FAQS. Per què serveix una victòria moral?

12.11.2018

La setmana ens ha deixat una pregunta política important: Per què serveix una victòria moral? Dimarts passat, el Tribunal Europeu de Drets Humans va reconèixer que Arnaldo Otegi no va tenir un judici just pel cas Beteragune i el Preguntes Freqüents va respondre amb una llarga entrevista a l’encara inhabilitat líder abertzale, en obvi paral·lelisme amb el cas català.

Arnaldo Otegi al FAQs

Satisfent i excitant una parafília pel regne del simbòlic que algun dia caldrà asseure al divan, molts independentistes s’han congratulat veient la sentència del TEDH com un autèntic calbot a la justícia espanyola que anticipa una futura victòria a Estrasburg quan ens arribi el torn. Però si la resolució de l’Europa civilitzada no comporta ni una miserable penalització per l’estat espanyol, com és el cas, si res ni ningú restituirà a Otegi pels sis anys i mig que es va passar a la presó, els catalans tenim dret a fer com Laura Rosel i preguntar quina mena d’èxit és aquest. Otegi va respondre que “se sent guanyador en termes morals i polítics” i que la sentència suposa “una mena de justícia poètica” o, en altres paraules, que el reconeixement europeu ajuda a la causa de l’independentisme basc malgrat tot. Aquesta és exactament l’aposta política que comparteixen presos i exiliats catalans: la superioritat moral condueix inexorablement a la victòria.

La resta de l’entrevista va servir per veure com el procés català s’ha convertit en el model per a l’independentisme basc, fins al punt que si Otegui hagués dit “ens cal carregar-nos de raons” hauríem sospitat que Artur Mas feia de ventríloc. Otegui es va permetre ser més moderat que els moderats, dient que si el nou Estatut basc (que inclourà el dret a l’autodeterminació i una proposta confederal) és rebutjat per Madrid, ell “tornaria al país i parlaria amb tothom, veuríem quines alternatives hi ha, sense pressa”, deixant clar que l’octubre català ha convertit el mot “unilateralitat” en material políticament radioactiu. Es fa difícil compatibilitzar aquesta prudència amb l’aplaudiment posterior a la vaga del 3-O, durant la qual el líder abertzale va arribar a estar convençut “que ja ho teníeu” i que només hauria calgut gestionar millor el capital polític aconseguit. I és que, quan algú insinua que existeix una tercera via entre desobediència i acatament sense especificar quina és ni qui la proposarà, l’espectador català podia estar temptat d’aixecar el braç cridant: “Aquesta temporada ja l’he vista i és una enganyifa”. Ara bé, si activem els subtítols en euskera, l’accent del concert econòmic permet entendre molt millor el subtext del gènere “Terror al 155”, un monstre devorador de competències que no té, ni de bon tros, els mateixos efectes materials allà que aquí.

Fa temps que el debat polític als Estats Units està dominat per dues paraules que uns i altres es llencen per desacreditar-se: identity polítics (polítiques de la identitat). Aquesta visió diu que la política –sobretot la que fa l’altre- no és un debat d’idees universals, sinó que els nostres desitjos i la nostra percepció de la realitat depenen dels grups amb els quals ens identifiquem. Cadascú forma part de molts grups -“espanyol”, “treballador precari”, “dona”, etc.- i les batalles polítiques depenen de quines identitats activem quan apareix un problema. La premissa, tan incòmoda com versemblant, és que mai hi haurà una identitat que ens englobi a tots, i que el millor que poden fer els moviments polítics és construir identitats tan útils i tan grans com sigui possible per guanyar eleccions. Si acceptem això, preguntar si hi ha o no hi ha rebel·lió en el cas català equivaldria a preguntar a aficionats de dos equips de futbol si hi ha o no hi ha penal quan tots sabem què va passar a la final del passat Mundial en què l’àrbitre va concedir un pena màxima decisiva a favor de França després de consultar el VAR: el 43% de l’audiència veia infracció i el 57% opinava exactament el contrari davant de les mateixes imatges.

El procés independentista català s’ha d’entendre com l’intent per construir i activar la identitat democràtica i enfrontar-la amb l’estatisme espanyol que nega el dret a votar. En canvi, la victòria electoral de Ciutadans el desembre passat s’ha d’emmarcar com l’exercici de, dins de Catalunya, mobilitzar la identitat espanyola contra la catalana, i de fer-ho à la Trump, o sigui, de la manera més tribal i perillosa possible, sense témer la terra cremada. Així doncs, en la batalla a llarg termini per a la creació d’identitats, són més útils les victòries morals o les imposicions de força? L’U d’octubre demostra que la dicotomia és falsa: existeixen accions en què fas tangible la teva determinació i al mateix temps estàs defensant una idea política més noble, més universal i més democràtica. Sense la sense la superioritat moral i política que va motivar l’1-O, no hi hauria hagut 3-O, però sense posar el cos i barrar el pas a la policia espanyola, tampoc.