Estimar el Quixot

22.06.2018

El que es va viure durant l’última sessió del Parlament, amb l’estampa dels diputats de Ciutadans ensenyant un exemplar del Quixot, va emocionar els amants de la literatura universal. Per fi, vam pensar molts, un grup polític decideix protagonitzar una reivindicació de la lectura dels clàssics. Per fi, una coalició que em representa, que es preocupa pel foment de la cultura i, en concret, del món de les lletres. Val a dir que la versió que van portar no era bilingüe (ja hagués sigut l’hòstia per defensar la normalització lingüística). Però tot no es pot, i la intenció és el que importa.

Ara podríem passar-nos hores parlant sobre el Quixot i la seva relació amb Catalunya. Recordar, per exemple, com Don Quixot i Sancho es queden meravellats descobrint les vistes del mar, per primera vegada, al port de Barcelona: “Tendieron don Quijote y Sancho la vista por todas partes: vieron el mar, hasta entonces dellos no visto”(Cap. LXI de la 2a part). Per cert, el cavaller i l’escuder, casualment,  van arribar durant la vigília de Sant Joan. En tot cas, el Quixot i companyia ja poden dir que més de quatre-cents anys després, han entrat al parlament i han pogut comprovar el pluralisme i la subtilesa de la política catalana.

La de Ciutadans ha estat una mostra d’orgull i exaltació cultural absolutament lícita i comprensible. Presumir de Cervantes és com un britànic presumint de Shakespeare o un argentí de Borges. L’interès d’aquest partit per la cultura no ve de nou. Recordem, per exemple, l’episodi de Rivera i Kant. Ara que s’està jugant el mundial de futbol m’imagino que, en cas d’un mundial literari, Cervantes capitanejaria  la selecció espanyola. Potser, Josep Pla seria el nostre Piqué.

La situació política nacional s’ensorra, la justícia espanyola prolonga la seva decadència i el conflicte català està més embussat que mai. Per això mateix, la bogeria quixotesca sembla la millor de les alternatives. Comprenc a Ciutadans i la seva cerca de gegants, nigromants i cavallers de l’elm de Mambrí. Comparteixo la necessitat d’evadir-se en un món fantàstic i llegendari. Ines Arrimadas, la “Cavallera de la Trista Figura”, s’ha resguardat en el remolí de follia: en un vòrtex d’al·lucinacions i miratges. El seu escuder, Fernando de Páramo, l’ajuda i l’alimenta amb quimeres i visions.

Empatitzo amb el seu amor incondicional pel Quixot, una obra que no només aporta la fundació de la novel·la moderna tal com la coneixem avui. Tot el llibre, en si mateix, esdevé una sàtira d’aquelles històries de cavalleria que s’havien encasellat en els antics valors com l’honor, la glòria cristiana o l’amor cortesà. Textos que Cervantes va voler parodiar, des de l’Amadís de Gaula a, en menor mesura, Tirant lo Blanc. Faig l’inútil exercici conceptual de pensar què faria Cervantes en els nostres dies. Potser canviaria “el lloc de la Manxa” per “aquell partit polític” el nom del qual no vull recordar.