Estació Tèrminus: propera parada convulsió

11.07.2016

Durant 4 dies, la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors s’ha convertit en el vestíbul d’una estació, l’Estació Tèrminus. Un no-lloc pel qual han transitat personatges diversos i espectadors vinguts d’arreu i que, com passa quan travessem una estació d’aquí o d’allà, ens ha deixat una sensació entre convulsa i estupefacta, però potser no gaire profunda. Un espai escènic singular, unes interpretacions notables i una direcció trepidant ajuden a millorar un espectacle que potser necessitava encara una mica de cocció.

El repartiment al complet de l'espectacle 'Estació Tèrminus'

El repartiment al complet de l’espectacle ‘Estació Tèrminus’

Creat per Ramon Simó i Magda Puyo, amb textos escrits per ells mateixos juntament amb Albert Mestres i Anna Teixidor, entre d’altres (segons el web del Grec, on no s’especifiquen qui són els altres), l’espectacle està construït sobre una arquitectura textual fragmentada i erràtica. Converses entretallades, històries que comencen, desenllaços i situacions amb un vincle comú: les diferents manifestacions de la violència en el nostre món contemporani.

Durant la gairebé hora i mitja que dura l’espectacle, el públic, assegut en els improvisats bancs de l’estació – en un meravellós espai escènic que signen Toni Rueda i el mateix Simó – forma part fonamental de l’espectacle, i és interpel·lat en diverses ocasions pels actors, convertint-se en testimoni de les històries que transiten pel no-lloc que habiten: racisme, violència de gènere, gihadisme, terrorisme internacional, Txèrnobil, conflictes religiosos o polítics esmunyedissos. Tot i l’evident vincle conceptual entre les històries (la violència), la hiper-fragmentació del text fa que algunes d’elles perdin força, i a mida que avança l’espectacle, ens queda un regust una mica amarg. Així amb tot, Estació Tèrminus aconsegueix posar l’espectador en la incòmoda posició de testimoni de la violència i, potser, fer-lo tornar cap a casa amb la pregunta que ens hauríem d’estar fent tots. Què faig jo per aturar-la violència? Si miro cap a una altra banda, hi estic contribuint?

Jordi Oriol tocant el saxo a 'Estació Tèrminus'. Fotografia de Josep Aznar

Jordi Oriol tocant el saxo a ‘Estació Tèrminus’. Fotografia de Josep Aznar

Una de les històries de les que som testimonis és la dels venedors de roses ambulants. En diversos moments de l’espectacle els actors se’ns acosten i ens intenten vendre una rosa. Una rosa, un euro. El dia que hi vaig anar, diversos espectadors van treure el moneder i van comprar roses als actors. Des que vaig sortir del Mercat no puc deixar de pensar en què va empènyer aquests espectadors a comprar roses. La voluntat de participació? Un sentiment de culpabilitat per ser còmplices – potser involuntaris- de la situació que viuen els immigrants de la nostra ciutat que es veuen abocats a vendre roses? I la pregunta que acompanya totes aquestes, algun cop aquestes mateixes persones han comprar roses a un venedor ambulant? I si no ho han fet, per què dins el teatre sí i al carrer no? I així, vaig marxar cap a casa pensant en què faig jo davant dels venedors de roses, i davant aquesta violència que ens envolta. I potser no vaig sortir 100% satisfeta amb el muntatge, però sí 100% convulsa. I al cap i a la fi, el teatre és (o hauria de ser) això, una experiència convulsa.