Fer un Marie Kondo lingüístic

19.03.2019

Encara no tenim un guru dels textos pulcres i endreçats. Algú que ens guiï, a través de cursos pràctics al Youtube, protagonitzant un reality al Netflix o amb un Instagram ple de fotografies amb filtre Gingham, sobre com endreçar un text. Sobre la importància de desfer-nos de les paraules sobreres, de les paraules redundants, de les paraules enforfollades que enterboleixen el discurs i omplen de soroll l’espai mental de qui el llegeix.

Marie Kondo

Potser hauríem de plantejar-nos els textos com Marie Kondo es planteja els armaris. Si un armari endreçat ens fa feliços, per què no ho pot fer un text? Disposar les paraules amb la mateixa delicadesa que pleguem els camals d’uns pantalons, que cargolem un parell de mitjons, pot ser, també, un camí cap a la plenitud vital, cap a la pau interior. Però, quins són els paràsits més copiosos i més invisibles de la llengua? M’atreviria a dir que són, sobretot, els pleonasmes. I avui, mentre esperem l’arribada anhelada d’una Kondo lingüística, n’anomenem uns quants.

Per a justificar això que deia, que els pleonasmes són a tot arreu i que no els veiem, posem-nos en aquesta situació senzilla: Som en un banc amb el diari a la mà. L’obrim i llegim que dues empreses catalanes cooperaran juntes per a ajudar-se mútuament. Ens expliquen que actualment tenen en curs un projecte de futur. Llavors ens distreu de la lectura un nen que crida fort a dintre del cotxet. I no és un, sinó un parell de bessons, molt diferents l’un de l’altre. I constatem que fa vint anys enrere no se’n veien tants, de bessons. I tot plegat ens sembla un misteri no resolt. I no ho pensem aleshores, però sí, la vida és pleonasme. La vida és plena d’aquestes expressions en què hi ha dos components redundants ben de costat, que s’anul·len i s’alimenten alhora.

En quatre ratlles som capaços d’encabir gairebé una desena de pleonasmes que, si no ens hi fixem, ens semblen perfectament naturals. Però passem-ho pel sedàs Kondo. Si aquest parell de frases fossin un armari serien, segur, un armari que ens faria infeliços. Potser, en obrir-lo, el veuríem aparentment endreçat, sí. Però aquí i allà hi trobaríem peces que, reconeguem-ho, ens farien més nosa que servei. Hi hauria aquelles samarretes d’adolescència al fons, que guardem només per romanticisme, i aquell parell de vestits que ens va donar la cosina quan va engreixar-se i que, per si de cas, encara no hem llençat. Ens adonaríem, finalment, que la roba que ens podem posar ocupa només la meitat de l’armari i que tota la resta és sobrer. Això mateix és el que passa amb la multitud de pleonasmes que enfarfeguen els textos. I, també, la llengua parlada, a les televisions, als ajuntaments, a les places, a les peixateries.

Així pugem amunt, entrem dins i sortim fora. Tot ho veiem amb els nostres propis ulls i tot ho sentim amb les nostres pròpies orelles. I si bé és cert que de vegades el pleonasme fa la funció pseudo-conscient d’emfatitzar una idea, segur que quan parlem de l’aparença exterior d’això, o de la perfecció absoluta d’allò altre, no ens adonem gens de la tautologia. Els nostres ulls han llegit tantes vegades expressions com breu resum, error involuntari o resultat final que no ens sentim ofesos quan algú ens interpel·la amb tanta evidència. Perquè és evident que els resums són breus, que els errors són involuntaris i que els resultats són, per força, finals.

Tanmateix, tot ho anem apuntalant amb sinònims. I n’hi ha, d’apuntalaments, que si ens aturem a pensar-los fan venir ganes de riure: Quan, una mica despistat, entres a una llibreria i demanes una novel·la de ficció, quan t’assabentes d’una mort i penses descansi en pau, quan vas a comprar una joguina al nebot i el dependent t’ensenya un joc lúdic que és un èxit, quan parleu de fer plans de futur… N’hi ha, però, que són subtils, subtils com els dits quan enfilen l’agulla. És el cas de quan diem com per exemple, quan amb el com o amb el per exemple, de fet, n’hi hauria prou. O és el cas, també, d’expressions com jo personalment, quan és ben sabut que no hi ha res de més personal que el jo.

Però no només som els catalanoparlants que ens passem el dia dient obvietats, tot aquest reguitzell de pleonasmes una mica estrambòtics es repeteixen, també, en altres llengües. Per exemple, en anglès parlen de wet rain, de tuna fish, de close proximity o de regular routine. En francès diuen applaudir à deux mains o marche à pied, com per deixar clar que s’aplaudeix amb les mans i es camina amb els peus…

De pleonasmes el món n’és ple. I la literatura, també. “He was a man, take him for all in all, I shall not look upon his like again”, escrivia Shakespeare a Hamlet. Però, si diu he, cal dir que és un man? “Je l’ai vu de mes yeux, je l’ai vu qui frappait ce monstre audacieux”, escrivia Voltaire a Mérope. Si diu que l’ha vist, cal dir que ha estat amb els seus ulls? No vulguem, però, qüestionar Shakespeare, qüestionar Voltaire.

Qüestionem-nos, potser, d’on vénen els efluvis misteriosos que ens fan farcir els textos de sinònims. Per què no tenim prou confiança en els significats plens de les paraules? Per què, després de tantes centúries de conviure amb el llenguatge, tenim aquesta mena de por, com una reminiscència ancestral, de no ser del tot compresos? D’on surt, aquest afany verbal acumulatiu? Demanem-nos-ho, tot esperant Marie Kondo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. “Sobre la importància de desfer-nos de les paraules sobreres, de les paraules redundants, de les paraules enforfollades que enterboleixen el discurs i omplen de soroll l’espai mental de qui el llegeix.”
    =
    “sobre la importància de la concisió”

  2. En les citacions de Shakespeare i Voltaire no hi ha cap pleonasme. “He” és un morfema verbal, com el “je” de Voltaire. En aquest cas, a més, l’expressió “de mes yeux” subratlla la subjectivitat de la visió. Dels mestres, el model; no pas l'”error”…

  3. Tot i estant d’acord amb el rerefons de l’argumentació que encertadament ens ofereix la Mònica Boixader, segons el meu parer hi ha més d’un cas, entre els que ella ha comentat, que frega el ser o el no ser pleonasme.
    Miro d’explicar-me amb algun exemple.
    El resum d’un text demanat per un professor a un alumne pot ser vist, a criteri de l’educador, com a massa breu o com a massa llarg: en aquest context ja no queda tan clar que “resum breu” sigui pleonasme. O bé aquell altre que, amb finalitats pedagògiques, comet conscientment “un error”; on aquí, el concepte d’error podria remetre’ns a la idea que s’està infringint algun dels criteris exposats prèviament per l’ensenyant i que el fa treure a la palestra a consciència (error voluntari) a fi de provocar la reflexió i l’anàlisi crítica de l’alumne: per oposició a aquest cas, també aquí tindria sentit parlar “d’error involuntari”, oi? Com també, el cas ben legítim de l’existència de resultats parcials en una enquesta, en un estudi econòmic o en un informe, fet que ens permet poder parlar de “resultat final” o “resultats finals” no pleonasmàtics, per oposició al concepte de “resultats parcials”, oi?
    En tots tres casos, no nego que potser en certs contextos podríem considerar-los pleonasme. Tan sols he pretès mostrar l’existència de casos pragmàtics en què no queda clar que els en podem considerar.

    Tanmateix, és d’agrair la reivindicació de l’autora sobre la concisió en el sentit de les paraules.
    Jaume Casassas