Fontserè, impenitent encara

Henry Ettinghausen va publicar la setmana passada a Núvol un article titulat Carles Fontserè, un testimoni excessivament incòmode, en què feia una lectura de l’autobiografia del cartellista republicà, que en el segon volum de les seves memòries explicava com havia publicat en una revista col·laboracionista francesa durant el seu exili a París. Agustí Colomines ha contestat des del seu blog l’article d’Ettinghausen, que avui respon amb nous arguments al post de Colomines. El debat és obert.

Fontserè a casa seva, a Porqueres, l’any 2003, al costat del seu cartell més conegut, Llibertat!, que va fer l’any 1936 per a la CNT-FAI | Foto: Pere Virgili.

Les crítiques que comencen amb insults solen ser pobres, i al meu parer aquesta no es cap excepció.

Per al professor Colomines, les memòries de Carles Fontserè constitueixen “la millor autobiografia contemporània que s’hagi escrit mai en català”. Colomines manté que “Fontserè va escriure intentant reflectir com pensava als anys 40 i no pas en el moment d’escriure”, i intenta justificar aquesta asseveració citant, del primer volum de les memòries de Fontserè, la frase: “És un error jutjar fets del passat com són exposats, mal sigui correctament, en els manuals d’història i no com els podien haver viscut els protagonistes en el seu moment”. Però, en el volum que comento, és Fontserè qui va seguir expressant-se en el present com a filonazi impenitent més de mig segle després de la derrota del nazisme. Segons Colomines, el que faig al meu article és “intentar linxar Carles Fontserè”. Doncs no. El que el linxa (si es vol dir-ho així) és ell mateix.

Colomines cita de la ressenya del llibre de Fontserè publicada pel professor Francesc Vilanova, el 2000, la frase: “[Fontserè] calla la verdad fundamental: los soldados alemanes esperaban en las puertas de los campos de exterminio; el trabajo más sucio (por razones muy complejas) lo dejaron en manos de la policía francesa”. Evidentment, aquesta “verdad fundamental” la podia haver descobert Fontserè abans de publicar el llibre, el 1999; però, tal com ho diu Vilanova, l’autobiògraf la “calla”.

Colomines pregunta: “Com pot ser que s’acusi de filonazi algú que és a l’exili per haver combatut, precisament, el feixisme? Per què Fontserè no es va quedar a l’Espanya franquista i no se’n va declarar adepte? El franquistes catalans de Burgos l’haurien rebut amb entusiasme, sobretot perquè l’any 1931 ell era encara filocarlí”. De fet, Fontserè no explica per què va combatre el feixisme a Catalunya i va col·laborar a París amb els ocupants nazis, però, pel que sí explica, la cosa va anar així. Quant a l’opció de quedar-se a Espanya després de la derrota de la República, és evident que, amb el seu currículum de cartellista republicà, mai hauria arribat a Burgos, on (en tot cas) mai hauria pogut convèncer els franquistes catalans que ell havia estat del seu costat. De fet, el detall que menciona Colomines d’haver estat Fontserè, l’any 1931, “encara filocarlí” sembla indicar que el famós cartellista era capaç d’adaptar-se radicalment a les circumstàncies en què es trobava en diferents moments de la seva vida.

Colomines declara que “Fontserè era un antiestalinista acèrrim, com la majoria de llibertaris”. El que pregunto jo és, si tan llibertari era, ¿com podia col·laborar amb els nazis i seguir donant-los la raó de pràcticament tot, mig segle després, perquè els nazis no eren gaire més amics de la llibertat personal o nacional que els estalinistes?

La major part de l’escrit de Colomines es refereix a obres que no són de Fontserè, i, al meu entendre, ell no demostra que tinguin res a veure amb la que jo tractava. Si, tal com sembla que suggereix, per entendre aquestes memòries s’ha de ser capaç de copsar la ironia de l’autor, animo als que s’hi puguin interessar que les llegeixin i les jutgin per ells mateixos.

Per cert, no per haver-se declarat un pronazi impenitent Fontserè deixa de ser un personatge important. Potser fins i tot es mereix que se celebri un Any Fontserè. L’únic que suggereixo és que es prenguin seriosament totes les seves manifestacions públiques, tant en el camp de l’art com en el de les lletres. Crec que el catalanisme hauria de ser prou adult per poder acceptar la idea que no tots els seus herois són necessàriament perfectes. Per què ho haurien de ser?

Parlant de tot, Quevedo va ser un escriptor genial. Però també va ser antisemita i anticatalà.