Fem-ho fàcil

9.10.2015

Proposar una simplificació dels aspectes lèxics i gramaticals de la norma que més entrebanquen l’adequada adquisició de l’estàndard i, per extensió, de la llengua—juntament amb la contundent actualització del diccionari i la gramàtica deslligant-los del ròssec d’obres anteriors i fent-los girar al voltant del neologisme genuí, del neologisme només hipotètic però útil i de l’ús de la llengua per part dels seus millors conreadors moderns i del llarg dels segles—és raonable. Té, això, però, dos límits constitucionals (a) i un de polític (b) i cal tenir-hi en compte una circumstància ben important (c):

(a) La llengua, no pot ser simplificada en si mateix, com a forma d’expressió, perquè per dir una cosa cal tant pes informatiu, es digui de la manera que es digui: Podem—per èmfasi literari o estratègia comunicativa—optar per No va voler que hi anessin o Es mostrà contrari a això que hi anessin, però [Ell no voler abans ells anar allà] haurà necessàriament de restar invariable si volem dir el mateix o si més no si volem dir el mateix tenint seguretat que sigui rebut generalment així per part del receptor general, que és el qui defineix l’estàndard.

Així, s’ha de saber destriar el que realment es fa complicat d’una manera general del que simplement no hi ha, per interferència, costum de dir, perquè —havent-se de tenir a la memòria immediata una quantitat igual d’ímputs de llengua per a una mateixa producció lingüística— la línia entre rebuscament intern i desnaturalització externa és molt difícil d’establir.

A més, com deia Fuster: “quan un escriu, ja no parla”, i doncs en un text—també en la lliçó d’un mestre o el parlament d’un conferenciant—hi ha d’una manera natural certa tensió productiva que obliga a certa tensió receptora; per la qual cosa, des del punt de vista constitucional, no solament hi ha un límit teòric de la simplificació sinó que n’hi ha també un de pràctic.

(b) La llengua, no la podem presentar com a complicada si tenim intenció que es vegi atractiva: ni és complicada (cap llengua ho és per si mateix) ni, els aspectes normatius i socials que no té resolts (alguna llengua principal de l’Europa occidental els hi té?), s’han de fer encara més insolubles centrant-nos en ells mateixos i no en la causa: la comprometedora proporció de catalanoparlants respecte del total de la població.

(c) La llengua, que no es parli en prou proporció, vol dir que ja no hi ha via pràctica que es parli prou bé ni que se’n salti la barrera d’entrada còmodament; del moment que, català com xinès, es parlen bé i ordenadament i són fets servir sense dificultat a base, ben simple!, de parlar-los. L’ús crea el bon ús, i el dolent, com la traça i poca-traça.

La normalitat no és fer apendre al noi tota una segona llengua a part de la que ja porta de casa. El que cal fer, és cisellar-li (simplificar-li) cada aresta d’incomprensió o d’inutilitat però també fer (complexificant-la-hi) que sàpiga fer arribar la seva expressió tan enllà com li calgui en cada moment; més que fent-li fer exercicis de memòria, fent-n’hi fer d’adaptació i de costum (o sigui, pràctica més que teoria: parlar —que és del que es tracta al capdavall— més que llegir); que és d’altra banda, més que la simple memòria, la cosa per a la qual està preparat en aquest punt de la vida.

No hem de dir-li que la parli d’aquesta i d’aquella manera, que sobretot no es deixi aquest pronom i que vigili amb aquell accent. I que si no volen parlar-la-hi no deixi de mantenir-s’hi només perquè l’altre no en tingui costum o no sàpiga adaptar-s’hi. Això és anar al revés. Anar en la direcció natural del que normalitza és fer parlar català l’elenc complet dels seus herois de la tele.

Ara bé: convé treballar tan plegats com es pugui, amb simplificadors i complexificadors absoluts inclosos: Sense el concurs de totes les forces que treballen en pro de la dignitat, la continuïtat i la vitalitat de la llengua del país, estaríem sense guia, a la mercè del màxim postor, que sol ser el més poderós; que sol ser al seu torn el més simplificador.

Etiquetes: