Flors al gronxador

1.08.2017

La seva maneta t’estira. Els dits grassonets cargolats al voltant del teu polze fan força cap a la zona prohibida mentre se li escapa un «aaa, aaa». No sap dir res més, pobrissó, però tampoc cal, ja es fa entendre. Ets tu que et fas la longuis, l’agafes d’un sarpat i, per distreure’l, li ensenyes el collaret. De seguida s’enganxa al penjoll que et balla entre els pits i s’oblida d’anar cap allà, on tu hi veus massa fantasmes.

Lligues la criatura al cotxet i desfiles carrer amunt. Empenys amb força per superar el desnivell, i en agafar aire, t’empasses un glop de vida que té regust de culpabilitat. Voldries arrencar-te el neguit a fuetades, però se t’escola entre les costelles, s’arrapa als budells i et punxa com si t’ataqués una munió d’abelles.

Segueixes empenyent. La criatura treu el bracet per un costat del cotxet, i assenyala enrere i repeteix l’«aaa, aaa» d’abans, com si recordés de sobte el que volia fer i no li has permès.

El seu gest t’envia pessics al cor, pessics de cotó que creus ignorar. Però no, no n’ets capaç.

Els pessics t’ocupen el cervell, i tornes a escoltar el nyic nyic intermitent d’aquella tarda, en què l’olor de gessamí florit t’acaronava les galtes. El nyic nyic va i ve, i et preguntes quan s’aturarà, tot i que saps perfectament que ja no et deixarà mai, igual que les onades mai abandonaran la platja.

Puges el carrer costerut més ràpid, com si et perseguís un exèrcit armat fins a les dents. El nyic nyic també s’accelera. Aleshores recordes com t’enlairaves, jugant a tocar el cel, entonant el cant de valentia que havies après a escola «el  lleó no em fa por…», i et semblava que el nyic nyic anava al teu compàs, reforçant la melodia, encoratjant-te a fer el cim.

Aleshores, vas empènyer amb força per caçar el teu lleó, i tot va trontollar.

Anaves amunt i avall, però de tortera, amb el nyic nyic amanint una cridòria que va arribar de sobte. I tu només tenies ulls per aquelles vambetes blanques esquitxades de vermell que no es movien. Les envoltaven tot de cossos que et donaven l’esquena, els plors d’una mare regant-los d’angoixa. El gronxador no s’aturava, volies baixar, mirar l’ocell abatut, saber com tenia els ulls, l’olor dels cabells… Però estaves presa per l’andròmina de ferro, i cridaves que volies baixar, que la mare era al bar de la plaça, perquè al teu germà li havien vingut ganes de fer «dallonses» just quan et gronxaves. I la mare, «queda’t aquí fins que torni». I aquell «que torni» no arribava mai.

Algú va alçar l’ocell de vambetes blanques i se’l va endur en braços. La rotllana de caps es va desfer, els murmuris es van esvair, i et vas quedar lligada a aquell puja baixa inesgotable i al seu tediós nyic nyic.

—Laia, vens amb mi? La marona ha marxat, que el teu germanet s’ha fet «pupa» —va dir-te algú.

Poc pensaves ara, després de tants anys, que la «pupa» t’empaitaria.

Vas fer tan bé el teu paper de germana penedida tots aquells diumenges, desant un ram de flors al gronxador de la mà de la mare! «Jo no volia, mare», li deies. Ella t’abraçava ben fort i t’omplia de petons, tots per a tu. Mentrestant, dins el teu cap sonava una cançó de victòria: «el lleó no em fa por perquè soc un caçador».

I doncs?, et demanes, fugint d’un altre parc que també és ple de gronxadors. Per què amb el teu fill al costat sents ara que ets tu el lleó caçat?

Respon a x Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Penso que és un conte molt ben aconseguit pel fet que és una història d’un record, d’una rutina d’infants; perquè no se sap fins al final quin tipus de flors són les que hi ha al gronxador, pel sentiment gens innocent que s’amaga entre línies…
    L’ús de la segona persona permet que el que es narra transcorri sense entrebancs.
    M’ha agradat molt la forma i el contingut.

  2. Per a mi dels tres guanyadors aquest és el millor: el primer no és un conte, al segon el lector ha de posar-hi punts i comes i aquest tercer té ritme, estil i no es resol l’argument fins al final (tot i que no m’acaba de convèncer).