Feliç aniversari

4.08.2016

Les imatges del documental són esperpèntiques. Un salmó atlàntic, un mascle esquàlid i desnerit ja, assetja una femella extenuada. Tots dos agonitzen, amb algunes parts dels seus cossos en estat de putrefacció. I, tanmateix, com si foren conscients de la proesa de què han estat protagonistes, després de remuntar un riu cabalós, ple de perills i paranys sobtats, malden encara per dur a terme la seua escomesa: apariar-se per tal de perpetuar-se en el remot tram del riu que anys enrere els va veure nàixer. Immersos en poc més de dos pams d’aigua, fan glopades ràpides per aspirar-ne l’escàs oxigen, frec a frec amb els cossos mig descompostos, atiant fuetades brusques amb les aletes contra el llit del riu per tal de soterrar-hi la descendència.

No sap per què li han vingut al cap aquestes imatges –o, potser sí que ho sap; una escena, val a dir, impactant, i ben desagradosa. Al bell mig del plat, immutable i bocabadat, jeu el seu salmó a penes trinxat, tastat vagament i a contracor, per no semblar desagraïda. Ell, en canvi, gairebé se l’ha cruspit d’un sol mos, en una exhibició de voracitat de mal gust, repugnant, execrable. Abans de demanar les postres, en obrir la bocassa per fer-hi el darrer mos, li torna al cap l’escena dels salmons, tot just en el moment que el mascle amolla la seua herència blanquinosa i estentòria sobre el llom del salmònid femení.

El desenllaç del documental i la voracitat d’Ell li provoquen una aprensió indissimulada i li fan venir basques de seguida. Fins al punt que de poc no perboca allí mateix sobre les estovalles. Li ha anat de dos pams aixecar-se tot d’una i allargar-se en dues camallades fins al lavabo. En tornar, li demana disculpes, sense aclarir ben bé a què es deu la seua crisi estomacal –diguem-ho així, d’una manera exculpatòria i evasiva.

Al cap de poca estona, ja són fora del restaurant. I en un tres i no res a dintre el cotxe. Li ho fa per la porta falsa, com sempre a contratemps. Millor així. D’aquesta manera no ha de suportar la seua ranera pestilent, afectada d’halitosi i èbria de ressons gastronòmics: les recialles del sopar.

Però, si aquell tros de carn pudenta sempre li fa venir ois, per què s’hi rabeja? Per què s’hi presta, al joc, malgrat el fàstic que li provoca? Hi ha la seguretat. El benestar. La inèrcia del dia a dia. La mandra. Un nivell de vida al qual no és gens fàcil renunciar-hi. Els privilegis i els capricis que proporcionen el seu estatus; la vida regalada, plena de petits vicis innocus que li brinden “la urba”. I, per sobre de tot, els fills. L’atzucac és, doncs, gairebé irresoluble.

Tornen a casa. Brinden amb cava. Fan un pica-pica confegit a partir de minúcies mengívoles de digestió lleugera. Fan cap al dormitori per repetir, una altra vegada! L’ocasió s’hi presta; hi obliga. Ja a l’habitació es despullen i mostren els seus cossos obscens, l’un davant de l’altre, posant en evidència les seues excrescències de carn sobrera, com les parts putrefactes dels salmons. I ara sí, s’obre de bat a bat, de cara, i tanca els ulls a consciència, i s’hi deixa anar, somnia. S’hi concentra com fa ja qui-sap-lo el temps que s’hi concentra, i li tornen les imatges dels salmons aletejant contra la superfície de l’aigua i contra el terra, fregant-se l’una contra l’altre, obrint les seues boques per tal d’enxampar les darreres reserves d’oxigen –i de plaer–, com uns eixelebrats… I ara sí, hi arriben, hi arriben, hi arriben… tots dos, a l’uníson, fent alhora un crit espasmòdic, abans d’obrir els ulls de nou i veure la realitat reflectida en la cara del seu home.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. La clau és no obrir els ulls pet no estavellar l’aleteig del salmó contra la realitat. Enhorabona.