fins a darrere el clatell; aixeco el cap i trobo els seus dos ulls, que m’observen expectants i sorpresos. No he enretirat la mà, i ell tampoc. A poc a poc, mil·límetre a mil·límetre, cada dit insegur va aterrant sobre la mà d’aquest home desconegut fins a embolcallar-la totalment.

Sense trencar la mirada, l’home gira el palmell amunt, i entrellaça els seus dits amb els meus, en una encaixada que em talla la respiració momentàniament. Observo les dues mans agafades; una pàl·lida i petita, l’altra robusta, dits llargs, ungles ben retallades. I sento que sóc on he de ser i que després de navegar a la deriva durant molt de temps, per fi he arribat a bon port.

Torno a alçar la vista i els seus ulls ja no registren sorpresa, sinó que semblen voler absorbir el que tenen davant, beuen assedegats i agraïts, porucs que el miratge desaparegui.

Estrenyo la seva mà i observo com neix un somriure, mentre l’home inclina lleugerament el cap estudiant-me, amb una expressió de felicitat que s’encomana.

Milers de preguntes sense resposta em passen pel cap, preguntes que no cal formular, perquè per fi l’he trobat.

“- Has trigat molt.” Dic amb veu rogallosa, trencant el que semblava el meu etern silenci, mentre una llàgrima traïdora se m’escapa galta avall.

Com a única resposta, ulls tristos i savis, l’home m’eixuga la galta amb una carícia, se m’acosta lentament fins que els seus llavis tremolosos són sobre els meus, unint-nos en un petó infinit on la vida torna a tenir sentit.

L’home encara és a l’altra punta del carrer. Els nostres ulls es creuen un moment abans que s’acotxi per agafar el volum de Jane Eyre que li ha caigut a terra i comenci a caminar, allunyant-se de mi, el gust de fusta i canyella encara present en els meus llavis.

Una altra història. Un dia més. Un dia menys.

 

 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació