Fontserè, Xalàmov, Levi…

22.08.2016

L’article de Henry Ettinghausen sobre Carles Fontserè, publicat la setmana passada a Núvol, ha causat estupor, ràbia i sorpresa entre molts lectors que tenien una imatge idealitzada del cartellista republicà. Ettinghausen, doctor per la universitat d’Oxford i catedràtic emèrit a la Universitat de Southampton, ha fet una lectura del segon volum de les memòries de Fontserè i ha exposat, amb múltiples citacions, la desinhibida descripció que l’artista fa del seu pas pel París de la Segona Guerra Mundial i la seva participació en la França col·laboracionista. L’article de Fontserè no és cap intent de rebentar l’any Fontserè sinó un exercici de close reading.

Primo Levi

Primo Levi

Ettinghausen no ha estat el primer a posar sobre la taula l’incòmode testimoni de Fontserè. Quan es van publicar Un exiliat de tercera, segon volum de les seves memòries, ja hi va haver algunes esgarrifances, però el personatge es feia perdonar amb la seva vitalitat i simpatia desbordant. Ara bé, si hem de commemorar l’any Fontserè, com sembla que toca, és important poder discutir sobre el personatge amb tota la seva complexitat i clarobscurs.

Des que vam publicar l’article dijous passat molts lectors ens han felicitat, però també hem vist reaccions airades. Un conegut periodista cultural em va escriure aquest correu privat: “puigtobella: us heu cobert de glòria, i aquest individu, el que ha escrit l’article, deu provenir d’alguna galàxia estranya. sembla mentida que publiquis gasòfies sense haver-te llegit el llibre del que parlen i del que es fan acusacions d’aquesta magnitud. dir que el Fontserè era un col·laboracionista és de ser un fantasmot colossal. teniu sort que és mort perquè si no us hauria trencat la cara”. La virulència del missatge i l’amenaça final són indicatives del profund malestar que ha causat l’article en alguns intel·lectuals del país. Quedem extasiats quan Harold Bloom fa una lloança de Salvador Espriu o Mercè Rodoreda, però quan un catalanòfil qüestiona una figura intocable, només pot ser un fantasmot d’una altra galàxia, o algú que no sap llegir en català, com ha insinuat Agustí Colomines en un post publicat primer a facebook i ampliat després al seu blog (llegiu-lo aquí).

Colomines considera que un especialista en Quevedo no és el més indicat per escriure sobre Fontserè, un home que ens va deixar justament una autobiografia ben picaresca. Colomines troba lamentable que Núvol no publiqui prou textos d’historiadors i que deixem Fontserè en mans d’un professor de literatura, però ell mateix intenta rebatre els arguments d’Ettinghausen amb un enfilall de testimonis literaris de la Segona Guerra Mundial, com el rus Varlam Xalàmov, Primo Levi o Soljenitsin. Colomines enllaça textos molt interessants que ens remeten al Gulag i al Lager per demostrar que ‘la memòria del terror és complexa’. Francament, em sembla que l’experiència de Primo Levi a Auschwitz o la de Xalàmov al Gulag, on l’escriptor rus va sobreviure com xerezade gràcies a la seva habilitat per explicar històries als oficials soviètics, no són comparables a la de Fontserè, per més que passés dos mesos en un camp de refugiats al sud de França. Tant el rus com l’italià van viure de manera torturada la connivència amb soviètics i nazis respectivament. Xalàmov, quasi vint anys al Gulag, es penedeix incomprensiblement dels seus escrits sobre Kolima. Primo Levi escriu sobre els camps nazis fent un rigorós examen de consciència, fins al punt que s’empassa una certa culpabilitat per haver sobreviscut a Auschwitz. Fontserè, en canvi, parla d’una altra mena de supervivència, la d’un intel·lectual que troba una bona vida en la França ocupada i ho explica amb la immediatesa i el presentisme d’algú que ho està vivint, com si els anys no l’haguessin fet penedir de res ni reconsiderar la seva posició d’aleshores.

L’experiència històrica que representen avui, humanament i literàriament, figures com Levi o Xalàmov són descomunals al costat de la figura de Fontserè, a qui no podem negar que va viure una vida plena i interessant i va deixar unes memòries espurnejants i carregades de vicissituds, però en cap cas commensurables ni assimilables a la tragèdia personal i col·lectiva que encarnen aquests dos autors. Com diu Ettinghausen en un sgon article publicat avui a Núvol, “el catalanisme hauria de ser prou adult per poder acceptar la idea que no tots els seus herois són necessàriament perfectes. Per què ho haurien de ser?”

 

Varlam Xalàmov, presoner del Gulag

Varlam Xalàmov, presoner del Gulag

Hi ha d’haver altres maneres de fer-nos tolerables aquestes esgarrifances que ens provoquen les sortides de to de Fontserè. Com diu Assumpció Maresma avui a Vilaweb, “penetrar en les escletxes de la vida amb ganes de saber és una bona manera d’acostar-se a Fontserè”. No salvarem el seu centenari a base de convertir-lo en un màrtir de la Història ni en una de les grans veus de la memòria del terror, sinó valorant les moltes coses que va fer bé i situant-lo en el seu temps amb totes les seves contradiccions i en la justa mesura.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. No conec prou a fons el personatge ni he llegit la majoria dels seus textos, així que només voldria fer un comentari general.
    Pel poc que he llegit, em fa l’efecte que Fontserè era i devia gaudir sent provocador i anant contracorrent: el que avui en diríem algú políticament i extremadament incorrecte. Crec que
    En un comentari a l’escrit del senyor Ettinghausen, una lectora li retreu que no aporti cap dada ni recerca i es limiti a opinar a partir del text de
    Fontserè. Ettinghausen es justifica dient que donat que és el mateix Fontserè qui ho ha escrit, no calen més dades (“No entenc que sigui urgent fer recerca per comprovar o desmentir allò que explica llargament el propi autobiògraf.”). I això és el que sobta davant d’un article que pretén ser seriós i que té com a objectiu evident, qüestionar (per no dir desqualificar) un personatge històric com Fontserè.
    Cap estudiós prendria una autobiografia com a dades objectives i reals. Certament no ho faria davant la possibilitat d’amagar fets, d’edulcorar-los, de tergiversar, etc. Ara bé, com que Fontserè opina de forma polèmica, provocadora i censurable, clarament autoinculpatòria (com bé en devia ser conscient el 1998), es veu que aleshores no cal esbrinar fins a quin punt els fets i opinions esmentats són objectius o, si pel contrari, el text no és més que un exercici de provocació, portat a l’extrem per escarnir allò que menysté (la historiografia o relat comunista), carregat de cinisme real o impostat, corrosiu, irònic i desafiant, qui sap si exagerat.
    La lectura simplista (per lineal i reduccionista) que fa Ettinghausen, donant total credibilitat a una autobiografia, com no es faria mai en altres casos, fa que, si més no, la dèria desmitificadora d’Ettinghausen soni precipitada, poc documentada i, certament, necessitada d’estudis més complets i molt menys predisposats.
    Ho comento en relació a Fontserè com ho faria amb qualsevol altre personatge a qui es vulgui reduir i jutjar a partir d’uns escrits autobiogràfics.

    • Estic d’acord que seria interessant contrastar l’autobiografia de Fontserè amb el màxim de documentació complementària possible. També sóc conscient que hi ha autobiografies iròniques i, per descomptat, fictícies: a la novel·la picaresca espanyola dels segles XVI i XVII ja hi tenim un grapat d’exemples. Però Fontserè no presenta les seves memòries com si fossin una ficció.
      Jo trobaria pervertit –més que no pas “provocador” i “políticament i extremadament incorrecte”– que Fontserè s’hagués proposat d’escriure una immensa autobiografia (els tres primers volums de la qual sumen més de mil pàgines) que no expressés els seus sentiments i les seves idees.
      ¿Pot tractar-se solament d’un postureig provocador no deixar d’elogiar els objectius de la política internacional de Hitler i no parar de condemnar els d’Anglaterra, Estats Units, la URSS i la resta dels aliats, amén de la resistència francesa?
      El que és evident és que Fontserè no opina de forma “clarament autoinculpatòria”. En cap moment no s’inculpa de res. I el seu text no es pot excusar, pretenent que potser té com a finalitat escarnir la historiografia comunista, doncs l’únic que no escarneix és la historiografia nazi.