Espriu

23.01.2013

M’admira la gent que va pel món amb les idees clares, segura, directa, capaç de jutjar un escriptor amb un sol gest. I sovint d’oïdes. Hi ha molt pocs autors sobre els quals jo hagi arribat a tal claredat; la resta són un problema pendent, i em cal rellegir-los, estudiar-los, reflexionar-hi. Salvador Espriu, per exemple (i encara sort de l’excel·lent feinada de Rosa Delor en editar-ne l’obra completa). Sé que m’agrada quan parodia els noucentistes. Al “país moribund” d’Ariadna…, el narrador intenta refutar-li l’òbit apel·lant a la seva “polidesa ciutadana”, a “la bonhomia dels habitants del teu camp”. Allà mateix, Crisant té una teoria per sortir de la misèria: “Pensa amb puresa”. M’agrada aquesta mordacitat, i els jocs malabars de Primera història d’Esther. La ràbia d’”Els subalterns” (llegiu-lo). L’espessor, les picades d’ullet. El lèxic frondós. Les roques i el mar, el blau. Però al diari, el diumenge, trobo una frase destacada: “Imposaràs / la veritat / fins a la mort, / sense l’ajut / de cap consol”, d’un poema de La pell de brau. De primer, sento estupor: ¿això va dir? ¿”Imposar la veritat fins a la mort”? ¿Quina veritat? ¿La mort de qui? ¿Sense consol? La frase, descontextualitzada (i potser ni això: el poema sencer enfila un seguit de consells per al bon líder), se’m fa terrible. I sembla que és aquest Espriu (i el que ha mirat aquesta terra, i el que ens exigeix mantenir-nos fidels) aquell on aniran a parar (escultura inclosa, qui sap si ben a prop del gat de Botero) els grans esforços de Konilòsia enguany. No per fer-nos preguntes, sinó per concelebrar. Realment: és sistema d’establir ròssecs de conferències?