Estimeu els ciclistes

26.01.2018

Així com estimeu els vianants. Com estimeu els nens i la gent gran. Com estimeu els gossos i els gats. Els ciclistes són bones persones. Els ciclistes us estimen. Els ciclistes són la solució a molts dels problemes de la gran ciutat. I, tot i així, els critiqueu. O és que potser envegeu la seva felicitat? Proveu-ho. Va, que no costa gens. Agafeu la bici. Us trobareu a vosaltres mateixos arribant als llocs, feliços i cantant. I gratis!

Servidor de vostès fa molts anys que va pels llocs en bicicleta. Dins de la ciutat, no ens passéssim. El tema del ciclisme urbà desperta passions. Com si anualment els ciclistes provoquéssim més accidents que els cotxes i les motos. Mentida. Com si ens dediquéssim a passar olímpicament de les normes de circulació i a fer ziga-zagues per les voreres, esquivant iaies. Mentida. Com si fóssim un lobby secret i maligne, entestats a fer desaparèixer la pobra i tan nostrada indústria del cotxe. Mentida. Els nivells de contaminació d’una ciutat com Barcelona són cada vegada més preocupants. Tots ho sabem. Ara no ho ignorem, si us plau.

A tots ens fa molta gràcia veure ciclistes quan viatgem a Amsterdam, Berlín o Copenhaguen, i fins i tot dediquem un matí a llogar-ne i fer una ruta pel casc antic (inevitablement, quan hi ha un grup de més de quatre persones, sempre hi ha algun nostàlgic que es posa a xiular la sintonia de Verano azul). En canvi, a Barcelona, el fet que cada cop hi hagi més ciclistes sembla que molesta a alguns. Especialment a tertulians i articulistes del Grupo Godó, que en parlen sense saber-ne res (són els mateixos que critiquen els retards a Rodalies i van a tot arreu en taxi). La campanya realitzada des de La Vanguardia és especialment hilarant: per a mostra un botó. Els barcelonins anti-Colau (i anti-comuns en general) critiquen l’alcaldessa per la proliferació de carrils bici a la ciutat. De veritat? De veritat ens molesta que cada cop hi hagi menys espai pel cotxe i més pels vianants i les bicicletes? O és que sou els mateixos, a totes les ciutats i pobles de Catalunya, que quan es van començar a convertir els carrers del centre en zones de vianants us queixàveu, alarmats, dient que la gent ja no aniria més a comprar si no podia agafar el cotxe? Holaaa? Que hi ha algúúú? (llegeixi’s amb to de Vicenteta).

A tots aquells que critiqueu els ciclistes urbans us convido a fer un petit exercici d’empatia. Agafeu la bicicleta un dia i intenteu realitzar un dels recorreguts que feu habitualment. Si aneu per la calçada, els cotxes i els taxistes (una salutació des d’aquí, amics) se us enganxaran al cul tota l’estona (tenim glutis i cuixes fortes, ho sabem) i quan passin pel vostre costat us sentireu com a la seqüència de les quadrigues de Ben Hur. Si heu d’anar per la vorera (perquè us trobeu al carrer Aragó, per exemple, i no us fa massa gràcia capbussar-vos en una autopista), feu-ho a una velocitat prudent. No circuleu enganxats als portals dels edificis i compreneu que, quan algú s’espanta perquè passem pel seu costat com un fantasma, no és tant per la nostra velocitat (que no serà pas tan elevada, o som tots Miguel Induráin?) sinó perquè una de les grans virtuts de la bicicleta és també un dels seus defectes: és silenciosa. Si aneu per un carril bici, molt important: aneu amb compte amb els vianants! A tots aquells que sistemàticament es queixen que els ciclistes ens saltem els semàfors, els vull dir una cosa: els ciclistes ens saltem un semàfor exactament en les mateixes circumstàncies que ho fa un vianant. És a dir, quan no hi ha perill. En una col·lisió entre una bici i un cotxe, un bus o un camió no cal explicar qui hi surt perdent, talment com passa amb un vianant. Us quedaríeu parats de quina manera tots nosaltres, vianants, ens arribem a saltar els semàfors. Un dels meus darrers guilty pleasures és renyar els senyors i les senyores grans (enemics naturals de la bicicleta) quan creuen un carrer amb el semàfor en vermell: “Qui no respecta ara les normes, senyora?”. I un alegre dring-dring del timbre, de propina. Els ciclistes ens creiem éssers moralment superiors? A veure com ho diré, ara… No contaminar, no fer soroll i descongestionar el trànsit d’una ciutat diria que és un bon començament. Què fa vostè per la seva comunitat, senyora?

Barcelona, una ciutat cada cop més contaminada i sorollosa, ha acceptat resignadament la dictadura de les motocicletes, que fumegen a cada cantonada, espeteguen a voluntat i aparquen il·legalment a gran part de les voreres. Ara bé, el problema són les bicis. “És que els ciclistes fan el que volen!”, seguiran alguns. Provin vostès d’agafar una bicicleta i fer una ruta d’uns vint minuts. Tot i el creixement constant, i que així sigui, del nombre de carrils bici a Barcelona, sempre hi ha moments que, oh sorpresa, el carril desapareix. Què n’hem de fer ara, de la bicicleta? Ens la posem a la butxaca? La fem desaparèixer per art de màgia? I no, una Brompton no és la solució. La bombolla de les bicicletes plegables no trigarà massa en esclatar, com ho ha fet la del cigarret electrònic o la de les botigues “Compro oro”.

La bicicleta és el mitjà de transport ideal: net, silenciós, sostenible. No molesta, no fa soroll ni fum. No agafa velocitats perilloses. I si els ciclistes us fem ràbia… potser és perquè som feliços.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Doncs, quan davant teu s’esfuma el carril bici el que has de fer és anar per la calçada, no per l’acera.

  2. Crec que en l’últim paràgraf dius algunes coses no massa correctes: el transport ideal podria ser anar a peu. Això de que no molesta, segons qui, com i quan. A vegades alguns ciclistes van pel carrer i per la vorera a velocitats suïcides.
    Hi ha ciclistes i ciclistes.
    Hi ha vianants i vianants.

  3. Els ciclistes sou els meus herois sense capa. I t’ho diu una motorista. Us admiro (i us envejo també, una miqueta, ho reconec). Vaig ser ciclista als 20 anys, als 30 ja em vaig acomodar… Visca els carrils bici i els ciclistes!

  4. No sé pas on veu la “hilaritat” a l’article de La Vanguardia. És una constatació d’un disseny de mobilitat no reixit, segons els veins. No cal ser anti-Colau per veure un nyap urbanístic. A segons quins carrers d’Horta-Guinardó, cal baixar de l’acera si vas conduint un carro d’infant, de la compra o si vas amb un taca-taca. Atentament