Fins que tornis a la terra d’on vas ser tret

18.08.2014

“Fins que tornis a la terra d’on vas ser tret”

Gènesi 3, 19

El cotxe fúnebre, un Mercedes gris marronós d’un model vagament antiquat, va arribar veloç, fent cruixir sorollosament la grava sota els pneumàtics. De dins en van sortir els dos empleats de la funerària, vestits de rigorós negre, i malgrat que un caminava ranc tots dos es movien amb llestesa. Uns metres més enllà, el grup d’assistents se’ls mirava en silenci. Només algun gemec ofegat trencava de tant en tant la remor del vent entre xiprers, la piuladissa llunyana d’ocells. Els dos empleats van tenir ben aviat el pic i les pales descarregats i avançaven cap al grupet. No van trigar a posar-se a la feina, de manera que ara quedaven al centre d’un semicercle d’espectadors muts i brandaven les eines amunt i avall sense parar. El forat anava cobrant forma i fondària. Quan ja l’havien enfondit ben bé un pam, la mare, que ja feia estona que no dissimulava una respiració forta i sincopada, va esclatar en un nou gemec, aquest molt més ple de dolor que cap dels anteriors. I a partir d’aquest moment la dona ja no va parar de sanglotar i de deixar anar laments i alarits de tota mena.

L’estona va anar passant solemnement sense que els empleats defallissin en la seva tasca, per bé que el sol havia girat uns graus i ara els dos homes ja no treballaven sota l’ombra d’un gran xiprer com al principi. Des del nivell de la gespa, es veien els dos caps suats apareixent i desapreixent dins el forat i les palades de terra que en sortien constantment. Finalment els dos homes es van aturar: les pales havien mig deixat al descobert una caixa de fusta. En aquell moment hi va haver un mormol nerviós entre els assistents i un dels empleats va sortir del forat i es va atansar al pare per murmurar-li breument uns mots pràcticament inaudibles. Llavors, el pare, fet un sac de nervis i sense saber gaire com actuar, va baixar cap al forat i va posar els peus sobre la fusta. Buscant l’aprovació dels assistents o potser una mica de coratge, els va dirigir una mirada vacil·lant, i a continuació es va agenollar damunt la superfície del taüt i molt a poc a poc va anar acotant el cap fins a posar una orella tocant la fusta. Bufava una brisa suau i adesiara unes tórtores parrupaven. A banda d’això, i dels gemecs de la mare, durant uns instants no es va sentir res més. La tensa pausa es va desfer quan el pare es va moure de cop i volta. Excitat, l’home es va aixecar de cara als assistents exclamant “Clava copets! Ho he sentit!”. I amb una mescla d’una sobtosa alegria i de nerviosisme anava repetint aquelles paraules cap al grupet, que en sentir-lo va deixar anar un murmuri d’alleujament i de joia. Llavors un dels empleats de la funerària es va afanyar a acabar de descolgar el taüt mentre l’altre ja sostenia una eina per obrir-lo.

Mentre la mare xisclava i gemegava com mai i esdevenia tota ella un devessall de llàgrimes i patiment, la punta de l’eina es va encaixar just a la juntura de la tapa, els dos homes de negre van fer palanca alhora i amb un garranyic la tapa va cedir. El nadó estava arrupit al bell mig de la caixa. Vermell i encara cobert de sang i líquids va deixar anar un primer vagit. De seguida un ginecòleg que anava amb uniforme i guants quirúrgics es va obrir pas entre els assistents i va recollir-lo per donar-li unes primeres atencions. El metge, assistit per una llevadora, li va tallar el cordó umbilical, que es perdia colgat terra endins a través d’un foradet de la caixa. Després de les cures i atencions de rigor, van entregar per fi el nounat a braços de la mare, ajaguda al llit, amb la cara inflada i la suor perlejant-li al front, exhausta però feliç.