Esteve Plantada, poeta

8.04.2015

El proper dissabte 3 d’octubre la Llibreria Impossible acull els Recitals Impossibles, un cicle que van començar a final d’any passat i que ara continuen amb poetes com Esteve Plantada, que recitarà poemes del seu llibre Fosca Límit, Mireia Calafell, premi Lletra d’Or per Tantes mudes o Lluís Calvo, que llegirà poemes de Selvàtica. A continuació podeu llegir la crítica que Bernat Dedéu ha fet sobre el poemari d’Esteve Plantada.

Esteve Plantada | Foto de Sílvia Poch

Esteve Plantada | Foto de Sílvia Poch

No hi ha plaer més gran que ser testimoni de la maduresa artística dels teus amics. Fa potser massa temps, si fa o no fa com tot déu, vaig intentar escriure uns versos que s’enverinaren paulatinament, pel principi de realitat de la seva pròpia lectura. Els meus amics poetes, amics excel·lents només pel fet de ser poetes excel·lents i no pas a l’inrevés, m’han fet desistir d’un talent que mai no tindré, i m’han descobert que potser l’amistat entre homes sincers és l’espai just on se celebren les febleses. Fa anys que escolto, orgullós, com s’enfilen versos dels meus amics Josep Pedrals, Martí Sales i Eduard Escoffet, versos que sepulten encara les més meves temptatives xarones i cursis d’escriure poesia. Ara he pogut afegir a la meva llista d’admirats l’Esteve Plantada i el seu exquisit poemari Fosca Límit (AdiA Edicions, 2015).

Diria que els versos de l’Esteve són ben semblants al seu gest, sempre amable i galant, a les seves frases d’enginy dites sempre amb baixíssima veu que es converteixen d’immediat en el centre de qualsevol sopar: Et dic que et vull/i no t’ho penses. Sóc la punta de la nafra,/tinc la culpa de merèix’m. El seu Fosca Límit és un poemari curull de música, d’indrets per a mi desconeguts i de molt de cinema que, gandul, mai no veuré. Però diria que els versos de l’Esteve són més dignes com més es desfan de la seva vastíssima cultura i es dediquen a cantar l’amor amb senzillesa: si una nit,/en el cor de la nit,/no hi hagués frontissa entre/tu, jo i el fred;/si fóssim l’anar passant,/la boira rígida,/el renill persistent,/si una nit. Torno a llegir versos en calma: torno a tenir la certesa que no n’haig d’escriure ni un.

Coronant el poemari, prec i plor, hi ha un poema enigma ben recent dedicat a la memòria del pare nostre Francesc Garriga: Ha mort sense avisar/Tal com ens va dir. He d’agrair a l’Esteve que hagi escrit el nostre enyor i la nostra indefensió amb uns mots tan exactes i tranquils, sense ni un gram de llàgrima innecessària. El mestre estaria encantat amb aquest epitafi que li dediques: I ser origen, com tu./El poema vindrà després. Mentre el poema que vull escriure no arriba, llegeixo els versos dels meus amics. Amics, amics excel·lents, amics poetes, que vinguin tots ells al menjador de la teva llar! Preneu i beveu-los tots, que són la sang de la nostra vida. Has de venir a sopar a casa, Esteve: com més aviat millor. Et vas deixar un llibre sense signar. I vosaltres llegiu Fosca Límit, ara mateix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris