Exèresi

19.03.2015

Aquest és l’article 10.000 que publiquem a Núvol. I no és una casualitat. No podia ser un article qualsevol. Avui Joan Carreras celebra 25 anys com a escriptor al costat de tots els editors que l’han acompanyat al llarg de la seva carrera. Ho farà a la presentació de la seva darrera novel·la, aquest dijous 19 de març a les 19,30h a la Llibreria Laie (Pau Claris, 85). El poeta i editor Jordi Cornudella serà l’encarregat de presentar-lo.

Joan Carreras. | Foto Eva Muñoz

Joan Carreras. | Foto Eva Muñoz

L’àguila negra és probablement la millor novel·la de Joan Carreras. La lectura d’aquesta obra m’ha deixat a les mans la pell de Marià Solvell, i perdoneu la rima. Vull dir que estic segur que amb els anys no en recordaré la trama ni això que en diem l’enjòlit, sinó el seu protagonista, una figura amb carn i volum, que l’autor gira del dret i del revés. No és en va que Carreras diu en el vídeo que teniu més avall que Marià Solvell existeix.

Solvell és un dentista, i la seva trajectòria vital està polaritzada per dues pulsions que podríem etiquetar amb termes propis de l’odontologia: la reparació i l’exèresi. Si un dentista es debat sempre entre salvar el queixal o sacrificar-lo, el trànsit de Marià Solvell per aquest món està marcat per extraccions doloroses i intents de restitució. Enlluernaments i eclipsis. Solvell bascula també entre el silenci preventiu (reparació) i la sinceritat brutal (exèresi). O entre l’anestèsia i el dolor més abrasiu. També entre el recés (reserva) i la nuesa (impudícia), dos extrems que al final de la novel·la se superposen.

Les penes del Marià no són econòmiques. En Solvell és solvent. Sempre. Tota la vida. Les seves penúries són més aviat resultat d’una incapacitat congènita per decidir res. Sobrepassat pel compàs que li van marcant els altres o els fets consumats, Solvell viu la vida anestesiat, com si no fos del tot real i es relaciona amb les altres persones com si no fossin tampoc del tot reals. Veu passar les coses pel seu davant com si no les veiés arribar a temps, com si contínuament se li escapessin de les mans.

L’àguila negra abraça tota una vida. És una novel·la carregada de calamitats i coses gruixudes, però també és plena de detalls, cavitats i raconades. No us perdeu per exemple el personatge de la Núria. Tan memorable com el de la Teresa.

La versemblança en una narració te la guanyes a pols, minuciosament. La veritat literària no és una qüestió de blanc o negre, sinó d’intensitat, i aquesta intensitat només es pot graduar a força de petits detalls. Aquesta novel·la n’és plena. Llegiu-la.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No puc dir si l’última novel·la d’en Joan Carreras és la seva millor obra, perquè no l’he llegit. En canvi sí puc dir que és un bon escriptor i que mereix el Sant Jordi. I també puc dir que no sé si mereix aquest Sant Jordi 2014 amb què ha guanyat el premi, perquè com és natural no he pogut llegir la resta de novel·les presentades i, a més, sé que el Sant Jordi és un premi vergonyosament corrupte com d’altra banda ho són els altres premis catalans “importants”, i que si en Carreras l’ha guanyat no és perquè la seva última novel·la sigui bona o dolenta ni perquè ell sigui bon o mal escriptor, sinó perquè li “tocava”. Hi ha llista d’espera per al Sant Jordi entre els “elegits”, i a ell aquest any li “tocava”, i mé encara sent autor de Proa, o sigui de la casa: la mateixa editorial que casualment publica aquest premi, casualitat que, curiosament, es va repetint molt sovint. Amb tot, me n’alegro per ell pels calés que ha guanyat. Una pena que hagi de ser només per això. I això que no és poc. Quan parlem de fer un país nou, ens referim també a aquelles coses que es podrien fer perfectament des d’ara, des del país vell, per anar avançant la novetat?