Fins a la independència i prou

8.11.2014

Sóc racionalment antinacionalista, contra tot nacionalisme, però el nacionalisme espanyol no em deixa ser antinacionalista català. Per això sóc independentista. Necessito la independència de Catalunya per poder-me oposar al nacionalisme autòcton sense ser col·laboracionista del nacionalisme agressor. Si a Espanya fos indiferent ser Espanya, ningú en voldria marxar. Per això vull una Catalunya independent on sigui indiferent ser Catalunya. L’agressivitat espanyola, com qui diu sense fissures, no m’ho permet. (Només s’ha de veure la brutalitat contra la llengua catalana.) El nacionalisme és una identitat comuna a aquells que no són capaços, per les raons sistèmiques que siguin, de fer-se una identitat pròpia. Tots els nacionalismes. Per això als nacionalistes sembla que en allò els vagi la vida. L’odi anticatalà no té cap altra explicació. El senten aquells que no tenen cap més identitat que la mentida franquista. En canvi, l’independentisme té una voluntat transitòria. Fins a la independència i prou.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Un raonament intel·ligent i subtil que segurament representa una part gens negligible de la població catalana actual. No comparteixo aquest punt de vista però trobo que l’exposició de les idees és brillant.

  2. Nacionalisme. Ara la paraula ens incomoda cada vegada més, no obstant hauríem d’agrair a un bon grapat de nacionalistes catalans (quan dir-se’n no connotava negativament) l’haver mantingut la flama encesa durant el franquisme. Curiosament, l’aversió envers la paraula “nacionalista” ens l’han inoculada des de fora estant, des d’un nacionalisme, aquest sí, poderós i agressiu com és l’espanyol. Des de les dretes i les esquerres se’ns ha acusat de nacionalistes quan tan sols maldàvem per sobreviure, per mantenir la llengua en perill de desaparició, per l’escola catalana i per la nostra cultura amenaçada.

    També des d’Europa, principalment des d’Alemanya, ens han acomplexat i fins i tot renyat quan ens presentàvem com a nacionalistes. Ells en tenen un record tràgic, del seu nacionalisme d’arrel supremacista. A diferència del nostre, cultural i integrador. Però això no els ho faràs entendre, la memòria encara és viva. La mateixa paraula, com aquell que veu el dimoni, els encega tot intent de comprensió. Tot intent d’entendre que el nostre no és un nacionalisme agressiu i feixista, que més aviat hem sigut nosaltres, els catalans, nacionalistes o no, qui l’hem patit i combatut.

    Se’ns ha acusat de nacionalistes, però jo diria que tampoc ho hem sigut d’una manera tossuda i conseqüent. El nostre nacionalisme el veig reactiu i potser tebi. Ho hem sigut en un grau suficient com per no veure’ns cardats com els occitans, i tan poc com per no imposar-nos a ningú, com així ho han fet francesos i espanyols. Val a dir que la inèpcia dels governants espanyols ens hi ha ajudat molt des de sempre.

  3. Té tota la raó, sr. López, però jo vull viure en un país on no s’hagi d’acudir sempre als símbols. Per això sóc independentista. Un país normal sense cap posseïdor de veritats irrenunciables. Per posar-li uns exemples: un país on el monestir de Montserrat sigui només un monestir i la Moreneta només una marededéu, on el Barça ja no sigui més que un club, que la Caixa no sigui res més que un banc, que la Generalitat només sigui un govern, etc. I sobretot que les persones no hagin de ser símbols exemplars de resistència ni coses semblants. Oi que m’entén?

  4. Per una vegada estic totalment d’acord amb l’exposició del sr Camps, normalment dogmàtic i pixant fora de test.

  5. Ja miraré d’apuntar millor, tampoc es tracta de fer una sessió de “pluja daurada”, ho, ho, ho! Ja notava jo que no dormia prou bé fa un temps. Ara sé per què. Em faltava la teva aprovació. Ho, ho ho!

  6. MIRA o be llegeix, millor dit

    Tot i que estic molt confusa, gens esperençada, pensant en qui ens poden governar en un estat independent i amb les meves aspiracions de ciutadana del mon, he de admetre que de tot el que he llegit,que també he de dir que ja m’empatxa, i que alguns s’ahorien de fer mirar per que embafen, aquest escrit em farà rumiar.