Breu evocació

Va fer una cosa que ara ens semblaria insòlita (gairebé delictiva): va prescindir d’una bona part de les lectures obligatòries del curs...

«Eudald Puig és un poeta que té coses a dir.» La frase la vaig sentir a Oriol Pi de Cabanyes ja fa molts anys, quan Eudald Puig només havia publicat Cel de nit (1978). Tenia tota la raó. La idea queda avalada tant amb aquell llibre primerenc, com amb les obres que vindrien al darrere. Aquest cop, però, no voldria pas fer el repàs de la trajectòria ni l’anàlisi dels mèrits literaris de l’autor. El tema em toca massa de prop. Eudald Puig tenia coses a dir, sí, i a mi personalment me’n va dir moltes. És per això que tinc la necessitat de fer-ne una evocació des del record i l’agraïment.

No exagero. Si vaig decidir estudiar filologia, i bàsicament literatura, va ser perquè al batxillerat vaig tenir l’Eudald Puig de professor. Va ser al Col·legi Tecnos. Durant els dos anys que el vam tenir, força gent del curs vam descobrir que la literatura era alguna cosa més que una matèria curricular i que al darrere hi havia l’aventura de la vida i de l’experiència viscuda. El nostre professor va fer una cosa que ara, simplement, ens semblaria insòlita (gairebé delictiva): va prescindir d’una bona part de les lectures obligatòries del curs i ens va fer llegir unes obres que ell considerava que eren més adequades per inocular-nos el verí de la literatura. I a fe que va aconseguir-ho. I no només en el meu cas.  Gairebé podria recordar de memòria els llibres que llegírem, i això que han passat trenta-cinc anys ben bons: La nàusea de Sartre, El solitari de Ionesco, el teatre de l’absurd de Pedrolo, Siddharta de Herman Hesse, Els pòtols místics  de Jack Kerouac, La metamorfosi de Kafka, El retrat de l’artista adolescent de Joyce, el Werther de Goethe, El vell i la mar de Hemingway, la poesia de Joan Salvat-Papasseit o Sol, i de dol  de Foix. I no eren pas unes classes senzilles. L’edició que vaig fer servir del llibre de Foix, per exemple, encara ara la tinc farcida d’anotacions que em continuen essent extremadament útils. De Salvat-Papasseit –no em puc estar de dir-ho- vaig arribar a fer-me’n una edició casolana i artesanal (mecanografiada) amb tota la poesia completa. Encara la conservo. En aquell moment no hi havia cap edició assequible al mercat, tot s’ha de dir. Ho hagués pogut fotocopìar, és clar que sí, però vaig preferir anar copiant poema per poema. Així, per gust. Pel gust per la poesia.

Haig de reconèixer que aquestes lectures i els comentaris que en fèiem a classe (amb referències constants a Proust, Pavese, Faulkner, Virginia Woolf, Gabriel Ferrater i d’altres) em van marcar profundament. També em va fer llegir El árbol de la ciencia de Baroja, Los pazos de Ulloa de la Pardo Bazán o Mecanoscrit del segon origen, del mateix Pedrolo, lectures ara sí obligatòries. D’aquestes, però, no me’n recordo tant. No podria pas memoritzar la llista completa.

Per a l’Eudald Puig la literatura era una forma de vida. Per sort i per desgràcia. A nosaltres, aquell model de professor-creador ens va enlluernar. I sí, aconsellat per l’Eudald, vaig anar a estudiar filologia a la UAB. També és veritat que allà, ja el primer dia de classe, vaig descobrir que la literatura no era només allò que el professor del batxillerat ens havia inculcat fins a l’enlluernament. Hi havia una altra cosa: la capacitat d’entendre, de relacionar amb els contextos, d’establir connexions amb una tradició, amb uns corrents estètics, d’interpretar els textos, de llegir-los per ells mateixos com a cosa al marge de la meva vida i de la meva experiència. Eren els estudis literaris, vaja. Es tractava del contrapunt que necessitava. Me’n vaig adonar ja el primer dia, en la primera classe de literatura i amb un professor que no coneixia de res però que em semblava que tenia un cognom del tot inadequat a la matèria que impartia: Castellanos.

Certament, Eudald Puig i Jordi Castellanos han marcat la meva formació literària i l’han complementada, des de dues perspectives força diferents. Els n’estic molt agraït i els tinc sempre ben presents quan em toca a mi posar-me davant dels alumnes. Ara, malauradament, tots dos són morts. I des de fa molt poc temps. La sensació d’orfenesa és notable i fins i tot un pèl inquietant, ho reconec. Llegia l’altre dia Sala de miralls (2012) el recent dietari que Feliu Formosa ha publicat a Perifèric Edicions. Un llibre excel·lent, val a dir-ho. En una sola frase, Formosa expressa perfectament aquesta sensació que intentava descriure. Jo no sabria pas fer-ho millor: «A mesura que les pèrdues s’acumulen, augmenta la sensació d’estranyesa. Estranyesa de ser viu. Sensació de pànic, difusa, però creixent.» (p. 124.125). Doncs… això.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació