Facetes del conflicte

13.06.2019

En les darreres sessions de la fase documental del judici al procés, m’ha cridat l’atenció l’existència de dues mentalitats antagòniques que permeten interpretacions tan contradictòries dels textos i dels enregistraments que s’han conservat d’aquells dies del 2017. Semblantment, les relacions entre els intel·lectuals catalans i els espanyols han estat sovint regides per la controvèrsia i l’expressió d’interessos contraposats.

Presos polítics al Tribunal Suprem

Si Julián Marías, deixeble d’Ortega, sostenia en ple franquisme que els catalans, bilingües a la força, podien optar sempre que volguessin per una llengua més general i universal sense renunciar a la pròpia i negava la condició de nació a Catalunya –cosa que han seguit fent la majoria de paladins d’una Espanya vertebrada des del centre, a costa de la resta de pobles peninsulars–, encara avui dia és excepcional trobar pensadors tan honestos com els madrilenys Juan Carlos Moreno Cabrera –en recomano el rigorós al·legat a favor del procés, Determinació nacional (2019)– o Ramón Cotarelo, que han sabut fer seva la reivindicació republicana d’aquest poble (enfront de la democràcia de baixa qualitat que hom ofereix als catalans a canvi de la seva dimissió nacional). Tampoc no fa estiu un docudrama com Entre dos mundos – La historia de Gonzalo Guerrero (2013), que explica la història del soldat de Huelva que va frenar l’avanç dels conqueridors europeus i va morir lluitant al costat dels maies, si es compara amb la campanya de promoció dels imperis i de l’imperialisme duta a terme entorn del llibre de María Elvira Roca Barea, Imperiofobia y leyenda negra, que ja compta amb 23 edicions. Al capdavall, allà on els uns invoquem la força dels arguments, els altres invoquen, tot sovint sense embuts, l’argument de la força. Per què?

Fins i tot al diari “ABC” saben que el regne d’Espanya tan sols apareix després de l’ocupació dels estats de la corona d’Aragó per les tropes de Felip, duc d’Anjou, al segle XVIII i que el nou estat nació triga dos segles a consolidar-se. A més, gràcies al clàssic estudi de Diego López Garrido –redactor de l’article 472 del Codi Penal sobre el delicte de rebel·lió, que sempre ha rebatut l’aplicació d’aquest càrrec contra els polítics empresonats–, La Guardia Civil y los orígenes del Estado centralista (1982), coneixem que, en la construcció de l’estat espanyol, va tenir un especial relleu la creació el 1844 de l’institut armat, després que els moderantistes dissolguessin la milícia nacional i optessin per un model de gestió de l’ordre públic més proper, en el plantejament agressiu de la seva actuació, a la càrrega d’un regiment de cavalleria a St Peter’s Field, Manchester (1819) –coneguda com la massacre de Peterloo–; o, posteriorment, al desplegament militar britànic contra les campanyes de reclamació dels drets civils als sis comtats del nord d’Irlanda entre 1969 i 2007 (operació Banner).

Enfront de solucions manu militari, hi hauria l’opció modèlica del cos de policia metropolitana de Londres, els famosos bobbies, només armats amb un bastó per defensar-se i un xerrac per cridar reforços. Segons López Garrido, el desplegament del poder coactiu de la GC es va convertir de bon principi en un instrument bàsic de centralització durant el segle XIX. Al segle XX, les solucions militaristes, entre les quals el recurs a la GC, van continuar inspirant (i encara inspiren al segle XXI) la gestió de l’ordre públic en relació als presumptes problemes de seguretat nascuts de la confrontació política entre el centre i la perifèria. Així que costa fer-se entendre per aquells que es mostren decidits partidaris de forçar l’esperit racionalista i la literalitat de l’article del codi penal de 1995 referit a la rebel·lió. Aquells mateixos que sotmeten avui la Constitució espanyola de 1978 a una idealització legislativa monolítica i immobilista. Aquells que s’enorgulleixen de compartir una història que ha portat tants de pobles dominats al caire de l’etnocidi.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Tan cert, això que dieu… Sols cal mirar, per exemple al youtub mateix, el darrer al.legat d,en Jordi Sánchez i fer un cop d’ull a les reaccions dels usuaris de diferents tarannàs. Ho he fet aquest matí i flipava. De quina manera podria esperar asseure’m amb alguns d’ells a discutir i parlar, PARLAR eh, res més, sobre si el contingut de qualsevol discurs de fons humanista quan es veu d’hora lluny que emmascaren la por a fer-ho amb una necessitat de sotmetre i escombrar l’enemic? Les posicions són completament antagòniques. I sincerament, foten por. Deshumanització, forçar la submissió peti qui peti. Fot gairebé riure la pregunteta però… i el cor? On el tenen? De debò es comporten igual en la seva quotidineïtat? El dia a dia? Mai busquen saber de bon grat la opinió de l’altre? Què entenen per empatia?
    Ai déu..

    • Feu molt bé de demanar-vos aquestes qüestions. Potser trobareu alguna resposta a l’article “Dels llacets grocs a la ràbia” (13.01.2019), que intenta oferir una explicació biològica de la conducta social.

    • Voldria fer una correcció al meu primer comentari. Em referia a l’al.legat del sr Jordi Cuixart i no del sr Jordi Sánchez. Encara i que el tema que ens ocupi siguin les reaccions de les ambdúes facetes d’opinió que vostè destaca en l’article, crec que cal esmentar-li pel fet que va ser amb les paraules del sr Cuixart amb les que més identificat vaig sentir-me personalment i que després vaig “relligar” amb el seu article.
      Un cop més, mercès.